Per a Paco Carda.
Aquesta xicoteta relació
històrica està motivada per una pregunta que em va fer l’amic Paco Carda.
Després de llegir l’article sobre el músic torreblanquí, Joan Crisòstom
Ripollés, em va preguntar qui era, en la meua opinió, el personatge històric més
important que Torreblanca havia donat; jo vaig contestar que dit així no es podia afirmar,
en el sentit de que la importància és molt relativa, i caldria primer acotar el
significat que li donem, amb quin objectiu la resseguim. Pense que qualsevol de les humils persones que
van efectuar la primera repoblació, que van construir les primeres cases, que
van posar en producció les terres, es poden considerar les més importants, sense
el seu treball Torreblanca no existiria. Però si per importants considerem
aquells que han tingut major projecció social podríem mencionar Vidal i
Salvador, de qui avui en parlem; Domingo Fabregat, general de l’orde de la
Mercé; el gravador Josep Joaquim Fabregat, o el mateix doctor Clarà, per
citar-ne alguns. Aleshores, Paco em va contestar que si podria fer un article sobre Vidal i
Salvador. Fet i dedicat.
Per a estudiar a Vidal i Salvador
he consultat diverses fonts, la primera la Biblioteca Valentina publicada el 1747 i escrita pel pare Josep
Rodríguez, contemporani de Manuel Vidal i Salvador i que conté informacions
donades directament per ell mateix; la segona font, cronològicament parlant, és
la de Vicente Ximeno, Escritores del Reyno de Valencia escrita en 1749. També he consultat altres publicacions
més recents, com les de dos il·lustres
torreblanquins, Francisco Roca Traver, Hijos Ilustres de Torreblanca, i la Introducción a Manuel Vidal y Salvador
d’Eduardo Betoret París, complementades pels estudis més recents d’Evangelina
Rodríguez Cuadros, Javier Vellón Lahoz i Pasqual Mas i Usó.
 |
| Signatura e Manuel Vidal i Salvador |
Sabem que Vidal i Salvador va
néixer a Torreblanca i els seus pares
eren, Pedro Vidal Mañes, oriünd d’Alcalà de Xivert i Serafina Salvador Moner, encara que es desconeix la
data exacta del seu naixement. Arribats a aquest punt sempre hem de fer notar
la desaparició dels arxius de Torreblanca, saquejats i incendiats en la guerra del francés i altres
diverses vegades. Però s’ha calculat l’any de naixement a partir de l’afirmació de que va escriure
dues obres, la Alameda de Valencia i El mejor Sol de la Vega, als divuit anys. A partir d’ací s'estableix que probablement va nàixer en
1635.
El pare Josep Rodríguez és qui
ens dona més detalls sobre la seua infància, que segurament coneixia per haver-los
sentit del mateix escriptor, i parla de
la seua precocitat per a la poesia afirmant que després de sentir com el mestre
havia recitat uns versos del poeta romà, Virgili, Manuel, que per l’edat ni els estudis podia saber “les dimensions
de les síl·labes”, es va inspirar de tal manera que va començar a escriure
versos imitant els que el mestre havia llegit, sent també capaç de repetir de memòria tot allò que
llegia o escoltava.
Va cursar els seus estudis a la
Universitat de València on es va graduar com a Batxiller en Arts el 30 de març
de 1680 i va obtindre el títol de Mestre en Arts el 28 d’abril del mateix any. En la mateixa universitat
es graduarà en Lleis, aconseguint també el doctorat, 5 anys després.
Durant la seua estada a València
va ser substitut de la càtedra de Filosofia i la Prima de Lleis, en
la seua universitat; va aprendre grec, a més d’exercir com
advocat. València, a l’igual que tota la perifèria de la península, presentava
una situació econòmica pròspera que
contrastava amb la decadència econòmica castellana del període final dels
Àustries; Manuel es situaria en una còmoda situació econòmica.
 |
| Portada de "La Alameda de Valencia" |
En aquest temps ja va escriure algunes obres
dramàtiques entre les que destaca La
Alameda de Valencia. Totes les obres escrites per Manuel en aquest moment
tenen un marcat sentit localista; El Sol Robado està referida a
Torreblanca; La Estrella del mejor puerto a Benicarló; El mejor sol de la Vega;
a la Virgen de la Vega, d’Alcalà de la Selva. Pel que sembla, El fuego de las
riquezas o la Destrucción de Sagunto va ser escrita posteriorment, ja en l’època de Madrid.
Recordem que estem durant el
regnat del darrer dels Àustries, Carles II l’Encantat, l’últim rei de la
dinastia. La monarquia estava en una profunda crisi econòmica, ja des de Felip
II havien entrat diverses vegades en fallida, però la cort seguia fent recer a
artistes i aquesta circumstància va atraure una certa quantitat d’intel·lectuals,
entre ells alguns valencians com
Francisco Figuerola, Alejandro Arboreda,Antonio Folch de Cardona, José Ortí
Molés i el nostre Manuel Vidal i Salvador.
Josep Pérez descriu l’atracció de
la cort en Vidal i Salvador dient que “desitjós de vore la Cort, va partir cap
a Madrid, i en poc de temps, va adquirir molt honorable nom, de gran jurisconsult
i de gran poeta”.
A la cort va guanyar el favor de
Maria Lluïsa d’Orleans, la primera esposa de Carles II i neboda del rei Lluís
XIV de França, aconseguint que es representaren algunes obres seues en els
teatres de Madrid. Roca Traver ens cita
que en l’any 1688 va representar a la Cort 18 comèdies. En aquest mateix any en
va escriure unes altres dedicades a la cort reial, obres que van agradar molt, de manera que la
reina li va encarregar que escriguera una obra per l'aniversari del rei
Carles II. Aquesta obra seria representada per la mateixa reina i dames de la
cort. Es va representar dues vegades, una al Retiro i una altra al mateix
Palau. El fet de que Vidal i Salvador actués de consueta o apuntador va obrir
les enveges d’altres persones de dins la cort que van intentar d’impedir-ho. Segons
el pare Josep Rodríguez les causes del malestar ocasionat es trobaven en què Vidal i Salvador no era natural de la Corona de Castella i que ja hi havia un
cavaller assenyalat d’ofici per a aquesta funció.
Manuel, que tenia el favor de la reina, va obtindre la seua defensa argumentant les característiques de la seua veu, a la que ja s’havien acostumat en els assajos, i que ell les havia preparat per a les entrades i eixides a escena, ja que no
eren professionals.
La reina, Maria Lluïsa, aprofitant el vast coneixement de les llengües que tenia Manuel que parlava francés, anglés, italià i llatí, va
motivar els seu nomenament d’Oficial de la Secretaria del Consell d’Estat i
Traductor de Llengües (els consells es poden considerar com els antecedents
dels actuals ministeris) en la negociació d’Itàlia, en la d’Espanya i en la
del nord. Posteriorment seria
ascendit a Secretari del Consell d’Estat,
encara que no va poder començar el seu treball degut a la imprevista mort de
la reina, Maria Lluïsa.
No obstant el que hem relatat,
Vidal i Salvador no va gosar d’una vida
còmoda econòmicament parlant, de fet és ell mateix qui relaciona el que se li
deu: l’assignació de la reina pels serveis prestats, que no se li havia pagat i
que consistia en 2.000 ducats i 1.000
ducats més del sou de traductor de llengües, el que es una mostra més de
la decadència de la cort final de la nissaga dels Àustries. Degut a aquests
impagaments Manuel ha de demanar crèdits per a sobreviure i va arribar a haver
d’abandonar la seua vivenda per no poder pagar el lloguer, anant a viure als
habitatges del col·legi de Nostra Senyora del Refugi.
El 6 de setembre de 1698, Manuel,
degut a la seua mala salut decideix atorgar a la seua esposa, Josepa de
Fuentes, els poders per a redactar testament. També va deixar una memòria
signada en la que nomenava hereu al fill que estava en camí, i que naixeria en
desembre, després de la mort de son
pare, que va succeir el 20 de novembre de 1698. Manuel va ser soterrat l’endemà en l’església
parroquial de Sant Martí.
He trobat la següent inscripció, en
l’apartat d’escriptors, del llibre Parroquias madrileñas de San Martín y San
Pedro El Real. Algunos Personajes de su
Archivo:
Vidal
Salazar, Manuel: Oficial de Estado i traductor de lenguas de dicha secretaría,
natural de Torreblanca, en Valencia, casado con Josefa de Fuentes, tuvieron un hijo llamado Manuel, que nació el
23 de diciembre de 1698 (24 Baut. Fol.277).
Aquest llibre relaciona els
personatges que consten als registres de la parròquia i, òbviament, el segon
cognom és erroni i no hi ha cap dubte de què es refereix a Manuel Vidal i
Salvador, el nostre escriptor; les dades es treuen de la inscripció del seu
fill, en el llibre de batejos de la
parròquia.
Pasqual Mas i Usó i Javier Vellón
Lahoz, per una part i Roca Traver, per una altra, han estudiat i relacionat la seua producció
literària.
Roca relaciona entre la producció
de Vidal i Salvador, 24 obres dramàtiques, de les que 4 són autos sacramentals
i 9 comèdies, a més de 9 altres obres en les que hi ha poemes
diversos, alguns escrits en francés, epigrames traduïts del grec i altres obres
com Grandezas de la lengua valenciana...
A part de conéixer la seua vida i
obra, per a les persones que vivim a Torreblanca, la figura de Manuel Vidal i
Salvador ha de tindre una consideració molt més gran per la seua obra dramàtica
en vers, El Sol Robado de un Ciego y el Panal en el León. Aquesta obra
va ser representada per primera vegada davant l’església parroquial, l’any 1976,
400 aniversari de la carta pobla i, per segona vegada en 1998, en el actes de la celebració del 600 aniversari
del robatori de la Custòdia, aquesta vegada al patí de les escoles.
El Sol Robado, per als
torreblanquins i torreblanquines, és més
que una simple obra de teatre és l’obra on es crea el que podem considerar la
llegenda fundacional del nostre poble, el robatori i la recuperació de la
custòdia que portem a l’escut heràldic i que hem assolit com a imatge representativa de Torreblanca. Vidal i
Salvador no fa una obra històrica sinó que basant-se en un fet real, crea uns personatges
que ens representen com a poble i esdevenen protagonistes del nostre passat.
Però això és objecte d’un altre estudi.
