La Sentència d’Albalat

Vaja per endavant que aquest article està fet estudiant la documentació que, molt amablement, em va proporcionar el Doctor Roca Traver, més conegut en Torreblanca com don Paco. Ell em va donar els textos originals transcrits i parcialment traduïts, jo l’he revisat, acabat la traducció del llatí i interpretat en aquest article. Faig constar el meu agraïment a don Paco per la confiança i, més encara, pels anys de treball que ha dedicat a treure a la llum les dades històriques de Torreblanca, el nostre estimat poble.

Fragment inicial de l'acta del judici

El 31 de gener de 1260 Jaume I dicta sentencia en relació a la disputa per la propietat del Pla d’Albalat que tenia lloc entre Bernat, bisbe de Tortosa i el noble Ferran Pérez de Pina, és a dir una sentència que afectava els límits del terme d’Orpesa i el de la Tinença de Miravet, en la que estava inclosa Torreblanca.

El primer que cal ressaltar serà la dificultat en trobar una solució al conflicte, degut, en la meua interpretació, a la pròpia indefinició de les fronteres territorials que si apareixen documentalment ho fan d’una manera molt imprecisa, i també per la importància de les dues personalitats que s’enfronten en aquest judici, el que exigirà la participació del propi rei en la sentència definitiva.

Qui eren els contendents?

Per una part, el bisbe de Tortosa, citat en els documents estudiats pel seu nom llatí, Bernardus. És Bernat d’Olivella, bisbe de Tortosa des de l’any 1254 fins 1272 en que va ser nomenat arquebisbe de Tarragona.

Per l’altra part, Ferran Pérez de Pina, senyor d’Orpesa, feu que havia rebut de Jaume I en 1259, procedent de l’ordre de l’Hospital, a qui l’havia donat inicialment el rei de manera prèvia a la seua conquesta feta l’any 1233, tal com consta a la documentació del judici.

Per situar-nos millor en el context del judici donaré unes poques dades sobre els protagonistes.

Sepulcre de Bernat d'Olivella en la
catedral de Tarragona.

Bernat d’Olivella va succeir al front de la diòcesi tortosina, Ponç de Torrella, el mateix que va rebre la Tinença de Miravet (recordem que contenia els poblats de Miravet, Albalat i Sufera a més de les actuals poblacions de Benlloch, Cabanes i Torreblanca) de Jaume I, com a recompensa per la seua col·laboració en la conquesta de València; Ponç va ser el primer senyor feudal de Torreblanca i qui li donaria la primera carta de població (vore https://cronicatorreblanca.blogspot.com.es/2016/09/els-primers-pobladors.html).

El bisbe Bernat era home de confiança del rei Jaume I qui el va nomenar Lloctinent reial a Aragó i

Catalunya i ho serà també del seu successor Pere el Gran que el nomenaria privat seu.

Ferran Pérez de Pina apareix en l’Itinerari de Jaume I El Conqueridor, de Miret, múltiples vegades signant com a testimoni de donacions en Mallorca, Borriana, Terol, València i altres llocs, el que fa suposar que era una persona molt propera a Jaume I. També el trobem en la Historia General del Reino de Mallorca escrita pels cronistes Juan Dameto, Vicente Mut y Gerónimo Alemany,  on consta com un dels primers cavallers a entrar en la ciutat de Mallorca en el moment de la seua conquesta i es cita com a propietari d'una alqueria a Sineu, possible donació de Jaume I. Però on el trobem més abundosament és al Llibre dels Feits, on es cita com el quart en entrar a Mallorca, que era cap dels guaites en la conquesta de Morella i és la persona a qui el rei li encomana la responsabilitat de dir-li a Blasc d’Alagó que no hi entre fins la seua arribada; apareix en la conquesta de Borriana i en la de València. En l’edició feta de Les Quatre Grans Cròniques, de Ferran Soldevila, apareix una nota (333) en la que explica que formava part de la mainada reial (companyia d’armes al servei directe del rei), que va estar present en la conquesta de Mallorca,  en els setges de Morella i Borriana i també es troba en el Puig de Santa Maria, on Jaume I es va instal·lar per a la conquesta de la ciutat de València. En la Década Primera se’l cita dient que és qui dirigeix la defensa de Peníscola davant l’atac de galeres tunisianes, efectuat mentre es produïa el setge de València.

Per tant ens trobem en un conflicte entre dues persones importants, ambdues properes al rei, fet que condicionarà i dilatarà la solució més enllà d’allò que pogueren provar amb documents i testimonis, el que farà que finalitze en mans del propi rei que serà qui dicte sentencia.

El procurador de Bernat d’Olivella és Arnau del Pla clergue cabildo de Tortosa i el procurador de Pérez de Pina és Joan d’Exea. Cadascun dels contendents presenten un jurisperit; el bisbe proposa a Guillem de Verdú i el cavaller nomena a Juan de Ainso; a més es nomena un àrbitre acceptat de comú per les dues parts en la persona d’Eiximen de Foces, lloctinent general del regne.

Aquest Eiximen de Foces era un important cavaller aragonés que també havia participat en la conquesta de València i havia rebut en donació l’alqueria de Tales, que tindria fins 1242 i que va repoblar amb persones vingudes de Terol. En 1258 és nomenat procurador general del regne de València, càrrec que tenia en el moment del judici.

En començar el judici es fa contar que nombrosos testimonis aportats per les dues parts han fet declaració, però en no haver acord, han de posar la qüestió en les mans d’Eiximen de Foces per tal de que “per dret, per laude o composició” es definira i s’observés “perpètuament” baix pena de mil auris (monedes d’or).

Davant Eiximen de Foces, comença la seua exposició Arnau del Pla, el procurador del querellant,  el Bisbe Bernat, expressant els límits de Miravet segons consten a la donació feta per Jaume I a Ponç, bisbe de Tortosa, defenent que dins d’aquest límits està el Pla d’Albalat i que havien pres possessió d’ell tant Ponç com Bernat, passant a exposar la queixa de que Ferran Pérez de Pina “pertorba, inquieta i prohibeix al bisbe” poblar-lo i “posseir-lo pacíficament” i demana que se li prohibisca a Pérez de Pina fer aquestes accions. Demana també que s’establisquen els límits entre Orpesa i Miravet segons la donació reial i s’adjudique el Pla d’Albalat a l’església de Tortosa imposant al senyor d’Orpesa “silenci perpetu”.

El procurador de Pérez de Pina, Joan d’Exea, comença també dient que com que el seu representat “haja posseït, havia posseït i quasi posseeix” (es pot interpretar aquest quasi com una mostra de respecte envers la sentència que encara no havia estat pronunciada) el Pla d’Albalat que segons ell està dins el terme d’Orpesa, per donació del propi rei amb “dret a les rendes dels mateixos”, que ja els anteriors propietaris, l’ordre de l’Hospital, el posseïen i li l’havien transferit a ell per manament del propi rei afegint que ja en temps dels sarraïns aquest territori pertanyia als dominis d’Orpesa. Segueix fent exactament idèntica queixa que Arnau del Pla i demana que el bisbe no inquiete ni pertorbe Pina ni els homes, colons i pastors per ells col·locats en aquest lloc. També demana que s’adscriguen als dominis d’Orpesa i s’impose al bisbe Bernat “silenci perpetu”, una indemnització de 3.000 morabatins i 300 més per les despeses originades en el judici.

Acabades les exposicions es fa constar que es reben els testimonis i es fan les proves pertinents, i s’assigna el dia per a presentar la sentència.

Monument a Jaume I situat a Castelló

Però l’àrbitre, Eiximen de Foces, no resol la qüestió que va passar a mans del propi rei Jaume I.

Es requereix que els litigants feren el jurament de calumnia. El bisbe contesta immediatament que n’està disposat,  però per no retardar la causa es fa constar que encara que Ferran no ho fa no se’l requereix i se li donen 6 dies per que el prestés.

El jurament de calumnia els prestaven les dues parts abans de començar el judici declarant que no procedirien amb malícia; per ell es comprometien a no vexar el contrari, no calumniar-lo, ni molestar-lo amb peticions infundades, dilacions malicioses ni imputacions criminals. Contenia 5 punts: primer, que el litigant considerava tindre justícia o bona causa; segon, que diria la veritat; tercer, que no subornaria jutge ni escrivà; quart, que no es valdria de proves falses i cinqué, que no demanaria terminis maliciosos per perjudicar el contrari.

Després que el prelat de Tortosa prestés  el jurament, dit també sagrament, de calumnia, el propi rei fa recapitulació de la causa ressaltant que Pérez de Pina ha presentat “solament” 12 testimonis i la carta de donació reial però en la que no estaven ben especificats els límits, també diu que el document aportat de l’època sarraïna no demostra la pertinença del Pla d’Albalat a Orpesa. Respecte a la petició eclesiàstica fa constar que havia presentat 40 testimonis i el document de donació fet per ell mateix on estaven especificats el límits de Miravet recordant que la donació de Miravet és 12 anys anterior a la d’Orpesa; recorda també una sentència anterior entre el bisbat de Tortosa i els Hospitalaris en la que s’establia la divisió del Pla, i a més que feia constar que “si els Hospitalaris poblaren cristians en Orpesa, tingués el mateix bisbe la meitat en tots els rèdits, i si els Hospitalaris havien transferit en un altre domini el castell d’Orpesa,  el bisbe tindria tot el dret que els Hospitalaris tingueren en el dit Pla”.  Fan constar la incompareixença de Ferran Pérez i del seu Procurador a la lectura de la sentència però que, donada la presència del querellant, el bisbe Bernat, la pronuncia igualment i diu així: “el dit Pla d’Albalat siga del terme de Miravet, perquè ha estat provat pels testimonis i pel document de donació fet per nos al bisbe i Església tortosina del castell de Miravet, en la mesura que el mateix Pla d’Albalat  està comprés dins els límits continguts”

En aquest darrer document apareix com a procurador de Ferran Pérez un tal Pere Ferran que substitueix a Joan d’Exea, sense esmentar cap motiu per aquesta substitució.

La sentència es va dictar a l’església de Santa Maria de Xàtiva a dos de calendes de febrer ( 31 de gener) de mil dos-cents seixanta.

Signa  el document el propi Jaume I amb l’advocació “Per la gràcia de deu, rei d’Aragó, Mallorca i Valencia, comte de Barcelona i Urgell i senyor de Montpeller”.

Signatures dels documents, en primer lloc la de Jaume I

Signa també l’escrivent reial Pere de Capellades, qui era membre “de la cúria et familia domini Jacobi bone memorie regís Aragonum”. Pere de Capellades apareix com a escrivà del rei en Jaume signant documents entre 1254 i 1262, amb la fórmula "signum Petri de Capellatis qui mandato domini regis pro domino Guillelmo (de Montcada), dei gratia episcopo llerdensi, cancellario suo, hoc scribi"; la mateixa que utilitza en la sentència que estudiem.

Estan presents com a testimonis el senyor Rebollet, S. Martí de Oblitis, P. Haveto, G. De Bell-Lloch, R. Castellà, B. De Claramonte i altres als que intentarem identificar i donar dades en un posterior article.

Conclourem dient, com ja referíem al principi que va ser una molt difícil sentència, per a la que no va servir ni l’acceptació d’un jurisperit confirmat per les dues parts (Eiximen de Foces) que no es va pronunciar i és el propi rei que dicta sentència en la ciutat de Xàtiva, sentencia que degué ser encara recorreguda ja que dos anys després en trobem una altra sobre el  mateix plet. Però això serà tema d’un altre article.

Evolució de l’heràldica de Torreblanca.

L’estudi dels escuts, la seua formació i la seua interpretació és el que fa l’heràldica, una ciència auxiliar de la història. Les representacions heràldiques de Torreblanca,  han anat canviant i evolucionant fins l’any 2006 en que es va aconseguir el reconeixement oficial del nostre escut per resolució del 26 de maig del Conseller de Justícia, Interior i Administracions Públiques, després d’haver obtingut informe favorable del Consell Tècnic d'Heràldica i Vexil·lologia que és l'òrgan consultiu competent en matèria d'administració local,  en el que fa a l’heràldica, vexil·lologia (ciència que estudia les banderes) i distincions, al que correspon emetre dictamen o informe, en els procediments d'adopció rehabilitació o modificació d'escuts, banderes, estandarts, emblemes, tractaments i honors de les entitats locals.

Avui farem un repàs a les successives representacions heràldiques de Torreblanca.

Escut del segle XVI es Sant Francesc

La més antiga la trobem en l’ermita de Sant Francesc, en la clau central del cor sobre la porta d’entrada actual. Com podem vore té una forma rodona per adaptar-se  a l’estructura de la clau. Intentant fer una descripció més o menys tècnica del mateix direm que sobre un camp d’argent (blanc) una torre merletada també d’argent, franquejada per dos arbres amb el tronc marró i les fulles de sinople (verd). La torre està assentada  sobre una base d’argent  perfilada amb marró. La torre presenta una porta de sable (negre) amb forma d’arc amb les dovelles perfilades de marró; presenta també en la part superior dues finestres de sable (negre). El merlets són de celeste. Tot el que hem dit està presentat en relleu i sobre ells en la part superior de la torre apareixen pintades tres creus marrons i un pinacle amb una creu centrada en l’interior també marró.

Aquesta representació la datem a les darreries del segle XVI, donat que és el moment en el que es produeix la reforma de l’ermita en la que es farà el cor, tot això es du a terme després de la concessió de la segona carta pobla en 1576.

Escut de Vinaròs amb
 referència a la Vinya d'Alòs

Escut dels Cardona,
sobre camp de gules 3 cards d'or

Respecte als dos arbres que flanquegen la torre cal apuntar dues interpretacions: la primera és la tradicional que les identifica com palmeres i ho justifica per l’abundància d’aquestes al nostre terme i per què, segurament, en l’edat mitjana seria encara més abundant tenint en compte el període de dominació musulmana i la nombrosa presència d’aquest arbre en la seua cultura. Però considere molt interessant la teoria exposada per Agustí Barceló; per a ell és el que es diu un escut parlant; identifica els arbres com albers, també anomenat arbre blanc, o blanc a soles, de manera que el conjunt de les càrregues (elements) de l’escut juxtaposades formarien fonèticament el nom de la població:  Torre + blanc = Torreblanca, de manera similar a l’escut de la casa de Cardona l’element principal del qual és un card que no té altra relació amb els Cardona que la fonètica, o el de Vinaròs que representa la

Vinya d’Alòs, mitjançant la representació d’un cep referint-se a la vinya, i un ala per la similitud fonètica amb Alòs.

Imatge situada en el creuer
de l'església de Sant Bartomeu
Segle XVIII

Segell municipal el segle XX amb la
representació de la torre els lleons
però sense la custòdia

La segona representació figurativa del nom de Torreblanca la trobem en dates de finals dels segle XVII o inicis del XVIII i és en l’església de Sant Bartomeu. No parlem d’un escut pròpiament dit,
sinó una representació figurativa en escaiola situada en el creuer de l’església. La imatge central segueix sent la torre, però perd protagonisme en situar, amb major tamany, dos lleons rampants que substitueixen els dos arbres, i sobre la torre una custòdia. Aquesta és la primera referència, en quant a la representació heràldica,  al fet del barreig de Torreblanca i el robatori de la custòdia succeït en 1397 i també a la miraculosa recuperació per un lleó que la va arrabassar als musulmans per fer-la arribar als cristians.  És normal que no apareguen els lleons en les representacions anteriors perquè malgrat que la incursió pirata patida pels torreblanquins es produeix en el segle XIV no és fins el segle XVII quan apareix aquesta llegenda creada pel gremi de blanquers de València, pareix ser que per a justificar la seua posició preferent en la processó del Corpus de València.

Aquesta mateixa imatge s’utilitza com a símbol corporatiu del municipi ja que la trobem en la documentació municipal utilitzada com a segell a partir del segle XIX, encara que segurament s’utilitzés abans però no ens queda documentació anterior a l’arxiu de l’ajuntament de Torreblanca.

Seria al voltant de 1976, en l’àmbit de la celebració de 400 aniversari de la segona carta pobla de Torreblanca, quan es decideix crear l’escut de Torreblanca i es decideix optar per un camper (base interior de l’escut que donarà la forma del mateix) francés (quadrilong presentant la part inferior de punta aplanada i traçada en arc conopial), possiblement en referència a l’origen de l’actual dinastia que ocupa la corona espanyola. L’escut que van proposar era partit, en la part superior sobre camp d’atzur la torre d’argent amb dos lleons rampants d’or, en la part inferir quatre barres de gules (roig) sobre camp d’or,  aquestes barres tenen el seu origen en el compte de Barcelona Guifre el Pilós i van ser usats pels comtes de Barcelona des del segle XIV, passant després a representar-se identificant tots els dominis de la seua nissaga incloent, lògicament, el Regne de València.

Previ a 1997, com una actuació més dins dels actes de celebració del 600 aniversari del barreig de Torreblanca i el robatori de la custòdia, es proposa la homologació de l’escut municipal i es presenta al Consell Tècnic d’Heràldica i Vexil·lologia qui fa informe contrari:

·         Per incomplir el Decret 116/1994, de 21 de juny, del Govern Valencià, pel qual es regulen els símbols, tractaments i honors de les entitats locals de la Comunitat Valenciana.

·         Perquè la seua forma ha de ser quadrilonga  de punta redona, a no ser que es justifique convenientment.

·         Perquè s’ha d’utilitzar per timbre la corona reial  oberta, d’acord amb la tradició valenciana.

·         Perquè està injustificada la presència de les quatre barres,

Personalment considere sense cap justificació també la utilització del fons d’atzur de la part superior que possiblement estaria proposada a per un posicionament polític dins la polèmica de la utilització del blau o no en la senyera valenciana.

En conseqüència es procedeix a proposar un nou blasó per tal de poder-lo homologar

Per a obtenir la homologació s’han de tindre en compte per una part les normes de l’heràldica i per un altre la correspondència històrica de les càrregues (representacions) interiors.

Cal explicar perquè no ens correspon portar les quatre barres: ja hem dit que són originàries dels comtes de Barcelona i usades pels seus descendents, a València són introduïdes per Jaume I, en el moment de la fundació del mateix regne. Però en quant a les ciutats, considerant que les quatre barres són indicatives del domini reial, les poden portar aquelles que en formen part d'aquest domini directe del rei, però no les demés. Torreblanca no va ser mai domini reial; Jaume I va fer-ne donació al bisbe de Tortosa per l’ajuda donada en la conquesta d’aquestes terres, en document previ a la mateixa; per tant des del primer moment va passar a ser domini del bisbe de Tortosa i el color representatiu del bisbat és el gules (roig). També es decideix eliminar el blau per al que no es troba cap base històrica.

I el resultat és l’escut que avui tenim que definirem:

Escut quadrilong de punta redona. Truncat.

En camp de gules, una torre d’argent maçonada en sable, acostada  de dos lleons rampants d’or. La torre està carregada d’una custodia d’or amb viril d’argent.

Per timbre corona reial oberta.

EL POBLAT IBERIC D'ELS PASQUALS

Restes de muralles d'Els Pasquals

La cultura ibèrica  ocupa l’extrem occidental del Mediterrani entre el 500 a C. i el domini de Roma; es forma a partir de la fusió dels elements culturals dels pobles que els precedien barrejats amb altres procedents de les grans civilitzacions mediterrànies amb les quals havien pres contactes comercials.

Repartiment dels pobles ibers

Tota la Mediterrània peninsular va estar ocupada pel ibers que estaven organitzats en nombroses tribus. En el País Valencià actual es van establir tres d’aquests pobles: els contestans, els edetans i els ilercavons. Aquest darrer era el que habitava les terres de les actuals comarques de Castelló i, per tant, les del nostre poble, Torreblanca.

A Torreblanca hi queden restes d’aquesta època, localitzades i pendents d’estudi. Ja durant la meva estada a l’Ajuntament es van protegir, declarant-les Bé de Rellevància Local, ara caldria reprendre la proposta d’intervenció que aleshores es va fer, abans de que avance el progressiu deteriorament que el temps i l’oratge  li produeix. El poblat Ibèric d’Els Pasquals està encara en un bo estat de conservació i amb un bon projecte d’intervenció arqueològica es podria rehabilitar per a exposar-lo al públic format un centre d’interés de caràcter històric, patrimonial i turístic.

Els ibers solien situar els poblats preferiblement sobre xicotetes elevacions, properes a les vies de comunicació, que eren fàcilment defensables i des d’on podien vigilar un ample territori. En l’elecció de la seua ubicació predominava la consideració de les característiques defensives.

Així és el poblat Ibèric d’Els Pasquals a Torreblanca;  situat en un pujol obert a la mar de menys de 70 0 80 metres d’altitud que es situa molt prop de la carretera nacional, carretera que durant la dominació romana va ser una important via de comunicació (de la que ja vaig parlar en els dos articles penjats en aquest blog titulats Lupricatum és Torreblanca?) i per a la que segurament els romans ja van aprofitaran una camí anterior i des d‘on es divisa la costa des d’Alcossebre fins Orpesa; un assentament ibèric en el que encara es poden vore fragments de les muralles i possibles restes de carrers i de les cases. O siga que la situació física d’Els Pasquals, és la típica dels poblats propers a la costa.

Resseguint les muralles he pogut localitzar la base d’una de les torres de defensa, i passejant per ell hem xafat les pedres que en el seu moment  van formar part de les parets de les cases, i que es troben molt abundantment entre terra, inculta i arrebossant de malea.

L’excavació arqueològica ens podria mostrar com era aquest poblat. I com era? Aprofitem per parlar dels pobles ibers i la seua cultura i formes de vida.

Restes de muralla

Els Pasquals és podria identificar com un poblat d’erola (pla menut situat en el cim d'una muntanya). El perímetre exterior estaria marcat per la muralla, de la que se’n conserva només una part, la resta de muralla la podem trobar escampada per les vessants per on han caigut les grans pedres que la formaven. La base de les muralles està formada per grans blocs de pedra,els podríem dir ciclopis, sense treballar, que s’asseguraven amb altres de més menudes. Habitualment presentaven torres de defensa, com la que encara presenta vestigis en Els Pasquals. Cal dir que les muralles de les poblacions, a més de la indiscutible funció defensiva, en tenien una altra: eren un signe d’identitat i poder, necessari en una estructura política d’un poble guerrer.

S’entrava a través de la muralla directe al carrer principal, possiblement enllosat, i que travessava longitudinalment tot el poblat, a eixe carrer arribaven els altres carrers transversals. Les cases s‘alineaven als dos costats del carrer i les més properes a la muralla l’aprofitaven coma paret de darrera. Les cases no solien estar construïdes sobre grans fonaments, encara que moltes vegades els murs es construïen sobre  un rebaix efectuat sobre la roca base.

Com són les cases d’aquests poblats? Les cases d’Els Pasquals serien segurament d’una

Reproucció d'un habitatge ibèric del Poblat d'El Puig
de Bencarló. 

sola habitació, però també n’hi ha de més grans, habitatges compartimentats en funció dels usos que s’hi dona. Espais per als animals domèstics , magatzem, espai per a cuinar amb una llar.

Les cases dels ibers solien tindre per assentar-se un banc corregut al llarg de les parets i el sol interior era de terra maçonada. La coberta era de branques, canyes i fang, generalment a una sola vessant.

La base de l’economia ibera era l’agricultura, principalment de cereals (blat i ordi) i també conreaven la vinya i feien oli. També tenien bestiar, ramats d cabres, ovelles i porcs i en casa criaven conills i gallines.

Coneixien i treballaven el ferro, fabricaven amb ell els instrument agrari, com llegones, falçs i demés; com a poble guerrer que era, fabricaven de ferro també les armes, principalment l’espasa característica ibera anomenada falcata.

Falcata

Tinc constància que ja fa anys es va trobar prop del poblat un molí de mà, que usaven per moldre els cereals i fer farina, que després guardaven dins de gerres de ceràmica feta per ells i cuita al forn. A part de la ceràmica pròpia solen haver en aquest pobles restes de ceràmica més fina procedents del comerç amb altres pobles, principalment de les colònies gregues; confirmant aquesta afirmació jo mateix he localitzat dos xicotets fragments, un de ceràmica negra i un altre de ceràmica feta amb fang volcànic, segurament els dos procedents de Sicília.

Làmina de plom amb inscripció ibèrica

Els ibers són coneixedors de l’escriptura que feien amb un punxó sobre ploms o ceràmica. El seu alfabet és conegut i s’ha pogut desxifrar els fonemes que representen però no el significat de les paraules, o siga que podríem llegir i pronunciar el que van escriure però no sabríem què volien dir.

Moneda Ibèrica d'Arse

Per a finalitzar direm que també usaven la moneda, són el primer poble de la península que l’encunya i al País Valencià hi havia importants seques, com la d’Arse (Sagunt) o Saiti (Xàtiva) que ja encunyen monedes en el segle III a C. La moneda ibèrica seguirà encunyant-se durant la primera part de la dominació romana i va ser a partir del 45 a C. quan el dret d’encunyar es reserva exclusivament als municipis romans, un de tants fets que manifesten que els pobles ibers anaven assimilant la cultura procedent de Roma, s’anaven romanitzant i, poca poc, a partir del segle I de la nostra, era els poblats ibers i la cultura ibèrica va desapareixent en favor de la cultura romana i és, possiblement, en el segle I o II quan aquest poblat quedaria abandonat definitivament.

Pedres de la muralla caigudes
pel vessant

Un període de 6 o 7 segles de la història de Torreblanca està amagat baix les pedres d’Els Pasquals, i avui encara és possible recuperar-lo. No hauríem d’esperar que el temps l’esborre

Quan el mal ve d’Almansa... a tots alcança.

Quadre de la batalla d'Almansa, pintat per Buonaventura Ligli que es trova a l'entrada de Les Corts Valencianes

Avui és 25 d'abril i cal que recordem què significa aquesta data per al poble valencià. Tal dia com avui es va produir la batalla d’Almansa en la que les forces austriacistes van ser derrotades per les borbòniques deixant obert el camí cap a València, i a l’ocupació de tot el País Valencià, primer pas per a la desaparició real del Regne de València i la conseqüent victòria dels borbons en la guerra de Successió. A conseqüència d’aquesta derrota vam perdre els furs i vam ser assimilats, “por el justo derecho de conquista”, a la legislació castellana, molt distinta de la valenciana, tal com expressa en el Decret de Nova Planta Felip Vé, el primer borbó que accedeix a la corona espanyola. 

Són moltes les persones que desconeixen aquesta fita històrica, cabdal per al País Valencià, ja que, la mojoria, mai vam tindre en els nostres llibres de text; aquest és el motiu que m’impulsa a escriure e el present article en la Crònica Històrica de Torreblanca, la simple divulgació del fet. Potser algú crega que no quadra en un blog d’història local; ben al contrari el Decret de Nova Planta influeix en l’organització municipal i, per tant, en el nostre poble, més encara quan Torreblanca mantindrà com a conseqüència de la instauració del nou sistema organitzatiu, un pleit amb el bisbat de Tortosa per la interpretació dels nomenaments en el règim de Nova Planta, estudiat per Roca Traver, i del que parlarem en una altra ocasió, ja que considere necessari tindre abans un coneixement bàsic del fets que ens van portar  a la publicació de la Nova Planta. 

L'Arxiduc Carles d'Àustria

Abans de morir Carles II, anomena’t el “Hechizado”, com no va tindre descendència, la corona espanyola va haver de buscar en l’estranger una persona per a cenyir-se-la; l’elecció feta pel darrer Àustria i expressada en el seu testament va recaure en el Duc d’Anjou, Felip de Borbó, nét del rei de França, Lluís XIV. Aquesta elecció va encendre totes les alarmes en la resta de països europeus ja que la coincidència en els borbons francesos de la possessió al mateix temps de les dues corones.,la francesa i la espanyola, trencava l’equilibri en el continent. De seguida l’emperador Leopold reclama la corona per a l’altre candidat, el seu fill, l’arxiduc Carles, que era nét de la infanta Maria Anna d’Espanya. Aquest fet origina la guerra de Successió espanyola, convertint-la en un conflicte internacional: per una part França i per l’altra, amb els austríacs, s’alien Anglaterra, Portugal i els Països Baixos. El regne de Castella es posa al costat del Borbó mentre que la Corona d’Aragó es manifesta partidària de l’Àustria. Però no tota la societat valenciana pensa igual, la guerra de Successió esdevindrà al mateix temps en un conflicte social; els camperols, les classes mitjanes, els professionals liberals, la baixa noblesa i el baix clergat són majoritàriament austriacistes, mentre que l’alta noblesa i l’alt clergat són borbònics. La majoria de poblacions valencianes es decanten per l’Arxiduc. El nom de botiflers s’assigna als partidaris de Felip Vé. (la paraula procedeix de beaute fleur, en referència a la flor de lis, símbol dels borbons) mentre que els seguidors de Carles d’Àustria son nomenats maulets. Què faria Torreblanca? No en conec dades, però un poble de camperols humils, i sotmés a un senyor feudal, és de pensar que la promesa de l’abolició dels impostos senyorials, que va fer Carles, el faria decantar al seu favor. Per contra, el titular del senyoriu, el bisbe de Tortosa, en aquells anys Silvestre Garcia Escalona, era un fervent partidari del Borbó. Aquest bisbe en una visita a Castelló va ser detingut per una partida de miquelets, però les tropes borbòniques el van alliberar. Es va exiliar a Madrid i quan les forces borbòniques van recuperar Tortosa, va tornar a la diòcesi. Va estar present en el jurament del primer governador militar i corregidor borbònic de Tortosa, efectuat el 24 de febrer de 1709.

 Saltant-nos els distints episodis de la guerra, arribem a la derrota d’Almansa que va precipitar la rendició de la capital valenciana. El francés va signar unes capitulacions per a la ciutat en les que oferia una amnistia general i el retorn dels privilegis. Tot va ser fals, la repressió va ser la reacció borbònicano no només en la capital sinò a  tot el regne; Xàtiva va ser arrasada i el seu nom canviat pel de Sant Felip, en honor al borbó (des d’aleshores es coneixen els xativins amb el nom de socarrats, igual que els de Vila-real, ciutat on la repressió també va ser brutal) El responsable de la crema de Xàtiva, d’Asfeld, va dir la célebre frase de “ no hi ha prou arbres a València per penjar tots els traïdors”, que no deixa dubte de la repressió borbònica contra els valencians. 

Després de la conquesta del Regne de València, Felip V publica el decret de Nova Planta que reproduïm: 

CONSIDERANDO haber perdido los Reynos de Aragon y de Valencia, y todos sus habitadores por la rebelion que cometieron, faltando enteramente al juramento de fidelidad que me hicieron como á su legítimo Rey y Señor, todos los fueros, privilegios, exenciones y libertades que gozaban, y que con tan liberal mano se les habian concedido, así por mí como por los Señores Reyes mis predecesores, particularizándolos en esto de los demas Reynos de esta Corona; y tocándome el dominio absoluto de los referidos Reynos de Aragon y de Valencia, pues á la circunstancia de ser comprehendidos en los demás que tan legítimamente poseo en esta Monarquía, se añade ahora la del justo derecho de la conquista que de ellos han hecho últimamente mis Armas con el motivo de su rebelion: y considerando tambien, que uno de los principales atributos de la Soberanía es la imposición y derogacion de leyes, las quales con la variedad de los tiempos y mudanza de costumbres podria yo alterar, aun sin los graves y fundados motivos y circunstancias que hoy concurren para ello en lo tocante á los de Aragon y Valencia; he juzgado por conveniente (así por esto como por mi deseo de reducir todos mis Reynos de España á la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y Tribunales, gobernándose igualmente todos por las leyes de Castilla tan loables y pausibles en todo el Universo) abolir y derogar enteramente, como desde luego doy por abolidos y derogados, todos los referidos fueros, privilegios, práctica y costumbre hasta aquí observadas en los referidos Reynos de

Felip de Borbó, tal com està a Xàtiva, penjat cap per
avall, per l'incendi i repressió de la ciutat efectuat
 després d'haver-la conquistat.

Aragon y Valencia; siendo mi voluntad, que estos se reduzcan á las leyes de Castilla, y al uso, práctica y forma de gobierno que se tiene y ha tenido en ella y en sus Tribunales sin diferencia alguna en nada; pudiendo obtener por esta razon mis fidelísimos vasallos los Castellanos oficios y empleos en Aragon y Valencia, de la misma manera que los Aragoneses y Valencianos han de poder en adelante gozarlos en Castilla sin ninguna distincion; facilitando yo por este medio á los Castellanos motivos para que acrediten de nuevo los efectos de mi gratitud, dispensando en ellos los mayores premios, y gracias tan merecidas de su experimentada y acrisolada fidelidad, y dando á los Aragoneses y Valencianos recíproca é igualmente mayores prue¬bas de mi benignidad, habilitándolos para lo que no lo estaban, en medio de la gran libertad de los fueros que gozaban ántes, y ahora quedan abolidos: en cuya conseqüencia he resuelto, que la Audiencia de Ministros que se ha formado para Valencia, y la que he mandado se forme para Aragon, se gobiernen y manejen en todo y por todo como las dos Chancillerías de Valladolid y Granada, observando literalmente las mismas regalías, leyes, práctica, ordenanzas y costumbres que se guardan en estas, sin la menor distinción y diferencia en nada, excepto en las controversias y puntos de Jurisdiccion eclesiástica, y modo de tratarla, que en esto se ha de observar la práctica y estilo que hubiere habido hasta aquí, en conseqüencia de las concordias ajustadas con la Sede Apostólica, en que no se debe variar: de cuya resolucion he querido participar al Consejo, para que lo tenga entendido.

El text del decret mostra dues idees principals: la primera la de deixar ben clara la legalitat de l’accés de Felip Vé a la corona espanyola, idea que reitera en el breu text en una doble direcció: primer recalca el justo derecho de conquista , derivat del seu triomf per les armes, però també insisteix en la seua legitimitat hereditària : ens recorda que és el legítimo Rey y Señor, al temps que tira en cara que havien faltat al juramento de fidelidad. La segona idea és la notificació de la supressió de todos los fueros, privilegios, exenciones y libertades que gozaban, idea en la que redunda al dir que ha considerat convenient abolir y dergar enterament, como desde luego doy por abolidos y derogados, todos los referidos fueros, privilegios, pràctica y constumbre hasta aquí observadas en los referidos Reynos de Aragon y Valencia, amb la conseqüent imposició de les lleis castellanes (por mi deseo de reducir todos mis Reynos de España á la uniformidad de unas mjismas leyes, usos, costumbres y Tribunales, gobernándose igualmente todos por la leyes de Castilla tan loables y plausibles en todo el Universo) i que recorda que ja ha posat en funcionament amb la Audiencia de Ministros que se ha formado para Valencia ... observando literalmente la mismas regalias,, práctica, ordenanzas y costumbres que se guardan en estas, sin la menor distinción y diferencia,  excepció feta de tot allò que fa referència a las controversias y puntos de Jurisdicción eclesiástica, punt important perquè originarà l’esmentat conflicte entre Torreblanca i el bisbat de Tortosa, al que li dedicarem una altra entrada del blog. Encara ens mostra una tercera idea que és la de la magnanimitat del rei que ens fa el favor d’igualar-nos als castellans en la possibilitat d’accedir a los oficios y empleos de Castella al temps que els permet als Castellans (lògicament qualificats de nobilísimos vasallos en contraposició a valencians i aragonesos que som els vençuts) i que, en realitat només significarà que els subdits de castella assumiran els càrrecs a Valencià molt més que a la inversa.

Mapa dels països que particepen en la guerra de Successió espanyola

La realitat posterior, com ja hem dit, és que es compleix el sotmetiment a les lleis foranies i la desaparició dels nostres furs i privilegis típics de tota la corona d’Aragó, però no es troba la magnanimitat del rei ja que hi ha una brutal repressió contra les poblacions que van plantar cara a les tropes borbòniques, que els valencians no som respectats, ni tant sols els seus partidaris, com va demostrar la seua reacció al memorial que li van presentar Pedro Luis Blanquer i José Ortí, en el que defenien que la major part de la població havia estat al costat del borbó (cosa que en boca dels redactants, pertanyents a les classes altes, no era mentida) i que reclamaven la restitució de furs i privilegis: el 4 de setembre arriba el memorial al rei i el 12, Blanquer i Ortí, són tancats a les torres de Serranos, i això que eren dels seus. 

Catalunya seguia resistint i la nova ofensiva austriacista aconsegueix les victòries a les batalles d’Almenar i de Monte Torrero, però les derrotes posteriors front els borbònics a Brihuega i Villaviciosa de Tajuña va obligar l'exercit austriacista a replegar-se.

La situació canvia de manera precipitada per la mort de Josep I, emperador d’Àustria i germà de l’arxiduc, ja que Carles d'Austria es nomenat Emperador. Aquest fet canvia de nou el mapa europeu ja que tant perillosa és la possible unió de la corona espanyola amb la francesa com amb l’austríaca. En aquesta nova situació es signa el Tractat d’Utrecht el 1713, pel qual es reconeix a Felip d’Anjou com a rei. Espanya perdria tota la resta de dominis a Europa: A Gran Bretanya es cedeix Menorca i Gibraltar; Carles VI d'Àustria obté els Països Baixos espanyols, el Milanesat, Nàpols, Flandes i Sardenya; França obté definitivament el Principat d'Orange. Felip Vé, a  canvi de acceptar que no es podran unir els regnes de França i Espanya en una sola persona, obté el reconeixement com a rei de la Corona de Castella i de les Índies. 

Pel que podem vore, els de fora tots guanyen, els d’ací només perdem; es perd Gibraltar i Menorca, Sicília i Sardenya a més de Flandes, i la resta de territoris europeus de la Corona de Castella. Què més li dóna a Felip Vé si quan vam anar a buscar-lo, ell no tenia res de tot açò. Però a més hem perdut vides, moltes vides, per la guerra i per la repressió posterior; el valencians hem perdut els furs i privilegis, ens han imposat les normes castellanes, el valencià deixarà de ser una llengua oficial per a castellanitzar-se l’administració. A canvi les tropes austriacistes abandonaran la península i deixaran indefensos els catalans assetjats en Barcelona per a que els passe el mateix que a nosaltres.

D’ahí ve la dita popular valenciana que dóna títol a aquest article: quan el mal ve d’Almansa a tots alcança . Efectivament a tots no només al maulets sinó també al botiflers. El 25 d’abril és una data que tota persona valenciana no pot oblidar, que hem de conèixer, i commemorar, per recordar que un llarg temps fórem una nació, una gran nació en temes culturals, econòmics i polítics.

Rafael Guastavino Moreno, un Torreblanquí a Nova York.

Qui és Rafael Guastavino? Segurament si ho pregunteu en Torreblanca, molt poques persones us donaran contestació al respecte, però ha estat una personalitat internacional del món de l’arquitectura que pràcticament desconeixem en el poble del qual procedeix.

Rafael Guastavino Moreno

Rafael Guastavino Moreno va nàixer a València l’1 de març de 1842. Son pare era un ebenista de Barcelona, Rafael Guastavino Bruch, i sa mare Pasquala Moreno Esbrí, era de Torreblanca.

El cognom Guastavino és de procedència italiana ja que  el seu iaio patern, Carlo Maria Giuseppe Guastavino Agnati, procedia de Varazze, població propera a Gènova, en la Ligúria italiana. Aquest es va traslladar a Barcelona, on es va dedicar a la construcció de pianos i es va casar amb Maria Josefa Buch. Tingueren un fill de nom també Rafael.

Mentrestant, a Torreblanca, hi vivien Manuel Moreno i Maria Josefa Esbrí, que tenien una filla de nom Pasquala, la que es casaria, en la ciutat de València, amb Rafael Guastavino Buch matrimoni que tindria una nombrosa descendència formada per 14 fills dels que només en sobreviurien cinc, un d’ells el protagonista de l’article Rafael Guastavino Moreno que va nàixer a València el primer de març de 1847.

A València va estudiar violí, però prompte s’interessa per l’arquitectura i se’n va a Barcelona  per a estudiar en la Escola Especial de Mestre d’Obra i, al mateix temps, es matricula en Història i Teoria de les Belles Arts, per a conèixer a fons els diferents estils arquitectònics.

Teatre La Massa

El primer projecte important va ser la Fàbrica Tèxtil Batlló on ja va utilitzar la volta tabicada,

coneguda també com volta catalana, que seria la base del que va nomenar “construcció cohesiva” que consistia en la construcció de les voltes mitjançant la col·locació successiva de vàries capes de rajoles una sobre l’altra, tècnica que segons uns procedeix d’Itàlia i que a Catalunya s’havia utilitzat  en els sostres de les plantes baixes de les masies. També hi ha qui considera que aquest procediment  és una evolució de la tècnica prehistòrica de les casetes de falsa volta, fetes en pedra seca, tant abundant en les poblacions de Castelló. Hem de considerar que seguia tenint relació amb Torreblanca, on vivia la seua àvia i al mateix temps padrina de bateig, Maria Josefa, a on hauria pogut vore aquestes construccions. Poc després va construir el Teatre La Massa de Vilassar de Mar amb una impressionant cúpula

 Guastavino abandona Barcelona i se’n va a Estats Units l’any 1881; segons John Ochsendorf, Professor Assistent de Tecnologia de la Construcció en el Massachusetts Institute of Technology, per una barreja de motius personals i professionals. Entre les primeres la Medalla al Mèrit que va obtindre el seu estudi sobre la “Millora de la salubritat de les ciutats industrials” presentat en l’Exposició del Centenari de Filadelfia l’any 1876, i també la major facilitat d’accedir al ciment Portland necessari per als seus projectes; la raó personal estaria en la separació de la seua primera dona que se n’havia anat a l’Argentina eixe mateix any.

Una vegada en els Estats Units va aprofitar la proximitat en el temps del conegut com Gran Incendi de Chicago de 1871, que va cremar més de 1.000 hectàrees, en el que van morir més de 300 persones i més de 10.000 van quedar sense casa. Un incendi fortuït es va transmetre ràpidament per una ciutat construïda totalment en fusta. Guastavino va presentar com a principal qualitat del seu sistema de construcció -sense fusta, a base de voltes fetes de rajola sobre pilars de ferro-  la gran resistència al foc i va fundar la Fireproof Construction Company -Companyia Constructora a Prova d’Incendis- en 1889, en Nova York a on ja treballava amb el seu fill. Per a demostrar l’efectivitat d’aquesta tècnica i promocionar-la, anys abans, havia pres foc a dues cases de Connecticut que havia construït ell prèviament, fotografiant tot el procés.

Abans ja havia construït la Biblioteca de Boston, el que el va fer més conegut i, al mateix temps, el va motivar per a escriure el Assaig sobre la Teoria i la Història de la Construcció Cohesiva. A continuació construiria mes de mil edificis en el Estats Units dels que més de tres-cents estaven a Nova York.

Guastavino sobre les voltes de la Biblioteca de Boston

Guastavino no projectava la totalitat de la construcció, sinó que ell dissenyava i construïa les voltes, es diu que totes les voltes de pedra de les esglésies d’Estats Units construïdes entre 1890 i 1940 són fetes per la seua empresa.

Guastavino seria el elegit per a construir el pavelló espanyol de l'Exposició Universal de Chicago de 1893, que commemorava el centenari del Descobriment d’Amèrica. Va fer una reproducció de la Llotja de la Seda de València, encara que aquesta construcció gòtica no va agradar massa.

Estació de metro City Hall

Entre els més de 300 edificis que va deixar a Nova York es troben diverses esglésies com St. Bartholomew o la Catedral de St. John the Divine, que té una cúpula de més de 30 metres de llum; Hospitals com el Mount Sinaí; Museus com el Metropolità; els baixos del pont Quennsbororugh; l’estació de metro de City Hall que avui està tancada (poden voreu unes  magnífiques imatges en (https://www.youtube.com/watch?v=eWBst5b27oI); també va construir la Gran Central Terminal (estació molt coneguda per aparèixer en diverses pel·lícules, potser la més famosa la de Los Intocables de Elliot Ness en l’escena en la que un cotxet amb un bebé cau per les escales durant un tiroteig); el conegut Hotel Plaza ( molt esmentat avui per ser propietat de l’actual President d’EEUU Donald Trump); l’edifici de la Borsa de Wall Street o el Carnegie Hall, la sala de concerts més coneguda dels Estats Units, famosa per la seua qualitat acústica. Cal dir al respecte que Guastavino, qui tenia una ampla cultura musical, va estudiar la acústica dels materials de construcció i va patentar en 1911 el Akoustolith, una rajola que absorbia el so i que podia utilitzar-se per afinar el comportament acústic de les construccions.

Estació Grand Central Terminal

Cal dir que Rafael Guastavino i el seu fill d’igual nom han estat unes figures de l’arquitectura en els Estats Units;  l’any 1900 es va fer una enquesta entre els arquitectes nord-americans que buscava els 10 edificis més bonics i entre els proposats de l’època de Guastavino només dos no eren construccions seues.

Citem la curiositat de que el pare mai va tornar a València, però sí que ho va fer el seu fill qui per a tornar als Estats Units tenia un bitllet en el Titànic encara que, afortunadament no va poder arribar a temps per a pujar.

En quant a estudis sobre la seua obra, en 1968, l’ historiador de l’arquitectura,George Collins, fa un inventari dels edificis de Guastavino i rescata els arxius de la companyia que ara estan en la biblioteca de la Universitat de Columbia; l’any 2001 es fa una exposició titulada Les voltes de Guastavino; el 2002 Salvador Tarragó publica un catàleg de les seues obres; la professora Mar Loren presenta la primera tesi doctoral sobre l’arquitecte, l’any 2004; el 2008, acadèmics dels Estats Units celebren el centenari de la mort de Guastavino pare; el 2009, la Generalitat Valenciana organitza una exposició de nom Guastavino Co. La reinvenció de l’espai públic a Nova York; i ara fa uns pocs mesos la 2 de RTVE li va dedicar un programa:   "El arquitecto de Nueva York: Rafael Guastavino" que es pot vore en la següent adreça: http://www.rtve.es/television/20161017/arquitecto-nueva-york-rafael-guastavino/1332001.shtml.

Crec que valia la pena dedicar-li un article a una persona a la que el New York Times, en l’esquela publicada per la seua mort va nomenar L’Arquitecte de Nova York

.

La Torrenostra, la darrera torre de guaita del sistema de defensa de la costa

La Torrenostra amb l'aspecte actual després
de  la restauració

La costa mediterrània en general va ser, sobretot a partir del segle XIII,  escenari de freqüents incursions de pirates que a mode de razzia o barreig atacaven per sorpresa les poblacions i s’apoderaven de tots els bens mobles que podien al temps que feien captius que serien venuts en el mercat d’esclaus. Aquestes expedicions procedien del nord d’Àfrica navegant amb galeres o llenys, vaixells de poc calat que podien aproximar-se a la costa.

Són nombrosos els atacs documentats a les nostres terres; un dels més importants va ser el succeït a Torreblanca, el barreig de 1397: a les darreries d’agost o a primers de setembre de 1397 Torreblanca va patir una incursió de pirates barbarescs procedents d’Algèria, possiblement de Bugia, i que va superar la vigilància, podent entrar a l’església de St. Francesc, lloc de culte i també fortificació defensiva. Torreblanca tenia aleshores  poc més de trenta focs i va ser assolada.

També la població veïna d’Orpesa patiria diversos atacs l’any 1493, 1494, 1499, 1519, 1534 (en aquest el famós pirata Barba-roja va arribar a desembarcar) i el 1619, data en que van penetrar dins la mateixa església d’Orpesa.

En el segle XIV Torreblanca no tenia cap torre de vigilància en la costa, seria molts després, en el segle XVII, quan es construiria la torre que dóna nom al barri marítim de Torreblanca: Torrenostra.

La torre abans de la restauració amb el balcó que es va
obrir a la façana que dóna a la mar

Sabem que en 1610 no apareixia en cap relació i 1673 ja se la menciona, per tant es en aquest període en el que podem afirmar que es va construir. Aquesta dada ens diu que es una de les darreres torres de guaita que es va construir i la més moderna de les properes.

La torre va passar a mans particulars el 8 d’agost de 1893,  data en que José Simó Boix, l'adquireix junta amb la seua parcel·la,  a l’Estat, i és a partir d’aquest moment en que es potencia l’activitat comercial a aquest barri de Torreblanca situat a vora mar i a una distància de 3 quilòmetres del nucli central de la població.

És el mateix José Simó qui, en 1896 sol·licita l’habilitació de Torrenostra per a embarcar tota classe de fruits, petició que tindrà contestació positiva; aquest embarcador dependria del port de Castelló. 

Tornant a la torre de guaita, l’edifici serà abandonat i durant el segle XX va ser modificat obrint se-li finestres i un balcó en la façana que dóna a la mar passant a tindre un futur incert.

Afortunadament, l’any 2006, l’Ajuntament de Torreblanca va signar un conveni amb l’empresa Augimar, propietària de la mateixa pel qual es va restaurar i va passar a ser propietat municipal de manera que avui es pot visitar.

La torre és un construcció defensiva d'amples parets, que arriben a tindre més d'un metre de grossària, i consta de tres plantes i terrassa; està construïda amb pedra i morter, en les cantonades i la cornisa presenta càreus de pedra calcària i arenisca molt erosionada.

En la planta baixa podem observar l’obertura de la porta originària que dóna a la façana orientada al sud-oest, avui tapada per la casa del costat. També podem observar part del terra originari format per còdols.  Possiblement es dedicava per a guardar les cavalleries.

Interior de la primera planta on s'aprecia la coberta de volta

Les diverses plantes estan comunicades mitjançant una estreta escala de caragol, de graons individuals fets en pedra tallada acuradament que s’uneixen entre sí per un eix central. Aquesta escala és premeditadament incòmoda donat el caràcter defensiu de la torre.

La primera planta estaria dedicada a magatzem i dipòsit dels pertrets necessaris. Encara que la presència d’una llar ens diu que també seria lloc de permanència dels guardes. la coberta de les plantes és de volta i al tindre espitlleres, podem apreciar la extraordinària grossària de les parets.  La segona planta és idèntica i estaria dedicada al descans dels guardes.

Vista de l'escala de caragol

L’escala ens condueix a la terrassa d’una manera aparentment original ja que el darrer escaló ens deixa de cara a la paret, a més de trobar-se amb un graó molt més alt i, per tant, molt més incòmode que els anteriors. Aquesta circumstància és clarament intencionada; té la finalitat de facilitar la defensa ja que deixa totalment desprotegit el atacant que hi poguera accedir.

La terrassa era el lloc permanent de vigilància i en ella podem trobar una zona coberta per guarir-se de les inclemències del temps. Aquesta zona estava construïda sobre bigues de fusta amb un sostre fet també amb peces de fusta travesseres. Està flanquejada per quatre garites de vigilància circulars i amb coberta de volta i espitlleres.

Garita situada en la terrassa

També, en la terrassa, podem trobar un matacà amb la part inferior espitllerada que té la particularitat de no estar situat sobre la porta, cosa que no és certa ja que,  com hem dit al principi de l’article, la porta originària estava en la façana que dóna al sud-oest, sobre la qual havia d’estar obligadament, i està, el matacà, com a element defensiu.

Des d’aquest terrat es veu que la torre tenia contacte visual amb les torres veïnes de Cap i Corp i de Torrelasal per a comunicar-se amb la forma establerta en un reglament molt meticulós i interessant,  però això serà motiu d’un altre article.