Vicent Saura: un torreblanquí campió de lliga amb el Barça.

 

Saura, jugador del Barcelona.
(Font: Y fuimos albinegros de José Luís Tirado)

És notable el desconeixement que tenim moltes vegades de persones torreblanquines que han sigut rellevants en algun dels aspectes de la seua vida. En el mes de març  vam publicar un article sobre Joan Crisòstom Ripollès, important músic barroc, que va viure entre els segles XVII i XVIII, amb el qual el vam donar a conéixer, ja que era pràcticament desconegut per als torreblanquins i torreblanquines. Ara hem trobat un altre torreblanquí de naixement, que també és desconegut, el que encara és més estrany per dues raons: la primera que ha viscut en el segle XX i persones vives en l’actualitat podrien haver tingut relació amb ell o la seua família; la segona raó és perquè va ser un esportista, un futbolista professional, que va arribar a guanyar una lliga amb el F.C. Barcelona, cosa que difícilment passa desapercebuda.

Va ser Paco Carda qui em va preguntar si el coneixia,  que ho havia trobat a Internet. Em vaig posar en contacte amb la secció de documentació del Futbol Club Barcelona d’on me van remetre una fitxa, a partir de la qual vaig contactar amb els clubs en què havia jugat i  a partir de les dades facilitades vaig buscar en la premsa esportiva de l’època amb l finalitat de ferel present article.

Per començar direm que el seu nom complet és Vicent Saura Villalonga i que la seua partida de naixement ens diu que va nàixer el nou d’octubre de 1903, a les quatre del matí, al carrer de Loreto número 56, on vivia  un tio seu, de nom Francisco Bellés Andreu. Els seus pares eren Antonio Saura Ferrando i Eduvigis Villalonga Girona, ambdós naturals de Les Coves de Vinromà.

Ala vista d'aquest document hem de corregir la data que consta a la fitxa del jugador, que ens han enviat del FC Barcelona, i que segueixen totes les webs consultades, ja que allí consta que és naixcut el 27 de febrer de 1901, el que és inexacte com es dedueix del document citat.

El fet de que no tingueren casa pròpia i visqueren amb un familiar,  a més de que son tio, que va ser qui va anar a manifestar el seu naixement al jutjat de Torreblanca,  no va poder firmar per no saber-ho fer, ens situa al si d’una família molt humil que va vindre a viure a Torreblanca procedent de Les Coves.

Totes les fonts consultades parlen de que el seu primer club va ser el Gràcia de Barcelona en  el que va jugar entre 1924 i 1926, però hem de dir que no és així. En realitat, Saura, ja jugava en l’Espanya de Barcelona, almenys des de 1921, ja que  el va alinear en l’encontre contra l’Avenc jugat el 5 d’octubre d’aquest any.

El Futbol Club Espanya de Barcelona va ser fundat l’any 1905 i la temporada 1906-1907 va jugar per primera vegada el campionat de Catalunya quedant campió de la segona categoria i jugant posteriorment en la primera, en la què es va declarar campió les temporades 1912-1913; 1913-1914 i 1916-1917.

Cal aclarir que fins l’any 1928 no es va disputar la lliga espanyola; fins aquell any les lligues eren regionals i l’única competició de futbol estatal era la copa que comença a disputar-se el 1903 amb la denominació de Campionat d’Espanya o Copa del Rei Alfons XIII.

El F.C. Espanya, el 1923, va decidir fusionar-se amb el Gràcia F.C. i adoptar el nom d’aquest darrer, i és en aquest moment en el què Saura, que militava en l’Espanya, passaria a formar part de la plantilla del Gràcia, on estaria fins ser fitxat pel C.D. Castelló

La temporada 1923-1924 va jugar en la Segona categoria,quedant subcampió, però la següent edició del Campionat de Catalunya va passar de 6 a 8 equips i el Gràcia va ascendir a primera categoria.

En  1926, Saura, és fitxat pel Castelló,  junt amb Lapena, un altre futbolista que també militava en el Gràcia. En juny jugaren un partit de prova amb resultat  molt positiu, el que va fer decidir el fitxatge de tots dos jugadors. Però eixirien problemes en el traspàs dels jugadors, ja que el Gràcia va exercir el dret de retenció i el Castelló no podia incloure’ls en la seua alineació. El Gràcia es basava en el cas “Urrutia”, Jugador pel qual van tindre un contenciós el València i el Llevant.  La base de la reclamació es trobava en el fet que la federació considerava que el dret de retenció anul·lava la baixa si aquesta s’havia concedit com amateur i en el nou club l’alta es feia com professional com era el cas. De tota manera la situació es va solucionar amb una nova negociació amb el club de procedència.

U.D.Castelló, temporada 1926-27.  Plantats: Saura, Martínez, Centelles, Altés, Vidal, Conde, Alanga, Planchadell i Bellés. Acatxats: Lapena i Archilés.
(Font Historia Gráfica del Fútbol Valenciano; Caja de Ahorros de Valencia) 

Saura era considerat un defensa, de gran col·locació i capaç de resoldre situacions difícils de la manera més senzilla, però no estaria exempt de tècnica ja que amb el Castelló va marcar tres gols, dos d’ells de lliure directe. El Castelló aconseguiria el segon lloc del campionat valencià en la temporada 1926-1927 i el tercer en la 1927-28, en acabar la qual va ser fitxat pel F.C. Barcelona tal com es pot llegir en la  notícia d’El Mundo Deportivo de 19 d’agost de 1928.

El debut de Saura s’estava esperant per l’afició, però es va dilatar un poc per la tardança de la baixa del Castelló, que no volia renunciar a un jugador d’aquesta vàlua i va denunciar el cas a la Federació Valenciana. Pareix que es va trobar solució ja que el 28 d’octubre ja apareix en les alineacions del F.C. Barcelona.

El primer partit que va jugar va ser contra la Unió Esportiva Sants, el 4 de novembre de 1928, que va guanyar per 2 a 1. La premsa va qualificar a Saura dient que va ser “impetuós, segur i decidit”, encara que li feia el retret de que “col·locava poc”. En aquest partit també va jugar en el Barça un altre jugador castellonenc, de Peníscola, Guzmán, que arribaria a ser internacional amb la selecció espanyola. Saura que seria titular en els 18 patits de la lliga, jugaria en el Barça amb jugadors mítics com  Samitier, que encara és avui el tercer golejador blaugrana, darrera de Messi i Alcàntara,  o Plattko, porter internacional hongarés que va substituir en l’equip al llegendari Ricardo Zamora.

El Barça seria el campió d’aquesta primera lliga espanyola, en la que van participar els sis equips que havien guanyat el campionat d’Espanya (Athletic Club de Bilbao, Arenas Club de Getxo, Real Madrid CF, Real Sociedad, F.C. Barcelona i Real Unión Club de Irún), més tres subcampions (RCD Espanyol, Club Atlético de Madrid i CE Europa) i el Real Racing Club de Santander per guanyar un torneig de classificació en el que es va imposar en la final al Sevilla.

Curiosament, el F.C. Barcelona, va acabar la primera volta en sisena posició però en la jornada 13 ja s’havia situat líder provisional. Es declararia campió de la primera lliga el 30 de juny, una setmana després de la data oficial en què hauria d’haver acabat la competició, que va ser quan va jugar contra el Arenas de Getxo, el partit ajornat de la jornada 13. En aquest partit van destacar els dos jugadors castellonencs, Guzmán i Saura; el torreblanquí, en el minut 9, es va lesionar en la monyica, havent de jugar tot l’encontre amb el braç embenat.

F.C. Barcelona, equip campió del primer Torneig Nacional de Lliga. Plantats: Vidal, Walter, Saura, Martí, Castillo i Obiols. Acatxats: Ramon, Parera II, Sastre, Garcia i Parera I.
 (Font: Historia de la Liga de Ramón Melcón)

Saura jugaria en el Barcelona també la temporada següent, en la que seria subcampió, darrera del Athletic Club de Bilbao. En aquesta temporada Saura sofriria una important lesió en un turmell, produïda en el partit contra l’Europa disputat el 16 de febrer; no jugaria cap partit més en tota la temporada i ja no tornaria a ser alineat amb el Barcelona en cap partit de la lliga espanyola.

El seu últim partit oficial jugat amb el Barça va ser en la lliga catalana, el 28 de setembre de 1930, contra el Júpiter, però encara va seguir en l'equip, ja que hem trobat que en novembre constava com reserva en l’alineació del partit que havia de jugar contra el Benfica. Pareix que Saura, després de la lesió no va poder recuperar la titularitat pel que va ser baixa per anar al Granollers i tornar després al Castelló, una altra vegada.

Saura se’n va anar del Barcelona amb un bon palmarés, campió de la primera lliga espanyola i dues vegades campió de Catalunya (1929-30 i 1930-31).

A partir d’ací va iniciar un temps de canvis continus de clubs; acabaria la temporada en el Granollers, després va tornar al Castelló la temporada 1931-1932, on va ser rebut amb gran alegria pel bon record que havia deixat; però només va jugar tres partits del campionat regional ja que, degut a la greu situació econòmica del club va ser donat de baixa i se’n va anar a la Unió Esportiva Sants Barcelona.

Saura va ser un jugador de qualitat i, com a tal va formar part de la selecció catalana de futbol. Abans de ser fitxat pel Barcelona, en 1924, ja va ser alineat en el partit que es va jugar contra l’Espanyol en homenatge a Loredo, jugador del Barcelona i del Espanyol que va patir una greu lesió que li va impedir seguir jugant a futbol. Va participar també en els partits contra el C,E, Mallorca celebrat el 28  i 29 de juny de 1931.

Plantilla del F.C. Barcelona que eixia
en l'Anuario Dinámico en la que
aparixen el torreblanquí Saura i
el Peniscolà Guzmán

Hem de fer notar que en el llibre "Selecció Catalana de Futbol. Nou décades d'Història" apareix la dada de que el 10 de juliol del mateix any també va jugar amb la selecció catalana, contra el Castelló, però en el Heraldo de Castellón la notícia era que el Castelló es va enfrontar al Barcelona, no a la selecció, el dijous 9,  es va jugar al Grau i el resultat va ser de 4 a 2 per al Castelló.  He comprovat les alineacions i són coincidents, també ho és el resultat, per tant deduïsc que es refereix al mateix partit que es celebraria el dia 9 i no el 10, però entenc que era amb la selecció, encara que almenys 8 dels onze jugadors eren del F.C. Barcelona, el que possiblement motivaria el titular erroni d'El Heraldo.

Aquesta és la història del futbolista més important que hem tingut a Torreblanca, malgrat que no hem trobat més dades que el relacionen amb el nostre poble que la partida de naixement. El fet de que els primers equips importants en què el trobem siguen de Barcelona, afegida al desconeixement de les persones de la localitat de que vam tenir un futbolista local en el Barça,  em fa pensar en la possibilitat de que la família se n’anés a Barcelona a buscar treball, i la seua vida esportiva començara a despuntar allí. Seria també a Barcelona on acabaria la seua vida no sabem ben bé si en  1973, com diuen Conrado Marín i Miguel Ángel Serer, o en la data de 22 de març de 1971 com cita la fitxa que ens ha remés el F.C. Barcelona i altres fonts consultades per Internet, que possiblement tinguen el mateix origen. Només puc dir que no he trobat cap referència en la premsa i, per tant, deixem les dues dates sobre la taula.

Vull agrair al F.C. Barcelona, la informació que m’han fet arribar i que ha sigut l’espina dorsal que ha possibilitat la redacció d’aquest article,  també al C.E. Castelló i Ximo Alcón que em va facilitar la informació bibliogràfica a traves de la qual, complementada per les noticies de la premsa de l’època, principalment l’hemeroteca del Mundo Deportivo, he pogut dotar-lo de contingut i a Vicent Abril, funcionari municipal, que em va proporcionar la partida de naixement.

Manuel Vidal i Salvador

Per a Paco Carda.

Aquesta xicoteta relació històrica està motivada per una pregunta que em va fer l’amic Paco Carda. Després de llegir l’article sobre el músic torreblanquí, Joan Crisòstom Ripollés, em va preguntar qui era, en la meua opinió, el personatge històric més important que Torreblanca havia donat;  jo vaig contestar que dit així no es podia afirmar, en el sentit de que la importància és molt relativa, i caldria primer acotar el significat que li donem, amb quin objectiu la resseguim. Pense que qualsevol de les humils persones que van efectuar la primera repoblació, que van construir les primeres cases, que van posar en producció les terres, es poden considerar les més importants, sense el seu treball Torreblanca no existiria. Però si per importants considerem aquells que han tingut major projecció social podríem mencionar Vidal i Salvador, de qui avui en parlem; Domingo Fabregat, general de l’orde de la Mercé; el gravador Josep Joaquim Fabregat, o el mateix doctor Clarà, per citar-ne alguns. Aleshores, Paco em va contestar que si podria fer un article sobre Vidal i Salvador. Fet i dedicat.

Per a estudiar a Vidal i Salvador he consultat diverses fonts, la primera la Biblioteca Valentina  publicada el 1747 i escrita pel pare Josep Rodríguez, contemporani de Manuel Vidal i Salvador i que conté informacions donades directament per ell mateix; la segona font, cronològicament parlant, és la de Vicente Ximeno, Escritores del Reyno de Valencia escrita en  1749. També he consultat altres publicacions més recents, com les de  dos il·lustres torreblanquins, Francisco Roca Traver, Hijos Ilustres de Torreblanca,  i la Introducción a Manuel Vidal y Salvador d’Eduardo Betoret París, complementades pels estudis més recents d’Evangelina Rodríguez Cuadros, Javier Vellón Lahoz i Pasqual Mas i Usó.

Signatura e Manuel Vidal i Salvador

Sabem que Vidal i Salvador va néixer a Torreblanca  i els seus pares eren, Pedro Vidal Mañes, oriünd d’Alcalà de Xivert i Serafina Salvador Moner, encara que es desconeix la data exacta del seu naixement. Arribats a aquest punt sempre hem de fer notar la desaparició dels arxius de Torreblanca, saquejats i incendiats en la guerra del francés i altres diverses vegades. Però s’ha calculat l’any de naixement  a partir de l’afirmació de que va escriure dues obres, la Alameda de Valencia i El mejor Sol de la Vega, als divuit anys. A partir d’ací s'estableix que probablement va nàixer  en 1635.

El pare Josep Rodríguez és qui ens dona més detalls sobre la seua infància, que segurament coneixia per haver-los sentit del mateix escriptor,  i parla de la seua precocitat per a la poesia afirmant que després de sentir com el mestre havia recitat uns versos del poeta romà, Virgili, Manuel, que per l’edat  ni els estudis podia saber “les dimensions de les síl·labes”, es va inspirar de tal manera que va començar a escriure versos imitant els que el mestre havia llegit, sent també  capaç de repetir de memòria tot allò que llegia o escoltava.

Va cursar els seus estudis a la Universitat de València on es va graduar com a Batxiller en Arts el 30 de març de 1680 i va obtindre el títol de Mestre en Arts el 28 d’abril del mateix any. En la mateixa universitat es graduarà en Lleis, aconseguint també el doctorat, 5 anys després.

Durant la seua estada a València va ser substitut de la càtedra de Filosofia i la Prima de Lleis, en la seua universitat; va aprendre grec, a més d’exercir com advocat. València, a l’igual que tota la perifèria de la península, presentava una  situació econòmica pròspera que contrastava amb la decadència econòmica castellana del període final dels Àustries; Manuel es situaria en una còmoda situació econòmica.

Portada de "La Alameda de Valencia"

En aquest temps ja va escriure algunes obres dramàtiques  entre les que destaca La Alameda de Valencia. Totes les obres escrites per Manuel en aquest moment tenen un marcat sentit localista; El Sol Robado està referida a Torreblanca; La Estrella del mejor puerto  a Benicarló; El mejor sol de la Vega; a la Virgen de la Vega, d’Alcalà de la Selva. Pel que sembla, El fuego de las riquezas o la Destrucción de Sagunto va ser escrita posteriorment, ja en l’època de Madrid.

Recordem que estem durant el regnat del darrer dels Àustries, Carles II l’Encantat, l’últim rei de la dinastia. La monarquia estava en una profunda crisi econòmica, ja des de Felip II havien entrat diverses vegades en fallida, però la cort seguia fent recer a artistes i aquesta circumstància va atraure una certa quantitat d’intel·lectuals, entre ells alguns  valencians com Francisco Figuerola, Alejandro Arboreda,Antonio Folch de Cardona, José Ortí Molés i el nostre Manuel Vidal i Salvador.

Josep Pérez descriu l’atracció de la cort en Vidal i Salvador dient que “desitjós de vore la Cort, va partir cap a Madrid, i en poc de temps, va adquirir molt honorable nom, de gran jurisconsult i de gran poeta”.

A la cort va guanyar el favor de Maria Lluïsa d’Orleans, la primera esposa de Carles II i neboda del rei Lluís XIV de França, aconseguint que es representaren algunes obres seues en els teatres de Madrid.  Roca Traver ens cita que en l’any 1688 va representar a la Cort 18 comèdies. En aquest mateix any en va escriure unes altres dedicades a la cort reial,  obres que van agradar molt, de manera que la reina li va encarregar que escriguera una obra per l'aniversari del rei Carles II. Aquesta obra seria representada per la mateixa reina i dames de la cort. Es va representar dues vegades, una al Retiro i una altra al mateix Palau. El fet de que Vidal i Salvador actués de consueta o apuntador va obrir les enveges d’altres persones de dins la cort que van intentar d’impedir-ho. Segons el pare Josep Rodríguez les causes del malestar ocasionat es trobaven en què Vidal i Salvador no era natural de la Corona de Castella i que ja hi havia un cavaller assenyalat d’ofici per a aquesta funció.

Manuel, que tenia el favor de la reina, va obtindre la seua defensa argumentant les característiques de la seua veu,  a la que ja s’havien acostumat en els assajos, i que ell les havia preparat per a les entrades i eixides a escena, ja que no eren professionals.

La reina, Maria Lluïsa, aprofitant el vast coneixement de les llengües que tenia Manuel que parlava francés, anglés, italià i llatí, va motivar els seu nomenament d’Oficial de la Secretaria del Consell d’Estat i Traductor de Llengües (els consells es poden considerar com els antecedents dels actuals ministeris) en la negociació d’Itàlia, en la d’Espanya i en la del nord. Posteriorment seria ascendit a Secretari del Consell d’Estat, encara que no va poder començar el seu treball  degut a la imprevista mort de la reina, Maria Lluïsa.

No obstant el que hem relatat, Vidal i Salvador  no va gosar d’una vida còmoda econòmicament parlant, de fet és ell mateix qui relaciona el que se li deu: l’assignació de la reina pels serveis prestats, que no se li havia pagat i que consistia en 2.000 ducats i 1.000  ducats més del sou de traductor de llengües, el que es una mostra més de la decadència de la cort final de la nissaga dels Àustries. Degut a aquests impagaments Manuel ha de demanar crèdits per a sobreviure i va arribar a haver d’abandonar la seua vivenda per no poder pagar el lloguer, anant a viure als habitatges del col·legi de Nostra Senyora del Refugi.

El 6 de setembre de 1698, Manuel, degut a la seua mala salut decideix atorgar a la seua esposa, Josepa de Fuentes, els poders per a redactar testament. També va deixar una memòria signada en la que nomenava hereu al fill que estava en camí, i que naixeria en desembre,  després de la mort de son pare, que va succeir el 20 de novembre de 1698. Manuel va ser soterrat l’endemà en l’església parroquial de Sant Martí.

He trobat la següent inscripció, en l’apartat d’escriptors, del llibre Parroquias madrileñas de San Martín y San Pedro El Real.  Algunos Personajes de su Archivo:

Vidal Salazar, Manuel: Oficial de Estado i traductor de lenguas de dicha secretaría, natural de Torreblanca, en Valencia, casado con Josefa de Fuentes,  tuvieron un hijo llamado Manuel, que nació el 23 de diciembre de 1698 (24 Baut. Fol.277).

Aquest llibre relaciona els personatges que consten als registres de la parròquia i, òbviament, el segon cognom és erroni i no hi ha cap dubte de què es refereix a Manuel Vidal i Salvador, el nostre escriptor; les dades es treuen de la inscripció del seu fill,  en el llibre de batejos de la parròquia.

Pasqual Mas i Usó i Javier Vellón Lahoz, per una part i Roca Traver, per una altra,  han estudiat i relacionat la seua producció literària.

Roca relaciona entre la producció de Vidal i Salvador, 24 obres dramàtiques, de les que 4 són autos sacramentals i 9 comèdies, a més de 9 altres obres  en les que hi ha poemes diversos, alguns escrits en francés, epigrames traduïts del grec i altres obres com Grandezas de la lengua valenciana...

A part de conéixer la seua vida i obra, per a les persones que vivim a Torreblanca, la figura de Manuel Vidal i Salvador ha de tindre una consideració molt més gran per la seua obra dramàtica en vers, El Sol Robado de un Ciego y el Panal en el León. Aquesta obra va ser representada per primera vegada davant l’església parroquial, l’any 1976, 400 aniversari de la carta pobla i, per segona vegada en 1998, en  el actes de la celebració del 600 aniversari del robatori de la Custòdia, aquesta vegada al patí de les escoles.

El Sol Robado, per als torreblanquins i torreblanquines,  és més que una simple obra de teatre és l’obra on es crea el que podem considerar la llegenda fundacional del nostre poble, el robatori i la recuperació de la custòdia que portem a l’escut heràldic i que hem assolit com a imatge  representativa de Torreblanca. Vidal i Salvador no fa una obra històrica sinó que basant-se en un fet real, crea uns personatges que ens representen com a poble i esdevenen protagonistes del nostre passat. Però això és objecte d’un altre estudi.

El Doctor Clará i l’epidèmia de grip de 1918 a Torreblanca

El fet de que estiguem en plena epidèmia de la COVID-19, m’ha recordat que no és la primera vegada en què Torreblanca està afectada per una malaltia infecciosa similar.

Corria l’any  1918,  Europa estava immersa en la Gran Guerra, també coneguda com Primera Guerra Mundial,   quan en el mes d’abril, en les tropes  franceses, angleses i americanes, es va manifestar una nova grip que a poc a poc s’escamparia per tot el món. Entre maig i agost es produeix el primer brot en la península Ibérica, i hi hauran posteriorment dos brots més, de molta més importància i major virulència. Es considera que ens va arribar amb el pas per les nostres terres de soldats i treballadors portuguesos, procedents d’altres països d’Europa i veremadors espanyols que retornaven des de França.

Es pensa que aquesta pandèmia podria haver arribat a  afectar la meitat de la població mundial i  és calcula que podria haver causat uns 20 milions de víctimes en tot el món. En la península Ibèrica, com hem dit,  l’epidèmia es manifesta per primera vegada en el més de maig de manera benigna, i aparentment acabarà en agost, però a partir de setembre es tornarà a presentar, aquesta vegada amb molta més agressivitat  i causant una mortalitat molt alta. Desapareixerà a finals d’any, però encara hi haurà una tercera onada, molt menys intensa, a partir de febrer de 1919 que durarà fins acabar l’any.

La malaltia es va conéixer internacionalment amb el nom de grip espanyola i a les nostres comarques va rebre el nom de la cucaratxa. Quan va arribar a Castelló, un torreblanquí, el doctor Clará, era inspector provincial de sanitat i va assumir la direcció de la campanya de control de la pandèmia. Clará, com fa el doctor Simón ara, es reunia quasi diàriament amb la premsa per donar explicacions de com estava evolucionant l’epidèmia en els pobles de Castelló, per això hem pogut fer un seguiment de les dades que ell aportava.

José Clará Piñol  havia naixcut a Torreblanca, el dia 2 d’octubre de 1858, en el carrer Sant Antoni, número 9, on vivien els pares Isidro Clará i Justa Piñol, casa habitada encara avui per la seua família. Però en aquest article no parlarem de les seus dades familiars sinó que ens centrarem en la seua activitat professional, en la funció que, en la seua qualitat d’Inspector metge i màxim responsable de l’organització de la sanitat en Castelló, va desenvolupar i principalment, en el que va fer en relació  a Torreblanca.

El doctor Clará.
Quadre situat a l'ajuntament de Castelló

José Clará, en 1898 guanya les oposicions a Inspector de Sanitat i assumeix la direcció de l’Hospital Provincial, en el moment en què s’estava construint el nou hospital (l’actual situat en l’avinguda que porta el seu nom) i mantindrà una important activitat professional que el relacionarà amb figures com el Doctor Jaume Ferran, descobridor d’una vacuna contra el còlera. Els dos col·laborarien en la introducció d’aquesta vacuna en l’epidèmia  de 1885.

Castelló presentava, en 1918, unes condicions de vida precàries, una higiene deficient, una alimentació escassa accentuada per la guerra i tot junt  creava l’ambient  idoni per a la ràpida expansió de les epidèmies. El Doctor Vicente Gea, parlant sobre Castelló deia “... com la majoria de les poblacions espanyoles, viu en el que es refereix a la defensa de la salut individual i col·lectiva en plena edat mitjana.”.  També  parla en els mateix termes, Juan Peris , president de l’Associació Castellonenca de Caritat, en una carta oberta a la premsa en la que citant el mateix doctor Gea afirma que “si vivim és de miracle, que en les cases fan causa comuna les persones amb els porc i els femers..”. Si a la capital les condicions higièniques eren aquestes, no serien molt distants de les condicions de vida al nostre poble, sense aigua potable, amb el animals,  cavalls, gallines, conills, porcs,  vaques, compartint la casa amb les persones. Ni pensar en la presència de l’aigua potable en les cases, més enllà de la que cabia en un cànter.

En aquest moment, l’economia valenciana estava en crisi, l’agricultura estava afectada pel bloqueig dictat per Alemanya que impedia el tràfic marítim al Regne Unit, França i Itàlia.  Hi havia falta d’aliments bàsics, principalment a les ciutats; estàvem en plena crisi del pa, i molta gent vivia en extrema pobresa. L’ajuntament  de Castelló no tenia recursos per fer front a l’epidèmia i va haver de demanar als diputats i senadors que feren gestions per a que se li concediren majors quantitat del blat que venia de l’Argentina. Clará va  demanar a Madrid que es dotara de metges els pobles de Castelló que no en tenien i no va aconseguir més que 1.000 pessetes donades pel Ministre de Governació, cosa que va motivar que el periòdic El Clamor diguera que "l’únic honor que mereix és menysprear-lo i retornar-li les  miserables i indignes mil pessetes”.

La preocupació per l’estat sanitari dels pobles de Castelló, era constant. Hem trobat que, curiosament, Clará utilitzarà l’afició als bous de carrer existent en els pobles de Castelló per millorar; formarà una mena de triangle d’acció amb el governador, Vicent Ramón Martínez, l’arquitecte Ros de Ursinos i ell mateix, utilitzant les demandes d’autoritzacions per a fer els espectacles de bous, de manera que el governador no donava l’autorització si els ajuntaments no pagaven els contingent provincials, l’arquitecte no informava positivament si no milloraven la seguretat de les places i Clarà posava l’obligació de millorar els serveis sanitaris, les aigües i les escoles.

Titular de Las Provincias sobre la grip

Tornant a la grip,  aquesta presentarà una primera onada, a l’abril, que tindrà poca incidència a les poblacions de Castelló però  el 18 d’agost ja trobem a la premsa una primera referència del doctor Clará quan afirma que a les Alqueries “hi ha mostres d’epidèmia gripal, cosa normal en l’època, però que tenen una gravetat especial ja que de 10 afectats n’han mort 5”, el que ja mostra l’extrema virulència amb que es presenta l’afecció .

Posteriorment, el 5 de setembre trobem a la premsa que han acabat les festes de Xert i que cal "lamentar els innombrables casos de cucaratxa que existeixen en esta població, encara que l’epidèmia va en descens”. Estem ja en la primera fase de la propagació de la pandèmia pels pobles de Castelló i es succeeixen les declaracions de l’inspector provincial de Sanitat, que ja el  9 de setembre expressa que s’està estenent malgrat les mesures adoptades; eixe mateix dia, Clará havia informat el governador de que s’havia estés per la Plana i part baixa de la muntanya; i ja apareix Torreblanca com un dels llocs on el contagi era més important  junt a Borriol, Xert i  Atzeneta.

Es veu que les notícies de la cucaratxa volaven de poble en poble i particularment es deia que a Torreblanca hi havia una enorme mortaldat, Clarà ho nega i dóna la dada de que a la seua localitat natal hi havia hagut 8 defuncions i 7 més a Xert, el que ens pareixen xifres molt importants de morts per a poblacions tan xicotetes. Torreblanca tenia censada en 1920, dos anys després, una població de dret de 3658 persones.

La Junta de Sanitat havia encomanat al doctor Clará que adoptara les mesures que creguera convenients per a controlar l’epidèmia i sabem que va complementar el nombre de metges del nostre poble a més de fer constants visites a les poblacions afectades per comprovar de primera mà la situació i donar les instruccions necessàries per a controlar-la.  

El doctor Clará amb personal de l'hospital de Castelló.

L’11 de setembre Clará, junt amb el Governador, Ros d'Ursinos i José Castelló y Tàrrega (fundador i director de l'Heraldo de Castellón)  visiten Torreblanca, Benicarló, Peníscola i  Xert, d’on s’afirma que  tres quartes parts de la població han estat contagiades.

A Torreblanca van visitar algunes cases de malalts i Clarà va intentar tranquil·litzar la població dient que l’epidèmia duraria poc i va assegurar l’assistència mèdica a la població ja que un dels tres metges que hi havia, estava malalt i una altre en presentava símptomes.

La comitiva va seguir camí cap a Benicarló i Peníscola. És remarcable que mentre tots es van quedar a dinar a Benicarló, Clará se’n va anar a visitar Xert amb el mateix cotxe de la comitiva, per tal de comprovar la situació en aquesta població, una de les més afectades per la grip. Posteriorment trobem a la premsa la notícia de que a Xert l’epidèmia estava minvant tal com “Clará havia pronosticat”.

La situació és tan greu que tres dies després, el 14,  tornarà a visitar Torreblanca i veu que els metges són insuficients, pel que mana que Carlos Valmanya, metge de la Beneficència, es desplace a la nostra localitat per tal de reforçar encara més el que ja hi ha. Mentre que a Xert esta minvant a Torreblanca encara està en augment; l’alcalde de Torreblanca en un telegrama dirigit a Clará, afirma que el dia 16 de setembre havien hagut “6 noves invasions i 3 noves defuncions".

El 17 de setembre Clará declara estar  molt preocupat per  l’especial virulència de la grip en Torreblanca, Borriol, Xert, Les  Useres i Catí.  Diu que a Torreblanca l'han passat "quasi tots els veïns" i  encara persisteix. Les xifres que done són esgarrifants: en els últims  8 dies han hagut 26 defuncions i en porten ja 35 en total; això representa que ha mort aproximadament l’1 per cent de la població.

La situació empitjorava també a Castelló; a finals de setembre tenia més de 500 contagiats i a El Forcall, de població reduïda, hi havia més de 400 casos. Clará proposa que en les festes no es celebren bous, cosa que el Governador assumeix  i recomana que les suspenguen o ajornen “per evitar que la malaltia puga prendre la intensitat que havia tingut a Vilafamés, Torreblanca, Borriol i altres pobles que havien celebrat festes”. Hem de pensar que les festes a Torreblanca son l’última setmana d’agost i que la concentració de persones en la plaça per vore els bous podria ser una de les causes de la magnitud que l’epidèmia va tindre en aquesta població en el mes de setembre. Serà en data de 24 de setembre quan es suspendran, les festes,  les classes a les escoles, els espectacles públics, inclosos els bous als pobles i capital. Malgrat això seguim trobant a la premsa de Castelló publicitat d’espectacles taurins.

Fragment de la carta
reproduïda al diari 
El Clamor de Castelló.

A partir d’aquest moment, Torreblanca desapareix de la premsa el que fa pensar que la crisi havia passat, si com va dir Clará, havien passat la grip quasi tots els veïns, uns no la van superar, altres es van curar i qui no, ja s’havia immunitzat. Al ser un dels primers pobles en el que es va manifestar, també va ser un en els que el cicle de contagi es superaria abans. Tot pareix indicar que a finals de setembre no hi ha més casos a Torreblanca, almenys en quantitat considerable. Però després de l’enfermetat va vindre la crisi d’alimentació i els intents de vendre els articles de primera necessitat a un preu major del permés; una carta publicada en El Clamor el 5 d’octubre es queixa de que  als carnissers i panaders de Torreblanca haurien de “fer-los complir el preu de taxa... per minorar en quant siga possible, els sofriments d’aquest poble, durant el període agut de la malaltia regnant, de la que hem sigut víctimes per espai d’alguns dies...” Segueix dirigint-se al governador a qui li reconeix el seu esforç, amb la Junta Provincial de Subsistències, per a que  es fixe la taxa dels articles de primera necessitat i que “la classe pobra i mitjana no sofrisquen el horror de la fam i hagen de morir molts d’ells, per l’estat de prostració i abatiment en què els ha deixat la malaltia epidèmica sofrida”. L’escriptor segueix explicant que eixe esforç del governador no és correspost a Torreblanca, on la carn, el pa i demés articles de primera necessitat es venen a major preu que a Castelló “aprofitant-se els desaprensius de l’estat d’atordiment de tot el poble, encara no recuperat totalment del seu xafament moral”.

La carta ens confirma l’opinió expresada de que ja a primers d’octubre, a Torreblanca, l’epidèmia havia pràcticament desaparegut i ens fa pensar en els efectes psicològics que ha tingut en la societat torreblanquina la gran quantitat de malalts i de morts que hi ha hagut, a part del fet de que la falta de queviures havia despertat la cobdícia de persones que sense cap escrúpol volien treure’n profit de la situació. Cal dir que aquest mateix fet apareix reiteradament en la premsa, referint-se a la ciutat de Castelló, el que interpretem que era una situació prou generalitzada.

L’epidèmia seguia fent el seu curs a Castelló capital i província, amb moltes situacions semblants a la de Torreblanca. A El Forcall es parla de dos mil afectats, Clará diu que  s'ha escampat per tota la província, en 38 poblacions la grip ha adquirit gran extensió  i intensitat i explica que  s'escampa molt ràpidament i desapareix després d'haver afectat el 80 % de la població amb una mortalitat del  2%. També el metge Clará va més enllà de la situació sanitària i apunta el problema econòmic que per als jornalers “serà mes greu que el sanitari”; es refereix a la misèria en què quedaran.

Clará apareix en la premsa reiterades vegades amb el qualificatiu d’incansable; la informació la recollia directament en persona en visites a les poblacions afectades, es reunia diàriament amb el governador i quotidianament donava informes a la premsa. Va fer controlar els trens que arribaven a Castelló i sotmetia els emigrants que arribaven a una prova que feia a l’hospital. A Torreblanca es va fer retindre un tren de mercaderies, perquè portava un jove, Joaquín González, que havia mort en el viatge; aquest procedia d'un poble de Girona i anava a Almeria. El van baixar i es va paralitzar el vagó per desinfectar-lo. A més  va fer prohibir els espectacles, va donar instruccions de comportament higiènic per a previndre el contagi, com el de rentar-se les mans freqüentment o no donar-se la mà per saludar-se (segurament ens sona açò).  

Concloent podem dir que Clará va  haver de fer front a una problemàtica sanitària més que delicada, en una situació social que afavoria la seua propagació i una situació econòmica que no permetia ampliar els mitjans personals per a tractar els malalts. Davant d'aquesta situació tots reconeixen el seu esforç personal, el seus infatigables viatges a totes les poblacions afectades, on donava instruccions i ànims, al temps que intentava millorar el servei sanitari complementant-lo quan i com podia. Quasi diàriament donava comptes al governador i a la premsa, a la que demanava la seua col·laboració en l'extensió de les instruccions que donava a la gent per evitar la propagació de l'enfermetat. Valga aquest xicotet article com a reconeixement del seu treball. 

Nota: Les consideracions generals han estat tretes majoritàriament de la tesi doctoral de Concepción Calvo Mas, dirigida per Rosa Monlleó Peris, "Castellón hacia la modernidad, salut, educación y debate científico". Les dades de premsa procedeixen de la consulta dels diaris El Clamor i El Heraldo de Castellón  de 1918, digitalitzats per l’arxiu municipal de Castelló de la Plana i consultat per la xarxa.  Hauria volgut comparar les xifres de defuncions que apareixen en la premsa amb les del registre civil i el parroquial de Torreblanca, però l’obligació de confinament ho ha impedit. Queda com un treball pendent.

JOAN CRISÒSTOM RIPOLLÉS, UN GRAN MÚSIC BARROC TORREBLANQUÍ

Torreblanca després de sofrir el barreig -allò que es coneix com el robatori de la custòdia i que va ser una incursió, una ràtzia, feta per pirates procedents de Bugia- va quedar pràcticament despoblada. En 1576 va tindre una segona repoblació, després de la qual el poble pareix que va  assolir una vitalitat econòmica important i que va progressar molt, de manera que els dos segles posteriors, el XVII i XVIII, donaran importants personatges històrics del món de la cultura, com Manuel Vidal i Salvador o el conegut gravador Fabregat, i també en el religiós, com el pare Domingo Fabregat. Però avui en parlarem d’un altre pràcticament desconegut un músic torreblanquí de l'època barroca, important pel càrrec que va assolir,  Mestre de Capella de la catedral de Tarragona, i encara més pel llegat que ens va deixar, ja que, a més de les seues composicions,  va recopilar una important quantitat d’obres corals religioses que, gràcies a ell, avui podem encara vore.

Recordatori d'una actuació de l'any 1724, dirigida per
Joan Crisòstom Ripollés

En la confecció d’aquest article seguirem els estudis publicats per Josep Mª Gregori i Cifre, qui ens cita que Joan Crisòstom Ripollés és un important músic que, com hem dit, va nàixer a Torreblanca en el segle XVII. Es coneix que va nàixer a Torreblanca per la inscripció que consta a  L’Arxiu de Música de la Catedral de Tarragona, Llibre del Tauler 1746, f. 123-124, la qual diu: «M° Ripollès / als 18 de dic. se ha enterrat al / fossar de la Seu lo cadàver de Joan Chrisóstomo Mtro. de Capella / fill de Torreblanca del Regna / de València...»

La data exacta del seu naixement no s’ha trobat degut a que els arxius de Torreblanca, corresponents a aquest període van ser cremats, però, malgrat l’absència de la documentació que ens indique el seu natalici, Josep Mª Gregori dedueix que podria haver naixcut en 1678, data que calcula a partir de la seua participació en les oposicions convocades al Magisteri de Capella de la Seu de Tortosa que va tindre lloc l’any 1708, en la documentació de la qual parla de què era l’únic que tenia 30 anys. Personalment interprete que la frase no vol dir que tenia 30 anys, sinó que complia la condició de tindre 30 anys complits, pel que l’afirmació correcta seria, amb aquesta interpretació, que la data de naixement no podia ser posterior a 1678.

Publicació actual d'obres del músic
torreblanquí

Seguint l’argumentació de Gregori, direm que la seua formació musical podia haver tingut lloc en Tortosa o en la mateixa Capella de Música de la Catedral de Tarragona, de fet la primera notícia que es troba d’ell és el nomenament de cantor contralt primer d’aquesta institució, el 23 de maig de 1699, encara que aquest autor considera possible que formara part de la Capella amb anterioritat. Joan Crisòstom ocuparia aquest lloc durant 8 anys.

Durant aquest temps ja va recollir 74 obres de autors dels segles XVII i primers anys del XVIII que formen el llibre de música que porta el seu nom, de l’any 1704, manuscrit que es troba a   la Biblioteca Jagiellonska de la Universitat de Cracòvia.

Rafael Mitjana, en la Historia de la Música Española diu al respecte ".. artista delicat i intel·ligent, cantor contralt de la Catedral de Tarragona en 1704. Aquest darrer s’havia dignat reunir un gran nombre d’obres dels seus més il·lustres contemporanis i predecessors que ell ha salvat de l’oblit perquè un dels seus manuscrits recopilats, trobat a Alemanya, ha fet conèixer als estudiosos estrangers l’art musical espanyol del segle XVII, el període menys conegut de la seua història."

Josep Mª Gregori, també ens cita la referència que li fa Francesc Civil i que concreta el lloc d'Alemanya on està el manuscrit: "...en Maburgo, Alemania, existe un manuscrito debido a la inteligente iniciativa de un beneficiado contralto de la Catedral de Tarragona, en 1704, Crisóstomo Ripollès”.

L’any 1708, la catedral de Tortosa va convocar oposicions per a cobrir la plaça de Mestre de Capella d’aquesta seu, a la que es va presentar Joan Crisòstom Ripollés. El 9 de març es donen els resultats en els que consta que graduen en primer lloc a Felipe Vicente, Crisostomo Ripollès,  Pablo Llinàs i Francisco Ordeig, expressant literalment que “los quatre opositors graduats primo loco son peritíssims”, però el càrrec no s’adjudicava només per les seues qualitats com a músics, demanaven també experiència i l’edat adequada per poder rebre la ordenació sacerdotal, que reclamava la comensalia annexa al magisteri, o siga 30 anys complits. Ningú entre els quatre primers classificats tenia cap experiència com a Mestre de Capella i l’únic que havia complit els 30 anys era Joan Crisòstom.

Els membres del tribunal van obrir una important discussió;  hi havia qui volia que es nomenés  Felip Vicent per haver quedat el primer, però no es va acceptar i van acabar sense donar el càrrec de Mestre de Capella a cap dels que es van presentar a l’oposició. Sorprenentment es va fer el nomenament a favor d’un dels examinadors, Josep Escorigüela, qui era ja Mestre de Capella de la Seu de Tarragona, de la mateixa de que ja formava part el nostre Joan Crisòstom, com a contralt primer.

Fragment d'una de les obres de Joan Crisòstom Ripollés
digitalitzada per l'IFMuC

Escorigüela, aleshores, va deixar vacant la plaça de Mestre de Capella de Tarragona i Joan Crisòstom Ripollés, que havia perdut la plaça de Tortosa, va accedir a la de Tarragona, substituint Escorigüela, càrrec que ocuparia durant 38 anys.

Poques notícies es trobem d’aquest temps degut a que el fons documental d’aquesta època també va desaparèixer cremat, però es sap que va formar part de diversos tribunals d’oposicions i que va dirigir la Capella en una actuació feta en Barcelona l’any 1743.

Joan Crisòstom Ripollés va ser soterrat el 18 de desembre de 1746 al fossar de la Seu de Tarragona.

Es conserven 33 obres seues totes elles de caràcter litúrgic o religiós digitalitzades per l’inventari de fons musicals de Catalunya, l’IFMuC (https://ifmuc.uab.cat/) localitzades en el Fons de la Catedral de Tarragona.