dissabte, 17 de novembre de 2018

ENRIC SOLER I GODES I LA SEUA RELACIÓ AMB TORREBLANCA.


Avui presentarem unes dades biogràfiques per a conéixer qui és Enric Soler i Godes ; podem preguntar-nos perquè ell, si aquest blog està dedicat a reculls històrics i personatges que tenen o han tingut alguna relació amb Torreblanca Doncs, perquè aquesta relació existeix almenys per dues parts, que també contarem.

Enric Soler i Godes
Soler i Godes és un dels castellonencs que va signar les normes de Castelló, l’any 1932.  Recordem que aquestes normes van significar la homologació ortogràfica de la nostra llengua i que van ser acceptades tant pels catalans com mallorquins. Van ser signades en l’edifici del carrer Cavallers on està situat l’actual museu d’etnologia, en la casa Matutano. Es va distingir com mestre impulsant la renovació pedagògica al temps que era periodista, poeta, dibuixant, convençut valencianista i divulgador de costums i tradicions valencianes, un autèntic humanista.

Enric va nàixer  el 3 de març de 1903 en una família benestant de Castelló; la mare era mestra i el pare tenia una impremta i una llibreria. Va estudiar magisteri a Tarragona i, en acabar la carrera va obtenir el seu primer destí a Lugo, des d’on va poder tornar a la seua terra, a l’escola d’Ortells, una pedania de Morella. Però seria a l’escola de Moró, on va ser destinat a finals de 1930, on començaria a desenvolupar la gran tasca pedagògica que va fer. En aquest moment la república obria un nou marc per a l’educació en el que  la lluita contra l’analfabetisme era una prioritat: 27.000 noves escoles (entre elles l’antiga de Torreblanca ja desapareguda), la dotació de les biblioteques escolars, i un ambient favorable a la renovació pedagògica amb la utilització del valencià com a llengua vehicular de l’ensenyament,  impulsaven els professionals inquiets i innovadors com Enric.

És en aquest ambient quan assistiria a l’Escola d’Estiu de Barcelona; seria Carles Salvador qui li proposaria anar amb una beca a on es trobaria amb Francesc Boix Senmartí, mestre de Castellfort, que va obtenir una altra beca.

Francesc Boix és la primera relació que trobem d'Enric Soler amb Torreblanca; va casar-se en Torreblanca amb Rosa Tena i va tenir dues filles, una d’elles, Francisca Boix, que encara viu a Torreblanca on ha estat durant molts anys mestra de pàrvuls. No parlarem avui d’ell,  ens reservem per a dedicar-li una altra entrada exclusiva del blog.

L’estada a aquesta escola d’estiu va ser importantíssima per a Soler i Godes; ell mateix afirma que “va voltar la meua vida com un calcetí”. Allí va conéixer personalment Pompeu Fabra i Carles Salvador i es posaria en contacte amb les teories pedagògiques de Piaget, Pestalozzi, Decroil i Freinet; aquest darrer es convertiria en la base fonamental del seu treball docent posterior; a Moró va crear la revista escolar Sembra escrita per l’alumnat en aplicació d’aquestes teories que impulsaven la creativitat i l’expressió verbal dels alumnes.

Aquest mateix any de 1932, en desembre, apareix en companyia de Carles Salvador signant les  Normes de Castelló. Aquestes normes eren una adaptació feta per Lluís Revest, de les ja aprovades per Institut d’Estudis Catalans i representaven la unificació ortogràfica de la nostra llengua comuna amb catalans i mallorquins.

Placa commemorativa de la signatura de les Normes de
Castelló, situada al Museu Etnològic,
al carrer dels Cavallers de Castelló.
En 1933 participarà en la I Colònia Escolar Valencianista, junt amb Carles Salvador, Francesc Boix i Antoni Porcar. Aquesta colònia estava organitzada per la Societat Castellonenca de Cultura i hi van participar 24 xiquets de Castelló.

Carles Salvador donava classes de Llenguatge, Boix feia classes pràctiques d’història natural, Porcar explica història de l’art Valencià mentre que Soler donava història del País Valencià.

La colònia va tindre lloc a l’ermitori de Sant Pau, a Albocàsser i segons diu Soler i Godes:

La colònia, organitzada per Carles Salvador, rodà com una seda. No va haver ni el més petit conflicte, ni entre els mateixos xiquets; la tasca i el lleure, els jocs i les excursions complien de sobre les hores del dia. Dels xiquets férem tres grups per als tres mestres que allí estàvem, les classes no eren memoristes, el nostre quefer consistia en converses referides al País Valencià.

Després de la guerra Civil serà represaliat per les seues idees; encara que no ens consta afiliació política les seues simpaties estaven situades al voltant del Partit Valencianista d’Esquerra i els Radicals-Socialistes de Marcel·lí Domingo. Denunciat perquè “no se le vio cumplir ninguno de sus deberes religiosos”, per ser “republicano izquierdista muy destacado”, “afiliado a la FETE-UGT”. També va ser denunciat perquè en l’escola “mostraba poco celo”, quan hem vist que era un actiu mestre que usava mètodes renovadors en l’ensenyament.

En conseqüència va ser separat de l’escola per dos anys suspés d’ocupació i sou; després va ser desplaçat forçosament 5 anys fora de Castelló, havent d’anar a l’escola de Gajano en Santander. No tornaria al País Valencià fins 1945.

En quant a les obres literàries, la seua primera va ser escrita en 1933; és l’obra poètica I el cel és blau , a la que seguiria en 1952 Bestioles; en prosa va publicar Valencians a Mèxic, Valencians pintats per ells mateixos, la biografia de Carles Sarthou Carreres, i moltes altres.

I fins ací per avui;  però encara n'hi ha més; ens queda aclarir un altre punt de relació amb Torreblanca  molt interessant i totalment desconegut,  però seria massa llarg i el deixarem obert per al proper article.

dimarts, 9 d’octubre de 2018

9 d’octubre; Inici del Regne de València.



La nostra comunitat ha assumit el dia 9 d’octubre per a celebrar la diada dels valencians, el dia nacional del País Valencià. El motiu és de sobra conegut per tots; és la data en què Jaume I va fer la seua entrada victoriosa a la ciutat de València i aquesta és considera la data del naixement del regne de València. En realitat la formació del regne és molt més que l’entrada a la ciutat, l’organització del regne es farà progressivament. La victòria militar i l’ocupació de la ciutat de València significarà d’entrada el canvi de poder dels sarraïns a Jaume I i els seus cavallers, després començarà el repartiment de les propietats entre els nobles que van participar en el setge i conquesta de la ciutat,  i posteriorment, progressivament, s’aniran creant les institucions d’un regne nou.

Jaume I enla batalla d'El Puig ajudat per Sant Jordi.
És interessant vore aquest procés però avui ens aturarem en la conquesta; perquè i com Jaume I la du a terme.

La conquesta de les terres ocupades pels àrabs és un projecte que es té durant segles i que presenta avanços i retrocessos segons les forces de cadascú. De fet, les terres de Castelló ja en època del Cid van ser ocupades en part pels aragonesos. Les donacions de poblacions i castells encara no conquistats als nobles ja es fan en temps de Ramon Berenguer IV, que concedeix, en 1146, a Guillem Ramon de Moncada el castell de Peníscola i en 1149 promet el castell d’Orpesa a l’Orde dels Hospitalaris. Posteriorment Alfons II ocupa la zona de Tortosa i l’Alt Túria arribant també a Múrcia el que va motivar la signatura del tractat de Cazorla amb Alfons VIII de Castella pel qual es van repartir les zones d’expansió de la península.

Seria amb Jaume I quan es procediria a la conquesta definitiva del regne taifa de València motivada per la seua feblesa que contrastava amb la força creixent de la noblesa i la corona aragonesa.

També influirien en la decisió del rei els conflictes de la corona amb la noblesa. Jaume I va tindre que fer front,  el  1225,  a l’abandonament del setge de Peníscola  per part de la noblesa aragonesa.   Eren els mateixos nobles que ara veien l’oportunitat d’assolir noves terres davant la situació de divisió del regne musulmà de València causada per l’enfrontament intern entre Abu Zayd i Zayan.

Blasc d'Alagó i Hug de Fullalquer davant Jaume I
Abu Zayd havia estat pressionat per dos costats, per una part els mateixos musulmans que havien originat una revolta antialmohade i per una altra el rei Jaume I de qui va acceptar ser-ne tributari. Aquesta situació va originar també descontents i la rebel·lió de Zayan que va fer que Abu Zayd se retirés a Sogorb.

Aquesta circumstància era considerada per la noblesa aragonesa com una magnífica ocasió per apoderar-se de les terres sarraïnes, situació perillosa per a Jaume I que havia d’evitar l’augment de poder de la noblesa i ho faria assumint i liderant personalment el projecte de conquesta.

Pareix que es va planificar en l’anomenada reunió d’Alcanyís entre el mateix Jaume I, Blasc d’Alagó i el mestre de l’orde de l’Hospital, Hug de Fullalquer, el 1233.

Es pensa que la conquesta de Morella per Blasc d’Alagó, va precipitar l’inici de la campanya; Jaume I en conéixer l’assetjament de Morella per Blasc d’Alagó, va iniciar la campanya pel Maestrat conquerint Ares. Després va exigir a Blasc d’Alagó que li lliurara Morella, a canvi de Culla i les Coves de Vinromà.

Seguiria la campanya aquest mateix anys amb Borriana com primer objectiu. Aquesta seria conquistada el 16 de juliol. A inicis de 1234 es rendiria  Peníscola i als pocs dies ho farien també Xivert i Cervera que es donarien al Templaris i Hospitalaris, respectivament.

Castell de Xivert
Pel que toca a Torreblanca hem de recordar que la població no existia, però sí que vam localitzar el topònim àrab de Lupriqât que estaria situat en lloc proper a l’actual localitat (Vore articles http://cronicatorreblanca.blogspot.com/2016/09/luppricatum-es-torreblanca-primera-part.html  i  http://cronicatorreblanca.blogspot.com/2016/10/lupricatum-es-torreblanca-conclusio.html ). No tenim constància de cap fet rellevant en relació a la conquesta que afecte Lupriqât, però hem de suposar que, dominats els castells de Xivert i Orpesa, la població pràcticament desapareixeria ja que no en tenim altres notícies que les dels alobrecatins que consten al llibre de repartiment de València, les propietats dels quals van ser concedides als nous pobladors de la capital.

Ocupades les terres de Castelló l’objectiu seria València, en les Corts de Monzó de 1236; davant tots els bisbes de Catalunya, els mestres dels ordes militars i els nobles i consells de les ciutats més importants de Catalunya i Aragó, es parla d’una croada per a conquerir el regne de València.

Les tropes dels nobles aragonesos i catalans s’establiran en El Puig, des d’on, amb el rei en Jaume, plantejarien l’assetjament de València. En eixe temps es conquisten Almenara, Uxó, Nules, Bétera i Paterna i, després de cinc mesos d’assetjament, Zayan ha de lliurar València, firmant la capitulació el 28 de setembre de 1238.  

Penó de la Conquesta
La tradició conta que la senyal de capitulació va ser l’anomenat Penó de la Conquesta que els musulmans van hissar en la torre d'Alí-Bufat que després s’anomenaria del Temple,
La capitulació permetia que tots els musulmans que ho volgueren podien anar-se’n, mentre que els que es quedaren haurien de fer-ho posant-se d’acord amb els nous propietaris.
Segons la Crònica, 50.000 musulmans van anar-se’n de la ciutat i poblacions properes també afectades per la capitulació;  tots ells viatjarien escoltats per a defendre’ls de robatoris. El darrer en abandonar València va ser Zayan, el 8 d’octubre.

L’endemà, el 9 d’octubre, Jaume I fa l’entrada oficial en la ciutat de València, donant per feta la seua conquesta, malgrat que l’ofensiva de Jaume I seguiria cap al sud.




diumenge, 3 de juny de 2018

Disputa de Torreblanca amb el cabildo de Tortosa pels nomenaments derivats del Decret de Nova Planta.



Aquest article es un resum del que va publicar D. Paco Roca Traver, l’any 2000. Don Paco va ser la persona que millor va estudiar la història de Torreblanca i fa poc ens va deixar, per això crec que val la pena donar a conéixer el seu legat cultural.

En l’anterior article vam explicar que després de la derrota d’Almansa, que va marcar l’inici de la victòria del Borbó Felip V en la guerra de Successió, es va iniciar una reforma de l’administració en la que s’imposava el castellà com a llengua única oficial i s’importava el sistema judicial castellà i també les institucions castellanes, el que faria desaparèixer el sistema administratiu valencià basat en els furs.

Mapa del del bisbat de Tortosa . Hem ampliat la situació de Torreblanca i junt al
 seu nom, podem vore escrita la  llegenda "St Francesch" en referència a l'antiga ermita
del Calvari
Com vam comentar en l’anterior article, l’organització municipal va ser molt reformada; els jurats, els racionals i els justícies van ser substituïts per corregidors, alcalde major i regidors amb funcions molt diferents.

Torreblanca, segons consta en els textos estudiats, tenia aleshores un centenar d’habitants i, per tant no havia de tenir corregidor, figura reservada a les capitals de partit. El problema es situa en el nomenament d’alcalde major pel cabildo tortosí i la defensa dels drets forals feta pels representants de Torreblanca.

La Nova Planta mantenia en els llocs de senyoriu, com era el cas de Torreblanca, que depenia del bisbe de Tortosa, una situació especial en la que els senyors continuaven nomenant les autoritats locals i la justícia, mentre que en les altres localitats els nomenaments es feien per l’Audiència.

Felip V nomena, per ocupar la mitra de Tortosa, Bartolomé Camacho y Madueño, nascut de família noble en Montoro, Còrdova, el 1693.  No prendria possessió del Bisbat  fins 1719 i seria ratificat en data de 4 de març de 1720. Seria bisbe en Tortosa fins 1757, data en què va morir, essent soterrat en la catedral d’aquesta ciutat.

Abans de la ratificació, estant encara vacant la mitra, el Cabildo, en data 26 de gener de 1720, nomena  Jayme Zaragoza alcalde major per a “ohir y librar sentencias y determinar todas calquier causas, assí civiles como criminales, comensadas o por comensar, que an venido o vinieren ante nosotros o del dicho Cabildo, en grado de Apelacion, o en otros cualquier grados, via o forma que de derecho lugar aya; y la sentencia o sentencias que en los dichos pleytos y causas dieredes y pronunciaredes la lleveis y hagais llevar a pura y debida execucion... ; y assimesmo podais conoscer y conoscais, en primera instancia, en todas las causas, cosas y casos que se ofrecieran para la buena gobernación de Torreblanca y su termino.

Zaragoza prestarà jurament del càrrec  per mitjà del seu procurador, Jayme Borrull, en data de 20 de febrer.

El bisbe es trobarà el conflicte obert només ocupar la seu tortosina; si el 4 de març de 1720 es ratificat, el 8 de març, l’escrivà de la vila, Gaspar Molner, comunica als Alcaldes Ordinaris, Joseph Bonclarós i Joseph Salvador; als Regidors, Manuel Fabregat i Pedro Ebrí i a Francisco Molner, escrivà, síndic i procurador general, el despatx del nomenament d’Alcalde Major en la persona de Jayme Zaragoza, fet pel cabildo de Tortosa. Els representants municipals fan constar que es donen per notificats al temps que expressen la protesta de que “tots els drets queden il·lesos” i “no siguen perjudicats a la dita Vila”. Hi havia dos testimonis que eren Joseph Bustos i Joseph Albella, veïns de la localitat.

Insisteix Jayme Zaragoza en demanar si el reconeixen com Alcalde Major i li contesten que precisaven el parèixer del seu assessor i, mentre, l’accepten solament “en quant siga de dret i en allò que no siga perjudicial als drets de la Vila i possessió en que s’haja d’exercir la jurisdicció en allò civil i criminal pels Alcaldes Ordinaris, protestant novament que tots els drets de la Vila, del Comú i particulars queden salvs i il·lesos..

Gaspar Molner, l’escrivà, en data de 3 d’abril explica que Jayme Zaragoza, Alcalde Major, es va
Façana de la catedral de Tortosa, centre del bisbat.
presentar en la sala capitular de l’ajuntament per a que se li lliurassen les resolucions capitulars des del dia en que va acabar l’escrivà anterior, de nom Joseph Jerónimo Sales, fins el moment. El regidor primer contesta que necessitaven temps per prendre l’acord. Zaragoza mostra una ordre del cabildo de Tortosa i se li contesta que volien primer fer una consulta amb l’assessor, en primer lloc perquè no sabien si tenien l’obligació de fer-ho o no, i també perquè havien decidit recórrer a la Reial Audiència el nomenament d’Alcalde Major ja que dubtaven que a Torreblanca li correspongués tindre’n. En aquest moment es va produir un fort enfrontament amb paraules elevades de to i la rèplica de Zaragoza va ser exigir allò demandat al moment, imposar una multa  de 50 lliures  a l‘alcalde ordinari i de 25 al síndic, a més d’ordenar fer-los presos.

Vist com havia evolucionat la situació, l’ajuntament dona poders al lletrat Francisco Alfonso per presentar un plet a la Reial Audiència per la qüestió de les competències  de jurisdicció. La demanda es basa en què Torreblanca és una baronia del bisbat i la seua obligació, en funció del que estableix la Nova Planta, era presentar una llista de veïns i el bisbe, d’entre ells, hauria d'elegir el oficial; a més de la llista tenia la facultat de nomenar també un batlle, sense cap mena de jurisdicció ordinària. El lletrat es manifesta contrari a la possibilitat de que el bisbat nomene un alcalde major; no poden admetre a Zaragoza per aquest càrrec i lamenta que Zaragoza vullga exercir com a tal.

Segueix l’argument explicant que els barons només tenen la jurisdicció que els reis els van donar, i en tot allò que no consta explícitament han de remetre’s al costum.

La demanda acaba demanat la immediata llibertat per a l’alcalde i procurador de la vila, que  s’impedisca tota ingerència de Zaragoza i que s’abstenga d’utilitzar les funcions d’alcalde major

La Reial Audiència mana immediatament que s’alliberen els dos presos, mentre que Jayme Zaragoza  el 23 d’abril de 1720, dóna poders a Francisco Giner, escrivà públic i procurador de la Reial Audiència, per a que el represente en el plet, en el qual Giner rebutja les peticions de la vila, defén el nomenament d’alcalde major, fet pel cabildo, i la plena jurisdicció civil i criminal que li competeix, expressant que el seu nomenament “només depén de l’amo i baró” i no precisa cap aprovació; justifica els empresonaments pel menyspreament fet a la persona de l’alcalde major i “l’ambició en mantenir la direcció i govern” de la vila. Francisco Giner reconeix que se li ha proporcionat les “ordinacions fetes per la present Vila de Torreblanca i el Bisbe de Tortosa, Baró i Senyor de la present Vila, sobre el govern i regiment de dita present Vila”, ordinacions acceptades des de poc abans de que el bisbe atorgara la carta pobla.

Segons Roca, a part de l’alliberament dels presos, no es coneix el resultat de la sentència, però pareix que, almenys d’inici no es faria efectiu ja que Zaragoza defèn que se li han “usurpat” les funcions amb els testimonis de José Bustos (mestre de la vila) i José Betoret (estudiant) que afirmen que el lloc de l’alcalde major, en l’església,  l’ocupe Bonclarós, l’alcalde ordinari.

Les relacions de Torreblanca amb el nou bisbe de Tortosa seguiran sent conflictives ja que tornaran a pleitejar davant la Reial Audiència, ara pel motiu del nomenament de la resta de càrrecs municipals.

L’Ajuntament de Torreblanca fa una proposta de persones per a que el bisbe els trie d’entre ells. Gaspar Molner, fa constar en acta l’absència de l’alcalde major en la reunió de l’ajuntament que aprova la relació de veïns que s’ha de passar al bisbe per a que, d’entre ells, elegisca els càrrecs i que són els següents:

Per a alcaldes ordinaris
Francisco Persiva
Sebastian Fabregat
Id en segon ordre
Joseph Mañez, major
Visente Fabregat
Per a regidors
Visente Betorest, el major
Sebastian Betoret
Id en segon ordre
Joseph Castellet
Juan Bautista Sostrot
Per a procuradors generals
Bautista Persiva
Pedro Pauls
Per a alcaldes de la germandat
Miguel Ripoll, el menor
Francisco Cherta, el menor
Per Asequieros
Bartolomé Çaragoza
Bautista Cherta, el menor

El bisbe no accepta ningú de la relació i el Procurador Francisco Alfonso trasllada la resolució a l’Audiència ressaltant que aquesta pràctica “s’ha observat des de la introducció en el Regne de les Lleis de Castella, subrogada en lloc de la insaculació, pràctica que en temps de Furs s’observava".

La insaculació era un sistema d’elecció de càrrecs municipal en el que es posaven les persones que complien les condicions per a exercir aquesta funció dins d’una bossa o sac, d’on, el dia de l’elecció es treia, a sort, el nom de les persones que ostentarien aquesta distinció. Era el sistema foral, habitual en el País Valencià i també al Principat i a les Illes; pareix ser que la primera ciutat a aplicar-lo va ser Xàtiva el 1427 i va perdurar fins que va ser eliminat per la Nova Planta, amb l’entrada dels Borbons.

Gravat de Nostra Senyora de la Font de la Salut amb una llegenda que ens diu:
El Illmo. Señor Obispo/ de Tortosa D. Bartholomè Camacho concede 40 días
de indulgencia a quien rezare una/ Ave Maria"
Segueix el procurador lamentant que D. Ignacio Sales –Tinent Corregidor de Peníscola i Capità agregat de la Plana ”.proclama, blasona y dize que el Obispo no ha de elegir a ninguno de los que esta Villa le propusiera ... antes hará lo que  complaza a Jayme Zaragoza, actual Alcalde Mayor de la Villa”. Acusen Zaragoza i Sales, de ser els inductors  de la conducta del bisbat per a “poder estos obrar con espotriques y en daño de los intereses y derechos del Comun, assi en los Abastos como en otros negocios de maior importancia”. A continuació insisteix en què el bisbe no pot triar ningú fora dels proposats per la Vila i demana que se respecten el dret i privilegis que Torreblanca té.

No obstant el bisbe, en 15 de desembre de 1729,  contesta a l’ajuntament demanant que feren una altra proposta diferent de la tramitada i passe a mans d’Ignacio Sales per a que li la trameta. Ara ja no ho signa el Cabildo, sinó Bartolomé, bisbe de Tortosa.

Ara sí que la Reial Audiència dona finalment la raó a Torreblanca perquè el bisbe no contesta quan aquesta li demana que explique “els motius que ha tingut per no admetre la proposta” feta per la vila per al que li dóna 15 dies, passats els quals dicta sentència en favor de la nostra població.

Aquest episodi que comença el 1720 i no acabarà fins 9 anys després és una mostra dels desajustos socials que originaria el pas obligat del règim foral al de Nova Planta. En un moment de canvi radical de l’ordenament jurídic sempre hi ha qui intenta augmentar el seu poder interpretant al seu favor eixa nova ordenació i és el que trobem clar en aquest cas. El bisbat intenta augmentar els seus privilegis en contra de la població de Torreblanca que, atenta al fet es protegeix. En primer lloc, si el bisbat, interpreta que pot nomenar lliurement un alcalde major, personalment no tinc gens clar que una població que diu tindre un centenar d’habitants, haja de tindre o puga tindre un alcalde major, no disposem de la sentència, però el fet de que seguisca apareixent en els fets posteriors dóna a entendre que almenys de fet va seguir ostentant el càrrec, encara que no tenim tant clar que tinguera el reconeixement municipal ja que el mateix Zaragoza es queixa de que li han usurpat les funcions i altres ocupen el seu lloc preferent en els oficis religiosos.

En el segon dels conflictes, el derivat del rebuig per part del Bisbe Bartolomé de totes les persones proposades per als càrrecs municipals per l’ajuntament, com aquest sistema ja és nou i derivat de la Nova Planta la Reial Audiència resoldrà clarament a favor del municipi, ja que el bisbe no presenta cap justificació al respecte.

A part del conflicte entre institucions, bisbat i ajuntament, també es mostra un segon conflicte social els dels grups d’interessos municipals, Zaragoza sembla constituir-me en representant del baró en la localitat, mentre els demés actors es refugien en els interessos del Comú i en el costum per rebutjar-lo.  A més, el comentari que fan els components de la corporació municipal en  relació al danys que poden produir en els “interessos i drets del comú” però “també en Abastos como en otros negocios de maior importancia”  ens situa davant d’uns hipotètics interessos econòmics derivats de l’activitat política.

dimecres, 25 d’abril de 2018

La Nova Planta: modificacions en el municipi.



L’any passat, el 25 d’abril, tal dia com avui, vam dedicar un article a la batalla d’Almansa i el Decret de Nova Planta (http://cronicatorreblanca.blogspot.com.es/2017/04/quan-el-mal-ve-dalmansa-tots-alcanca_25.html), pel qual el primer rei Borbó que hem tingut, ens va desproveir dels nostres furs, privilegis, usos i costums castigats per rebels i en “justo derecho de justicia”. Una sentència atribuïda al duc de Brerwick deixa clar els motius i la finalitat de les mesures imposades: “Este Reyno ha sido rebelde a S.M. y ha sido conquistado, haviendo cometido contra S.M. una grande alevosia y assí no tiene más privilegios ni fueros que aquellos que S.M. quisiere conceder en adelante”. També ho va deixar clar Felip V quan afirma “el deseo de reducir todos mis reinos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y tribunales, gobernándose igualmente por la leyes de Castilla.”

Batalla d'Almansa de Ricardo Balaca
A conseqüència de la Nova Planta es van modificar totes les institucions valencianes i van ser imposades  les castellanes; vam passar d’una monarquia pactista, on el poder reial era en certa manera controlat per les institucions forals, a una monarquia absolutista sense cap control sobre les seues accions; una monarquia, a més, unificadora i centralista que, des del primer moment, només buscava el control i sotmetiment de tot el nostre regne. La Nova Planta, destrueix el regne de València en abolir l’ordenament jurídic valencià i l’homologa al regne d’Espanya imposant les institucions castellanes. L’Administració passa a utilitzar el castellà com a única llengua que també s’imposa en els documents municipals.

Un dels òrgans més afectats va ser el municipi; van desaparèixer els jurats, els racionals i els justícies, que van ser substituïts per corregidors, alcalde major i regidors amb funcions molt diferents. Aquests canvis no van ser efectuats sense problemes i en Torreblanca van originar un conflicte de competències entre la localitat i el bisbat de Tortosa, senyor de la localitat.

He considerat que , per entendre millor el problema, cal explicar quins són els canvis que els borbons introdueixen en l’organització municipal i, per tant, dediquem avui l’article a explicar-los i ajornem el problema local per a la següent entrada al blog.

A conseqüència de considerar-nos un país conquistat s’imposa una administració militaritzada, i es crea una nova demarcació territorial, el corregiment, al front de la qual posa la figura del corregidor, càrrec importat de Castella, que no existia al regne de València anteriorment i que es convertiria en una figura clau. El corregidor seria nomenat entre els alts oficials de l’exèrcit i assumiria, de fet, funcions de governador militar. Les seues obligacions consistien en aplicar en el seu corregiment les instruccions de la monarquia i controlar els òrgans de govern municipals. Molt majoritàriament procedien de Castella i van generar múltiples problemes i abusos; elegits entre l’estament militar, en realitat donaven mostra d’un menyspreament de la vida civil que els portava a actuar de manera arbitrària freqüentment. En els casos en que algú es decidia a fer un memorial en contra, van actuar ràpidament contra els denunciants.
Felip V

Tambe s’introdueix un nou càrrec nomenat Alcalde Major, que era una persona experta en lleis, que estava en les ciutats capçaleres del corregiment i en algunes altres; actuava com a jutge en substitució del corregidor al temps que es situava al front de la gestió econòmica i administrativa del municipi. És precisament el nomenament d’un Alcalde Major per a Torreblanca, fet pel cabildo de Tortosa, el que originarà el conflicte a que hem fet referència i que contarem en la propera entrada al blog.

I el tercer càrrec municipal era el dels regidors, en quantitat que depenia del tamany del municipi i que eren nomenats per la Audiència o, en cas de ser municipis de senyoriu, eren designats pel senyor.

Els canvis imposats en  l’administració municipal són molt importants, el corregidor és un militar que representa la monarquia en el corregiment i que no representa els habitants del regne, contràriament al que feien les institucions forals que representaven el municipi davant el poder del rei i constituïen un control del mateix. L’Alcalde Major, que és considerat un element de modernitat en el sentit que és un tècnic, un jurista, està baix el propi corregidor, actua en consonància amb ell.  Els regidors passen a ser també designats amb la conformitat del propi poder  reial o senyorial.

El municipi perdrà les atribucions que tenia, pensem que a València els jurats tenien funcions sobre els abastament de la ciutat, principalment en relació al blat i la carn, podien castigar les infraccions, inclús podien armar galeres en defensa de la ciutat i del comerç, tenien funcions sobre la ordenació dels gremis, sobre els preus, sobre les pastures. Ara el municipi perd totes aquestes funcions i passa a ser un simple administrador al servei de la monarquia i del senyor.

Els càrrecs seran sempre nomenats entre els fidels al poder, i  en aparèixer dificultats econòmiques els càrrecs municipals es posarien en venda, en conseqüència era una inversió que calia recuperar i produiria abusos. Els regidors seran vitalicis i, en molts casos es passarien de pares a fills ja que el nomenament es produïa en funció de la fidelitat i no de la capacitat.

El canvi és molt important, la Nova Planta, ens situa baix el poder incontrolat i absolut de la monarquia; els alts càrrecs són de fora, procedents de Castella i venen a imposar-se sobre un país conquistat, al marge de la repressió posterior a la derrrota de la guerra de Successió i de l’incendi, com a venjança, de ciutats com Xàtiva o Vila-real, és la imposició d’un model social i polític molt distint del que teníem els valencians el ue marcarà la diferència entre el règim foral i la Nova Planta.

dissabte, 10 de març de 2018

El què ens diu una pedra.





Si passeu pel carrer Bonaire, i aneu cap al Calvari, quasi en la mateixa replaceta, troben una façana, la del número 12, curiosa. Està modificada, avui la porta té forma d’arc, en un altre temps era arquitravada, però s‘ha conservat una pedra que segeix estant aproximadament en el mateix lloc en què estava abans de la modificació. En aquesta pedra podem vore una inscripció. Segurament us heu fet dues preguntes en veure-la: què diu? I perquè està ahí?  Anem a explicar-ho.

El 30 d’agost de 1576, fra Joan Izquierdo, bisbe de Tortosa i, per  tant, senyor de Torreblanca, va concedir carta de població (la segona) a les persones que habitaven el nostre poble.  Perquè feia falta una segona carta de població?

Torreblanca, com segurament ja sabeu, l’any 1397, va patir un barreig, una incursió de corsaris africans que és coneguda pel robatori d’una arqueta de sagrari amb les hòsties ja consagrades. Però a més de les formes es van emportar, en tenim constància documental, 108 captius. Calculem que Torreblanca tenia en aquell moment un màxim de 160 habitants,  dels quals alguns degueren morir en l’assalt i altres van  fugir per salvar-se, amb la qual cosa el poble va quedar pràcticament deshabitat. La xifra d’habitants la calculem a partir de la  relació del morabatí, impost que es pagava en tota la Corona d’Aragó i en el que la relació de persones que hi consta era de 40 fochs, o siga llars, que és comptablitzen a 3 o 4 persones per cadascun. Amb posterioritat al barreig de 1397, deixa de constar ningú de Torreblanca en la relació del morabatí, el que vol dir que pràcticament el poble va quedar deshabitat, i si hi vivia algú no se li cobrava l’impost degut a la difícil situació en què degueren quedar.

Dos segles després, la situació havia canviat i Torreblanca atreia persones per a conrear les seues terres i el bisbe de Tortosa, propietari feudal del nostre poble va decidir que era moment de promocionar més la seua població i establir les condicions en que s’havia de poblar. Les cartes pobles defineixen els drets i les obligacions que adquireixen els pobladors; en elles estaven relacionades les persones a les que se’ls feia la donació; en la proporcionada a Torreblanca el 1576 consten els següents noms:

Guillem Agramunt, presbíter.
Bartolomé Cardona
Agustí Monzó,
Tomàs Anglés
Francesc Cardona
Vicent Paúls.
Joan Balaguer
Joan Cardona
Antoni Pitarch
Antoni Ballester
Miquel Ciffre
Gabriel Pitarch
Gabriel Ballester
Pedro Fabregat el major
Joan Pitarch
Vicent Ballester
Pedro Fabregat el menor
Joan Pitarch (un altre)
Antoni Ballester de Bertomeu
Joan Folch
Miguel Pitarch
Gabriel Ballester, tender
Marimon d’en Francesch
Antoni Salvador
Joan Ballester
Onofre Gil presbiter
Joan Salvador
Joan Ballester de mossén Gabriel
Pere Linyerola
Joan Salvador (un altre)
Miguel Ballester
Gabriel Marzà
Batiste Saragossà
Vicent Ballester
Joan Matxí
Joan Valls
Juan Buan
Gabriel Molner

Es fa constar també que la donació es fa també “a tots els demés pobladors, presents i futurs, i a quants volgueren poblar el dit lloc i el seu terme i als vostres successors...”. Però no anem avui a parlar de les condicions de la repoblació, ho farem un altre dia; avui parlarem de la pedra del carrer Bonaire.

La primera pregunta que ens feiem era la de què diu la inscripció que hi ha en aquesta pedra; diu exactament:

“FEUME ANTONI ERO
Y FEUME FER BATISTE
SARAGOSSA 1579”.

O siga que un tal Antoni Ero la va construir, però el propietari que la va manar fer es deia Batiste Saragossà. No sabem res del constructor, però sabem que Batiste Saragossà era un dels repobladros de Torreblanca de 1576; el podeu trobar en la relació que hem transcrit abans.


La segona pregunta que ens fèiem era la de perquè està aquesta inscripció sobre la porta? La contestació la trobem en el text de la carta pobla:

“Pero volem que esigueu obligats a construir i edificar cadascun de vosaltres una casa dins dels murs del dit lloc, i a residir en ella dins de sis anys a comptar  des del dia d’avui”.

O siga que el bisbe tenia la voluntat de poblar definitivament Torreblanca i imposava la construcció d’una vivenda com a forma de fixació de les persones que hi vingueren; s’entenia que una vegada feta la seua casa ja no se n’aniria a cap altre lloc.

Per tant, entenem que Batiste Saragossà, vol deixar constància del compliment de l’obligació que tenia de construir-se la casa dins del període que havien pactat en la carta de població; la tenia acabada en 1579, abans del 30 d’agost de 1582 en què finalitzava el termini i ho fa patent en una escriptura lítica que ha perdurat fins avui.





diumenge, 28 de gener de 2018

Nova documentació sobre la representació heràldica de Torreblanca



En aquest mateix blog vaig fer una entrada el 21 de juliol de l’any passat titulada Evolució de l’heràldica de Torreblanca ( http://cronicatorreblanca.blogspot.com.es/2017/07/evolucio-de-lheraldica-de-torreblanca.html ) en la que explicava que teníem constància de la utilització de la torre flanquejada per dos lleons rampants des del segle XIX i aportava les imatges d'un segell municipal que encara existeix en l’Ajuntament. Ara puc afegir un document nou que he trobat en l’Arxiu Històric Nacional, el qual confirma la data que vaig donar situant exactament en l’any 1876 el moment més antic en què trobem l'evidència documental d'aquesta utilització.

Primer segell que consta  a
l'esquerra de la nota
El document consisteix en un escrit de l’Ajuntament de Torreblanca en el que hi ha dos segells; el primer amb la inscripció ALCALDIA CONSTITAL (Abreviatura de constitucional) – TORREBLANCA i el segon que diu AYUNTº CONSTL DE TORREBLANCA; tot dos amb forma elíptica i amb les inscripcions rodejant la imatge. La forma de la  torre és idèntica a la que utilitzem avui en dia, amb un lleó rampant a cada costat.
No és cap sorpresa, perquè ja havíem afirmat que en eixa època s’utilitzava, però ens dóna una major fonamentació ja què l’escrit és una nota signada per l’Alcalde del moment, Domingo Fabregat, amb la que es justifica precisament l’ús d’eixa imatge heràldica. El text és el següent:

Nota:
Segon segell,
 situat a la dreta de l'escrit.

El origen de estos sellos segun tradicion, procede de cuando el Moro robó la Custodia de esta parroquia y fue recuperada en una batalla que tuvieron con los Cristianos, en la cual un Leon se apoderó del que la llevava destrozandolo en el reto; por cuyo motivo figuran los dos leones al lado de la Torre de la parroquia, y es en la forma en que aparecen en ambos sellos de la Cabezera

Torreblanca, 7 Octubre 1876      

El Alcalde    

Domingo Fabregat   

     Sobre el text hi ha una anotació amb lletra diferent que diu:

Partº  Judl (Partido Judicial) de Castellón de la Plana.
Torreblanca
Document íntegre

És un document senzill, que corrobora el que ja havíem afirmat i que sabíem perquè constaven en altres escrits datats  a partir de 189. El que fa aquest nou document és introduir una prova irrefutable de què s’utilitzava ja en l’ajuntament en 1876 i jo afegiria que, amb tota seguretat, abans,  ja que la nota municipal justifica el que ja s’està usant, i no diu que era una imatge assumida recentment.

El document és de l’any 1876, tres anys després de la declaració cantonal de Torreblanca a la que ja vam dedicar un altre article del blog (https://cronicatorreblanca.blogspot.com.es/2016/11/la-declaracio-del-canto-federal.html), i ens situa en el moment de la restauració  borbònica que va començar amb el pronunciament del General Martínez Campos en Sagunt el 29 de desembre 1874 que va acabar amb la Primera República. 1876 és l’any en que Alfons XII acaba amb les darreres resistències i consolida el retorn dels borbons a Espanya.

És en aquest context en el que l’ajuntament de Torreblanca justifica la utilització de la torre i els lleons rampants com a imatge heràldica de municipi.