La Sentència d’Albalat

Vaja per endavant que aquest article està fet estudiant la documentació que, molt amablement, em va proporcionar el Doctor Roca Traver, més conegut en Torreblanca com don Paco. Ell em va donar els textos originals transcrits i parcialment traduïts, jo l’he revisat, acabat la traducció del llatí i interpretat en aquest article. Faig constar el meu agraïment a don Paco per la confiança i, més encara, pels anys de treball que ha dedicat a treure a la llum les dades històriques de Torreblanca, el nostre estimat poble.

Fragment inicial de l'acta del judici

El 31 de gener de 1260 Jaume I dicta sentencia en relació a la disputa per la propietat del Pla d’Albalat que tenia lloc entre Bernat, bisbe de Tortosa i el noble Ferran Pérez de Pina, és a dir una sentència que afectava els límits del terme d’Orpesa i el de la Tinença de Miravet, en la que estava inclosa Torreblanca.

El primer que cal ressaltar serà la dificultat en trobar una solució al conflicte, degut, en la meua interpretació, a la pròpia indefinició de les fronteres territorials que si apareixen documentalment ho fan d’una manera molt imprecisa, i també per la importància de les dues personalitats que s’enfronten en aquest judici, el que exigirà la participació del propi rei en la sentència definitiva.

Qui eren els contendents?

Per una part, el bisbe de Tortosa, citat en els documents estudiats pel seu nom llatí, Bernardus. És Bernat d’Olivella, bisbe de Tortosa des de l’any 1254 fins 1272 en que va ser nomenat arquebisbe de Tarragona.

Per l’altra part, Ferran Pérez de Pina, senyor d’Orpesa, feu que havia rebut de Jaume I en 1259, procedent de l’ordre de l’Hospital, a qui l’havia donat inicialment el rei de manera prèvia a la seua conquesta feta l’any 1233, tal com consta a la documentació del judici.

Per situar-nos millor en el context del judici donaré unes poques dades sobre els protagonistes.

Sepulcre de Bernat d'Olivella en la
catedral de Tarragona.

Bernat d’Olivella va succeir al front de la diòcesi tortosina, Ponç de Torrella, el mateix que va rebre la Tinença de Miravet (recordem que contenia els poblats de Miravet, Albalat i Sufera a més de les actuals poblacions de Benlloch, Cabanes i Torreblanca) de Jaume I, com a recompensa per la seua col·laboració en la conquesta de València; Ponç va ser el primer senyor feudal de Torreblanca i qui li donaria la primera carta de població (vore https://cronicatorreblanca.blogspot.com.es/2016/09/els-primers-pobladors.html).

El bisbe Bernat era home de confiança del rei Jaume I qui el va nomenar Lloctinent reial a Aragó i

Catalunya i ho serà també del seu successor Pere el Gran que el nomenaria privat seu.

Ferran Pérez de Pina apareix en l’Itinerari de Jaume I El Conqueridor, de Miret, múltiples vegades signant com a testimoni de donacions en Mallorca, Borriana, Terol, València i altres llocs, el que fa suposar que era una persona molt propera a Jaume I. També el trobem en la Historia General del Reino de Mallorca escrita pels cronistes Juan Dameto, Vicente Mut y Gerónimo Alemany,  on consta com un dels primers cavallers a entrar en la ciutat de Mallorca en el moment de la seua conquesta i es cita com a propietari d'una alqueria a Sineu, possible donació de Jaume I. Però on el trobem més abundosament és al Llibre dels Feits, on es cita com el quart en entrar a Mallorca, que era cap dels guaites en la conquesta de Morella i és la persona a qui el rei li encomana la responsabilitat de dir-li a Blasc d’Alagó que no hi entre fins la seua arribada; apareix en la conquesta de Borriana i en la de València. En l’edició feta de Les Quatre Grans Cròniques, de Ferran Soldevila, apareix una nota (333) en la que explica que formava part de la mainada reial (companyia d’armes al servei directe del rei), que va estar present en la conquesta de Mallorca,  en els setges de Morella i Borriana i també es troba en el Puig de Santa Maria, on Jaume I es va instal·lar per a la conquesta de la ciutat de València. En la Década Primera se’l cita dient que és qui dirigeix la defensa de Peníscola davant l’atac de galeres tunisianes, efectuat mentre es produïa el setge de València.

Per tant ens trobem en un conflicte entre dues persones importants, ambdues properes al rei, fet que condicionarà i dilatarà la solució més enllà d’allò que pogueren provar amb documents i testimonis, el que farà que finalitze en mans del propi rei que serà qui dicte sentencia.

El procurador de Bernat d’Olivella és Arnau del Pla clergue cabildo de Tortosa i el procurador de Pérez de Pina és Joan d’Exea. Cadascun dels contendents presenten un jurisperit; el bisbe proposa a Guillem de Verdú i el cavaller nomena a Juan de Ainso; a més es nomena un àrbitre acceptat de comú per les dues parts en la persona d’Eiximen de Foces, lloctinent general del regne.

Aquest Eiximen de Foces era un important cavaller aragonés que també havia participat en la conquesta de València i havia rebut en donació l’alqueria de Tales, que tindria fins 1242 i que va repoblar amb persones vingudes de Terol. En 1258 és nomenat procurador general del regne de València, càrrec que tenia en el moment del judici.

En començar el judici es fa contar que nombrosos testimonis aportats per les dues parts han fet declaració, però en no haver acord, han de posar la qüestió en les mans d’Eiximen de Foces per tal de que “per dret, per laude o composició” es definira i s’observés “perpètuament” baix pena de mil auris (monedes d’or).

Davant Eiximen de Foces, comença la seua exposició Arnau del Pla, el procurador del querellant,  el Bisbe Bernat, expressant els límits de Miravet segons consten a la donació feta per Jaume I a Ponç, bisbe de Tortosa, defenent que dins d’aquest límits està el Pla d’Albalat i que havien pres possessió d’ell tant Ponç com Bernat, passant a exposar la queixa de que Ferran Pérez de Pina “pertorba, inquieta i prohibeix al bisbe” poblar-lo i “posseir-lo pacíficament” i demana que se li prohibisca a Pérez de Pina fer aquestes accions. Demana també que s’establisquen els límits entre Orpesa i Miravet segons la donació reial i s’adjudique el Pla d’Albalat a l’església de Tortosa imposant al senyor d’Orpesa “silenci perpetu”.

El procurador de Pérez de Pina, Joan d’Exea, comença també dient que com que el seu representat “haja posseït, havia posseït i quasi posseeix” (es pot interpretar aquest quasi com una mostra de respecte envers la sentència que encara no havia estat pronunciada) el Pla d’Albalat que segons ell està dins el terme d’Orpesa, per donació del propi rei amb “dret a les rendes dels mateixos”, que ja els anteriors propietaris, l’ordre de l’Hospital, el posseïen i li l’havien transferit a ell per manament del propi rei afegint que ja en temps dels sarraïns aquest territori pertanyia als dominis d’Orpesa. Segueix fent exactament idèntica queixa que Arnau del Pla i demana que el bisbe no inquiete ni pertorbe Pina ni els homes, colons i pastors per ells col·locats en aquest lloc. També demana que s’adscriguen als dominis d’Orpesa i s’impose al bisbe Bernat “silenci perpetu”, una indemnització de 3.000 morabatins i 300 més per les despeses originades en el judici.

Acabades les exposicions es fa constar que es reben els testimonis i es fan les proves pertinents, i s’assigna el dia per a presentar la sentència.

Monument a Jaume I situat a Castelló

Però l’àrbitre, Eiximen de Foces, no resol la qüestió que va passar a mans del propi rei Jaume I.

Es requereix que els litigants feren el jurament de calumnia. El bisbe contesta immediatament que n’està disposat,  però per no retardar la causa es fa constar que encara que Ferran no ho fa no se’l requereix i se li donen 6 dies per que el prestés.

El jurament de calumnia els prestaven les dues parts abans de començar el judici declarant que no procedirien amb malícia; per ell es comprometien a no vexar el contrari, no calumniar-lo, ni molestar-lo amb peticions infundades, dilacions malicioses ni imputacions criminals. Contenia 5 punts: primer, que el litigant considerava tindre justícia o bona causa; segon, que diria la veritat; tercer, que no subornaria jutge ni escrivà; quart, que no es valdria de proves falses i cinqué, que no demanaria terminis maliciosos per perjudicar el contrari.

Després que el prelat de Tortosa prestés  el jurament, dit també sagrament, de calumnia, el propi rei fa recapitulació de la causa ressaltant que Pérez de Pina ha presentat “solament” 12 testimonis i la carta de donació reial però en la que no estaven ben especificats els límits, també diu que el document aportat de l’època sarraïna no demostra la pertinença del Pla d’Albalat a Orpesa. Respecte a la petició eclesiàstica fa constar que havia presentat 40 testimonis i el document de donació fet per ell mateix on estaven especificats el límits de Miravet recordant que la donació de Miravet és 12 anys anterior a la d’Orpesa; recorda també una sentència anterior entre el bisbat de Tortosa i els Hospitalaris en la que s’establia la divisió del Pla, i a més que feia constar que “si els Hospitalaris poblaren cristians en Orpesa, tingués el mateix bisbe la meitat en tots els rèdits, i si els Hospitalaris havien transferit en un altre domini el castell d’Orpesa,  el bisbe tindria tot el dret que els Hospitalaris tingueren en el dit Pla”.  Fan constar la incompareixença de Ferran Pérez i del seu Procurador a la lectura de la sentència però que, donada la presència del querellant, el bisbe Bernat, la pronuncia igualment i diu així: “el dit Pla d’Albalat siga del terme de Miravet, perquè ha estat provat pels testimonis i pel document de donació fet per nos al bisbe i Església tortosina del castell de Miravet, en la mesura que el mateix Pla d’Albalat  està comprés dins els límits continguts”

En aquest darrer document apareix com a procurador de Ferran Pérez un tal Pere Ferran que substitueix a Joan d’Exea, sense esmentar cap motiu per aquesta substitució.

La sentència es va dictar a l’església de Santa Maria de Xàtiva a dos de calendes de febrer ( 31 de gener) de mil dos-cents seixanta.

Signa  el document el propi Jaume I amb l’advocació “Per la gràcia de deu, rei d’Aragó, Mallorca i Valencia, comte de Barcelona i Urgell i senyor de Montpeller”.

Signatures dels documents, en primer lloc la de Jaume I

Signa també l’escrivent reial Pere de Capellades, qui era membre “de la cúria et familia domini Jacobi bone memorie regís Aragonum”. Pere de Capellades apareix com a escrivà del rei en Jaume signant documents entre 1254 i 1262, amb la fórmula "signum Petri de Capellatis qui mandato domini regis pro domino Guillelmo (de Montcada), dei gratia episcopo llerdensi, cancellario suo, hoc scribi"; la mateixa que utilitza en la sentència que estudiem.

Estan presents com a testimonis el senyor Rebollet, S. Martí de Oblitis, P. Haveto, G. De Bell-Lloch, R. Castellà, B. De Claramonte i altres als que intentarem identificar i donar dades en un posterior article.

Conclourem dient, com ja referíem al principi que va ser una molt difícil sentència, per a la que no va servir ni l’acceptació d’un jurisperit confirmat per les dues parts (Eiximen de Foces) que no es va pronunciar i és el propi rei que dicta sentència en la ciutat de Xàtiva, sentencia que degué ser encara recorreguda ja que dos anys després en trobem una altra sobre el  mateix plet. Però això serà tema d’un altre article.