Manuel Vidal i Salvador

Per a Paco Carda.

Aquesta xicoteta relació històrica està motivada per una pregunta que em va fer l’amic Paco Carda. Després de llegir l’article sobre el músic torreblanquí, Joan Crisòstom Ripollés, em va preguntar qui era, en la meua opinió, el personatge històric més important que Torreblanca havia donat;  jo vaig contestar que dit així no es podia afirmar, en el sentit de que la importància és molt relativa, i caldria primer acotar el significat que li donem, amb quin objectiu la resseguim. Pense que qualsevol de les humils persones que van efectuar la primera repoblació, que van construir les primeres cases, que van posar en producció les terres, es poden considerar les més importants, sense el seu treball Torreblanca no existiria. Però si per importants considerem aquells que han tingut major projecció social podríem mencionar Vidal i Salvador, de qui avui en parlem; Domingo Fabregat, general de l’orde de la Mercé; el gravador Josep Joaquim Fabregat, o el mateix doctor Clarà, per citar-ne alguns. Aleshores, Paco em va contestar que si podria fer un article sobre Vidal i Salvador. Fet i dedicat.

Per a estudiar a Vidal i Salvador he consultat diverses fonts, la primera la Biblioteca Valentina  publicada el 1747 i escrita pel pare Josep Rodríguez, contemporani de Manuel Vidal i Salvador i que conté informacions donades directament per ell mateix; la segona font, cronològicament parlant, és la de Vicente Ximeno, Escritores del Reyno de Valencia escrita en  1749. També he consultat altres publicacions més recents, com les de  dos il·lustres torreblanquins, Francisco Roca Traver, Hijos Ilustres de Torreblanca,  i la Introducción a Manuel Vidal y Salvador d’Eduardo Betoret París, complementades pels estudis més recents d’Evangelina Rodríguez Cuadros, Javier Vellón Lahoz i Pasqual Mas i Usó.

Signatura e Manuel Vidal i Salvador

Sabem que Vidal i Salvador va néixer a Torreblanca  i els seus pares eren, Pedro Vidal Mañes, oriünd d’Alcalà de Xivert i Serafina Salvador Moner, encara que es desconeix la data exacta del seu naixement. Arribats a aquest punt sempre hem de fer notar la desaparició dels arxius de Torreblanca, saquejats i incendiats en la guerra del francés i altres diverses vegades. Però s’ha calculat l’any de naixement  a partir de l’afirmació de que va escriure dues obres, la Alameda de Valencia i El mejor Sol de la Vega, als divuit anys. A partir d’ací s'estableix que probablement va nàixer  en 1635.

El pare Josep Rodríguez és qui ens dona més detalls sobre la seua infància, que segurament coneixia per haver-los sentit del mateix escriptor,  i parla de la seua precocitat per a la poesia afirmant que després de sentir com el mestre havia recitat uns versos del poeta romà, Virgili, Manuel, que per l’edat  ni els estudis podia saber “les dimensions de les síl·labes”, es va inspirar de tal manera que va començar a escriure versos imitant els que el mestre havia llegit, sent també  capaç de repetir de memòria tot allò que llegia o escoltava.

Va cursar els seus estudis a la Universitat de València on es va graduar com a Batxiller en Arts el 30 de març de 1680 i va obtindre el títol de Mestre en Arts el 28 d’abril del mateix any. En la mateixa universitat es graduarà en Lleis, aconseguint també el doctorat, 5 anys després.

Durant la seua estada a València va ser substitut de la càtedra de Filosofia i la Prima de Lleis, en la seua universitat; va aprendre grec, a més d’exercir com advocat. València, a l’igual que tota la perifèria de la península, presentava una  situació econòmica pròspera que contrastava amb la decadència econòmica castellana del període final dels Àustries; Manuel es situaria en una còmoda situació econòmica.

Portada de "La Alameda de Valencia"

En aquest temps ja va escriure algunes obres dramàtiques  entre les que destaca La Alameda de Valencia. Totes les obres escrites per Manuel en aquest moment tenen un marcat sentit localista; El Sol Robado està referida a Torreblanca; La Estrella del mejor puerto  a Benicarló; El mejor sol de la Vega; a la Virgen de la Vega, d’Alcalà de la Selva. Pel que sembla, El fuego de las riquezas o la Destrucción de Sagunto va ser escrita posteriorment, ja en l’època de Madrid.

Recordem que estem durant el regnat del darrer dels Àustries, Carles II l’Encantat, l’últim rei de la dinastia. La monarquia estava en una profunda crisi econòmica, ja des de Felip II havien entrat diverses vegades en fallida, però la cort seguia fent recer a artistes i aquesta circumstància va atraure una certa quantitat d’intel·lectuals, entre ells alguns  valencians com Francisco Figuerola, Alejandro Arboreda,Antonio Folch de Cardona, José Ortí Molés i el nostre Manuel Vidal i Salvador.

Josep Pérez descriu l’atracció de la cort en Vidal i Salvador dient que “desitjós de vore la Cort, va partir cap a Madrid, i en poc de temps, va adquirir molt honorable nom, de gran jurisconsult i de gran poeta”.

A la cort va guanyar el favor de Maria Lluïsa d’Orleans, la primera esposa de Carles II i neboda del rei Lluís XIV de França, aconseguint que es representaren algunes obres seues en els teatres de Madrid.  Roca Traver ens cita que en l’any 1688 va representar a la Cort 18 comèdies. En aquest mateix any en va escriure unes altres dedicades a la cort reial,  obres que van agradar molt, de manera que la reina li va encarregar que escriguera una obra per l'aniversari del rei Carles II. Aquesta obra seria representada per la mateixa reina i dames de la cort. Es va representar dues vegades, una al Retiro i una altra al mateix Palau. El fet de que Vidal i Salvador actués de consueta o apuntador va obrir les enveges d’altres persones de dins la cort que van intentar d’impedir-ho. Segons el pare Josep Rodríguez les causes del malestar ocasionat es trobaven en què Vidal i Salvador no era natural de la Corona de Castella i que ja hi havia un cavaller assenyalat d’ofici per a aquesta funció.

Manuel, que tenia el favor de la reina, va obtindre la seua defensa argumentant les característiques de la seua veu,  a la que ja s’havien acostumat en els assajos, i que ell les havia preparat per a les entrades i eixides a escena, ja que no eren professionals.

La reina, Maria Lluïsa, aprofitant el vast coneixement de les llengües que tenia Manuel que parlava francés, anglés, italià i llatí, va motivar els seu nomenament d’Oficial de la Secretaria del Consell d’Estat i Traductor de Llengües (els consells es poden considerar com els antecedents dels actuals ministeris) en la negociació d’Itàlia, en la d’Espanya i en la del nord. Posteriorment seria ascendit a Secretari del Consell d’Estat, encara que no va poder començar el seu treball  degut a la imprevista mort de la reina, Maria Lluïsa.

No obstant el que hem relatat, Vidal i Salvador  no va gosar d’una vida còmoda econòmicament parlant, de fet és ell mateix qui relaciona el que se li deu: l’assignació de la reina pels serveis prestats, que no se li havia pagat i que consistia en 2.000 ducats i 1.000  ducats més del sou de traductor de llengües, el que es una mostra més de la decadència de la cort final de la nissaga dels Àustries. Degut a aquests impagaments Manuel ha de demanar crèdits per a sobreviure i va arribar a haver d’abandonar la seua vivenda per no poder pagar el lloguer, anant a viure als habitatges del col·legi de Nostra Senyora del Refugi.

El 6 de setembre de 1698, Manuel, degut a la seua mala salut decideix atorgar a la seua esposa, Josepa de Fuentes, els poders per a redactar testament. També va deixar una memòria signada en la que nomenava hereu al fill que estava en camí, i que naixeria en desembre,  després de la mort de son pare, que va succeir el 20 de novembre de 1698. Manuel va ser soterrat l’endemà en l’església parroquial de Sant Martí.

He trobat la següent inscripció, en l’apartat d’escriptors, del llibre Parroquias madrileñas de San Martín y San Pedro El Real.  Algunos Personajes de su Archivo:

Vidal Salazar, Manuel: Oficial de Estado i traductor de lenguas de dicha secretaría, natural de Torreblanca, en Valencia, casado con Josefa de Fuentes,  tuvieron un hijo llamado Manuel, que nació el 23 de diciembre de 1698 (24 Baut. Fol.277).

Aquest llibre relaciona els personatges que consten als registres de la parròquia i, òbviament, el segon cognom és erroni i no hi ha cap dubte de què es refereix a Manuel Vidal i Salvador, el nostre escriptor; les dades es treuen de la inscripció del seu fill,  en el llibre de batejos de la parròquia.

Pasqual Mas i Usó i Javier Vellón Lahoz, per una part i Roca Traver, per una altra,  han estudiat i relacionat la seua producció literària.

Roca relaciona entre la producció de Vidal i Salvador, 24 obres dramàtiques, de les que 4 són autos sacramentals i 9 comèdies, a més de 9 altres obres  en les que hi ha poemes diversos, alguns escrits en francés, epigrames traduïts del grec i altres obres com Grandezas de la lengua valenciana...

A part de conéixer la seua vida i obra, per a les persones que vivim a Torreblanca, la figura de Manuel Vidal i Salvador ha de tindre una consideració molt més gran per la seua obra dramàtica en vers, El Sol Robado de un Ciego y el Panal en el León. Aquesta obra va ser representada per primera vegada davant l’església parroquial, l’any 1976, 400 aniversari de la carta pobla i, per segona vegada en 1998, en  el actes de la celebració del 600 aniversari del robatori de la Custòdia, aquesta vegada al patí de les escoles.

El Sol Robado, per als torreblanquins i torreblanquines,  és més que una simple obra de teatre és l’obra on es crea el que podem considerar la llegenda fundacional del nostre poble, el robatori i la recuperació de la custòdia que portem a l’escut heràldic i que hem assolit com a imatge  representativa de Torreblanca. Vidal i Salvador no fa una obra històrica sinó que basant-se en un fet real, crea uns personatges que ens representen com a poble i esdevenen protagonistes del nostre passat. Però això és objecte d’un altre estudi.

El Doctor Clará i l’epidèmia de grip de 1918 a Torreblanca

El fet de que estiguem en plena epidèmia de la COVID-19, m’ha recordat que no és la primera vegada en què Torreblanca està afectada per una malaltia infecciosa similar.

Corria l’any  1918,  Europa estava immersa en la Gran Guerra, també coneguda com Primera Guerra Mundial,   quan en el mes d’abril, en les tropes  franceses, angleses i americanes, es va manifestar una nova grip que a poc a poc s’escamparia per tot el món. Entre maig i agost es produeix el primer brot en la península Ibérica, i hi hauran posteriorment dos brots més, de molta més importància i major virulència. Es considera que ens va arribar amb el pas per les nostres terres de soldats i treballadors portuguesos, procedents d’altres països d’Europa i veremadors espanyols que retornaven des de França.

Es pensa que aquesta pandèmia podria haver arribat a  afectar la meitat de la població mundial i  és calcula que podria haver causat uns 20 milions de víctimes en tot el món. En la península Ibèrica, com hem dit,  l’epidèmia es manifesta per primera vegada en el més de maig de manera benigna, i aparentment acabarà en agost, però a partir de setembre es tornarà a presentar, aquesta vegada amb molta més agressivitat  i causant una mortalitat molt alta. Desapareixerà a finals d’any, però encara hi haurà una tercera onada, molt menys intensa, a partir de febrer de 1919 que durarà fins acabar l’any.

La malaltia es va conéixer internacionalment amb el nom de grip espanyola i a les nostres comarques va rebre el nom de la cucaratxa. Quan va arribar a Castelló, un torreblanquí, el doctor Clará, era inspector provincial de sanitat i va assumir la direcció de la campanya de control de la pandèmia. Clará, com fa el doctor Simón ara, es reunia quasi diàriament amb la premsa per donar explicacions de com estava evolucionant l’epidèmia en els pobles de Castelló, per això hem pogut fer un seguiment de les dades que ell aportava.

José Clará Piñol  havia naixcut a Torreblanca, el dia 2 d’octubre de 1858, en el carrer Sant Antoni, número 9, on vivien els pares Isidro Clará i Justa Piñol, casa habitada encara avui per la seua família. Però en aquest article no parlarem de les seus dades familiars sinó que ens centrarem en la seua activitat professional, en la funció que, en la seua qualitat d’Inspector metge i màxim responsable de l’organització de la sanitat en Castelló, va desenvolupar i principalment, en el que va fer en relació  a Torreblanca.

El doctor Clará.
Quadre situat a l'ajuntament de Castelló

José Clará, en 1898 guanya les oposicions a Inspector de Sanitat i assumeix la direcció de l’Hospital Provincial, en el moment en què s’estava construint el nou hospital (l’actual situat en l’avinguda que porta el seu nom) i mantindrà una important activitat professional que el relacionarà amb figures com el Doctor Jaume Ferran, descobridor d’una vacuna contra el còlera. Els dos col·laborarien en la introducció d’aquesta vacuna en l’epidèmia  de 1885.

Castelló presentava, en 1918, unes condicions de vida precàries, una higiene deficient, una alimentació escassa accentuada per la guerra i tot junt  creava l’ambient  idoni per a la ràpida expansió de les epidèmies. El Doctor Vicente Gea, parlant sobre Castelló deia “... com la majoria de les poblacions espanyoles, viu en el que es refereix a la defensa de la salut individual i col·lectiva en plena edat mitjana.”.  També  parla en els mateix termes, Juan Peris , president de l’Associació Castellonenca de Caritat, en una carta oberta a la premsa en la que citant el mateix doctor Gea afirma que “si vivim és de miracle, que en les cases fan causa comuna les persones amb els porc i els femers..”. Si a la capital les condicions higièniques eren aquestes, no serien molt distants de les condicions de vida al nostre poble, sense aigua potable, amb el animals,  cavalls, gallines, conills, porcs,  vaques, compartint la casa amb les persones. Ni pensar en la presència de l’aigua potable en les cases, més enllà de la que cabia en un cànter.

En aquest moment, l’economia valenciana estava en crisi, l’agricultura estava afectada pel bloqueig dictat per Alemanya que impedia el tràfic marítim al Regne Unit, França i Itàlia.  Hi havia falta d’aliments bàsics, principalment a les ciutats; estàvem en plena crisi del pa, i molta gent vivia en extrema pobresa. L’ajuntament  de Castelló no tenia recursos per fer front a l’epidèmia i va haver de demanar als diputats i senadors que feren gestions per a que se li concediren majors quantitat del blat que venia de l’Argentina. Clará va  demanar a Madrid que es dotara de metges els pobles de Castelló que no en tenien i no va aconseguir més que 1.000 pessetes donades pel Ministre de Governació, cosa que va motivar que el periòdic El Clamor diguera que "l’únic honor que mereix és menysprear-lo i retornar-li les  miserables i indignes mil pessetes”.

La preocupació per l’estat sanitari dels pobles de Castelló, era constant. Hem trobat que, curiosament, Clará utilitzarà l’afició als bous de carrer existent en els pobles de Castelló per millorar; formarà una mena de triangle d’acció amb el governador, Vicent Ramón Martínez, l’arquitecte Ros de Ursinos i ell mateix, utilitzant les demandes d’autoritzacions per a fer els espectacles de bous, de manera que el governador no donava l’autorització si els ajuntaments no pagaven els contingent provincials, l’arquitecte no informava positivament si no milloraven la seguretat de les places i Clarà posava l’obligació de millorar els serveis sanitaris, les aigües i les escoles.

Titular de Las Provincias sobre la grip

Tornant a la grip,  aquesta presentarà una primera onada, a l’abril, que tindrà poca incidència a les poblacions de Castelló però  el 18 d’agost ja trobem a la premsa una primera referència del doctor Clará quan afirma que a les Alqueries “hi ha mostres d’epidèmia gripal, cosa normal en l’època, però que tenen una gravetat especial ja que de 10 afectats n’han mort 5”, el que ja mostra l’extrema virulència amb que es presenta l’afecció .

Posteriorment, el 5 de setembre trobem a la premsa que han acabat les festes de Xert i que cal "lamentar els innombrables casos de cucaratxa que existeixen en esta població, encara que l’epidèmia va en descens”. Estem ja en la primera fase de la propagació de la pandèmia pels pobles de Castelló i es succeeixen les declaracions de l’inspector provincial de Sanitat, que ja el  9 de setembre expressa que s’està estenent malgrat les mesures adoptades; eixe mateix dia, Clará havia informat el governador de que s’havia estés per la Plana i part baixa de la muntanya; i ja apareix Torreblanca com un dels llocs on el contagi era més important  junt a Borriol, Xert i  Atzeneta.

Es veu que les notícies de la cucaratxa volaven de poble en poble i particularment es deia que a Torreblanca hi havia una enorme mortaldat, Clarà ho nega i dóna la dada de que a la seua localitat natal hi havia hagut 8 defuncions i 7 més a Xert, el que ens pareixen xifres molt importants de morts per a poblacions tan xicotetes. Torreblanca tenia censada en 1920, dos anys després, una població de dret de 3658 persones.

La Junta de Sanitat havia encomanat al doctor Clará que adoptara les mesures que creguera convenients per a controlar l’epidèmia i sabem que va complementar el nombre de metges del nostre poble a més de fer constants visites a les poblacions afectades per comprovar de primera mà la situació i donar les instruccions necessàries per a controlar-la.  

El doctor Clará amb personal de l'hospital de Castelló.

L’11 de setembre Clará, junt amb el Governador, Ros d'Ursinos i José Castelló y Tàrrega (fundador i director de l'Heraldo de Castellón)  visiten Torreblanca, Benicarló, Peníscola i  Xert, d’on s’afirma que  tres quartes parts de la població han estat contagiades.

A Torreblanca van visitar algunes cases de malalts i Clarà va intentar tranquil·litzar la població dient que l’epidèmia duraria poc i va assegurar l’assistència mèdica a la població ja que un dels tres metges que hi havia, estava malalt i una altre en presentava símptomes.

La comitiva va seguir camí cap a Benicarló i Peníscola. És remarcable que mentre tots es van quedar a dinar a Benicarló, Clará se’n va anar a visitar Xert amb el mateix cotxe de la comitiva, per tal de comprovar la situació en aquesta població, una de les més afectades per la grip. Posteriorment trobem a la premsa la notícia de que a Xert l’epidèmia estava minvant tal com “Clará havia pronosticat”.

La situació és tan greu que tres dies després, el 14,  tornarà a visitar Torreblanca i veu que els metges són insuficients, pel que mana que Carlos Valmanya, metge de la Beneficència, es desplace a la nostra localitat per tal de reforçar encara més el que ja hi ha. Mentre que a Xert esta minvant a Torreblanca encara està en augment; l’alcalde de Torreblanca en un telegrama dirigit a Clará, afirma que el dia 16 de setembre havien hagut “6 noves invasions i 3 noves defuncions".

El 17 de setembre Clará declara estar  molt preocupat per  l’especial virulència de la grip en Torreblanca, Borriol, Xert, Les  Useres i Catí.  Diu que a Torreblanca l'han passat "quasi tots els veïns" i  encara persisteix. Les xifres que done són esgarrifants: en els últims  8 dies han hagut 26 defuncions i en porten ja 35 en total; això representa que ha mort aproximadament l’1 per cent de la població.

La situació empitjorava també a Castelló; a finals de setembre tenia més de 500 contagiats i a El Forcall, de població reduïda, hi havia més de 400 casos. Clará proposa que en les festes no es celebren bous, cosa que el Governador assumeix  i recomana que les suspenguen o ajornen “per evitar que la malaltia puga prendre la intensitat que havia tingut a Vilafamés, Torreblanca, Borriol i altres pobles que havien celebrat festes”. Hem de pensar que les festes a Torreblanca son l’última setmana d’agost i que la concentració de persones en la plaça per vore els bous podria ser una de les causes de la magnitud que l’epidèmia va tindre en aquesta població en el mes de setembre. Serà en data de 24 de setembre quan es suspendran, les festes,  les classes a les escoles, els espectacles públics, inclosos els bous als pobles i capital. Malgrat això seguim trobant a la premsa de Castelló publicitat d’espectacles taurins.

Fragment de la carta
reproduïda al diari 
El Clamor de Castelló.

A partir d’aquest moment, Torreblanca desapareix de la premsa el que fa pensar que la crisi havia passat, si com va dir Clará, havien passat la grip quasi tots els veïns, uns no la van superar, altres es van curar i qui no, ja s’havia immunitzat. Al ser un dels primers pobles en el que es va manifestar, també va ser un en els que el cicle de contagi es superaria abans. Tot pareix indicar que a finals de setembre no hi ha més casos a Torreblanca, almenys en quantitat considerable. Però després de l’enfermetat va vindre la crisi d’alimentació i els intents de vendre els articles de primera necessitat a un preu major del permés; una carta publicada en El Clamor el 5 d’octubre es queixa de que  als carnissers i panaders de Torreblanca haurien de “fer-los complir el preu de taxa... per minorar en quant siga possible, els sofriments d’aquest poble, durant el període agut de la malaltia regnant, de la que hem sigut víctimes per espai d’alguns dies...” Segueix dirigint-se al governador a qui li reconeix el seu esforç, amb la Junta Provincial de Subsistències, per a que  es fixe la taxa dels articles de primera necessitat i que “la classe pobra i mitjana no sofrisquen el horror de la fam i hagen de morir molts d’ells, per l’estat de prostració i abatiment en què els ha deixat la malaltia epidèmica sofrida”. L’escriptor segueix explicant que eixe esforç del governador no és correspost a Torreblanca, on la carn, el pa i demés articles de primera necessitat es venen a major preu que a Castelló “aprofitant-se els desaprensius de l’estat d’atordiment de tot el poble, encara no recuperat totalment del seu xafament moral”.

La carta ens confirma l’opinió expresada de que ja a primers d’octubre, a Torreblanca, l’epidèmia havia pràcticament desaparegut i ens fa pensar en els efectes psicològics que ha tingut en la societat torreblanquina la gran quantitat de malalts i de morts que hi ha hagut, a part del fet de que la falta de queviures havia despertat la cobdícia de persones que sense cap escrúpol volien treure’n profit de la situació. Cal dir que aquest mateix fet apareix reiteradament en la premsa, referint-se a la ciutat de Castelló, el que interpretem que era una situació prou generalitzada.

L’epidèmia seguia fent el seu curs a Castelló capital i província, amb moltes situacions semblants a la de Torreblanca. A El Forcall es parla de dos mil afectats, Clará diu que  s'ha escampat per tota la província, en 38 poblacions la grip ha adquirit gran extensió  i intensitat i explica que  s'escampa molt ràpidament i desapareix després d'haver afectat el 80 % de la població amb una mortalitat del  2%. També el metge Clará va més enllà de la situació sanitària i apunta el problema econòmic que per als jornalers “serà mes greu que el sanitari”; es refereix a la misèria en què quedaran.

Clará apareix en la premsa reiterades vegades amb el qualificatiu d’incansable; la informació la recollia directament en persona en visites a les poblacions afectades, es reunia diàriament amb el governador i quotidianament donava informes a la premsa. Va fer controlar els trens que arribaven a Castelló i sotmetia els emigrants que arribaven a una prova que feia a l’hospital. A Torreblanca es va fer retindre un tren de mercaderies, perquè portava un jove, Joaquín González, que havia mort en el viatge; aquest procedia d'un poble de Girona i anava a Almeria. El van baixar i es va paralitzar el vagó per desinfectar-lo. A més  va fer prohibir els espectacles, va donar instruccions de comportament higiènic per a previndre el contagi, com el de rentar-se les mans freqüentment o no donar-se la mà per saludar-se (segurament ens sona açò).  

Concloent podem dir que Clará va  haver de fer front a una problemàtica sanitària més que delicada, en una situació social que afavoria la seua propagació i una situació econòmica que no permetia ampliar els mitjans personals per a tractar els malalts. Davant d'aquesta situació tots reconeixen el seu esforç personal, el seus infatigables viatges a totes les poblacions afectades, on donava instruccions i ànims, al temps que intentava millorar el servei sanitari complementant-lo quan i com podia. Quasi diàriament donava comptes al governador i a la premsa, a la que demanava la seua col·laboració en l'extensió de les instruccions que donava a la gent per evitar la propagació de l'enfermetat. Valga aquest xicotet article com a reconeixement del seu treball. 

Nota: Les consideracions generals han estat tretes majoritàriament de la tesi doctoral de Concepción Calvo Mas, dirigida per Rosa Monlleó Peris, "Castellón hacia la modernidad, salut, educación y debate científico". Les dades de premsa procedeixen de la consulta dels diaris El Clamor i El Heraldo de Castellón  de 1918, digitalitzats per l’arxiu municipal de Castelló de la Plana i consultat per la xarxa.  Hauria volgut comparar les xifres de defuncions que apareixen en la premsa amb les del registre civil i el parroquial de Torreblanca, però l’obligació de confinament ho ha impedit. Queda com un treball pendent.

JOAN CRISÒSTOM RIPOLLÉS, UN GRAN MÚSIC BARROC TORREBLANQUÍ

Torreblanca després de sofrir el barreig -allò que es coneix com el robatori de la custòdia i que va ser una incursió, una ràtzia, feta per pirates procedents de Bugia- va quedar pràcticament despoblada. En 1576 va tindre una segona repoblació, després de la qual el poble pareix que va  assolir una vitalitat econòmica important i que va progressar molt, de manera que els dos segles posteriors, el XVII i XVIII, donaran importants personatges històrics del món de la cultura, com Manuel Vidal i Salvador o el conegut gravador Fabregat, i també en el religiós, com el pare Domingo Fabregat. Però avui en parlarem d’un altre pràcticament desconegut un músic torreblanquí de l'època barroca, important pel càrrec que va assolir,  Mestre de Capella de la catedral de Tarragona, i encara més pel llegat que ens va deixar, ja que, a més de les seues composicions,  va recopilar una important quantitat d’obres corals religioses que, gràcies a ell, avui podem encara vore.

Recordatori d'una actuació de l'any 1724, dirigida per
Joan Crisòstom Ripollés

En la confecció d’aquest article seguirem els estudis publicats per Josep Mª Gregori i Cifre, qui ens cita que Joan Crisòstom Ripollés és un important músic que, com hem dit, va nàixer a Torreblanca en el segle XVII. Es coneix que va nàixer a Torreblanca per la inscripció que consta a  L’Arxiu de Música de la Catedral de Tarragona, Llibre del Tauler 1746, f. 123-124, la qual diu: «M° Ripollès / als 18 de dic. se ha enterrat al / fossar de la Seu lo cadàver de Joan Chrisóstomo Mtro. de Capella / fill de Torreblanca del Regna / de València...»

La data exacta del seu naixement no s’ha trobat degut a que els arxius de Torreblanca, corresponents a aquest període van ser cremats, però, malgrat l’absència de la documentació que ens indique el seu natalici, Josep Mª Gregori dedueix que podria haver naixcut en 1678, data que calcula a partir de la seua participació en les oposicions convocades al Magisteri de Capella de la Seu de Tortosa que va tindre lloc l’any 1708, en la documentació de la qual parla de què era l’únic que tenia 30 anys. Personalment interprete que la frase no vol dir que tenia 30 anys, sinó que complia la condició de tindre 30 anys complits, pel que l’afirmació correcta seria, amb aquesta interpretació, que la data de naixement no podia ser posterior a 1678.

Publicació actual d'obres del músic
torreblanquí

Seguint l’argumentació de Gregori, direm que la seua formació musical podia haver tingut lloc en Tortosa o en la mateixa Capella de Música de la Catedral de Tarragona, de fet la primera notícia que es troba d’ell és el nomenament de cantor contralt primer d’aquesta institució, el 23 de maig de 1699, encara que aquest autor considera possible que formara part de la Capella amb anterioritat. Joan Crisòstom ocuparia aquest lloc durant 8 anys.

Durant aquest temps ja va recollir 74 obres de autors dels segles XVII i primers anys del XVIII que formen el llibre de música que porta el seu nom, de l’any 1704, manuscrit que es troba a   la Biblioteca Jagiellonska de la Universitat de Cracòvia.

Rafael Mitjana, en la Historia de la Música Española diu al respecte ".. artista delicat i intel·ligent, cantor contralt de la Catedral de Tarragona en 1704. Aquest darrer s’havia dignat reunir un gran nombre d’obres dels seus més il·lustres contemporanis i predecessors que ell ha salvat de l’oblit perquè un dels seus manuscrits recopilats, trobat a Alemanya, ha fet conèixer als estudiosos estrangers l’art musical espanyol del segle XVII, el període menys conegut de la seua història."

Josep Mª Gregori, també ens cita la referència que li fa Francesc Civil i que concreta el lloc d'Alemanya on està el manuscrit: "...en Maburgo, Alemania, existe un manuscrito debido a la inteligente iniciativa de un beneficiado contralto de la Catedral de Tarragona, en 1704, Crisóstomo Ripollès”.

L’any 1708, la catedral de Tortosa va convocar oposicions per a cobrir la plaça de Mestre de Capella d’aquesta seu, a la que es va presentar Joan Crisòstom Ripollés. El 9 de març es donen els resultats en els que consta que graduen en primer lloc a Felipe Vicente, Crisostomo Ripollès,  Pablo Llinàs i Francisco Ordeig, expressant literalment que “los quatre opositors graduats primo loco son peritíssims”, però el càrrec no s’adjudicava només per les seues qualitats com a músics, demanaven també experiència i l’edat adequada per poder rebre la ordenació sacerdotal, que reclamava la comensalia annexa al magisteri, o siga 30 anys complits. Ningú entre els quatre primers classificats tenia cap experiència com a Mestre de Capella i l’únic que havia complit els 30 anys era Joan Crisòstom.

Els membres del tribunal van obrir una important discussió;  hi havia qui volia que es nomenés  Felip Vicent per haver quedat el primer, però no es va acceptar i van acabar sense donar el càrrec de Mestre de Capella a cap dels que es van presentar a l’oposició. Sorprenentment es va fer el nomenament a favor d’un dels examinadors, Josep Escorigüela, qui era ja Mestre de Capella de la Seu de Tarragona, de la mateixa de que ja formava part el nostre Joan Crisòstom, com a contralt primer.

Fragment d'una de les obres de Joan Crisòstom Ripollés
digitalitzada per l'IFMuC

Escorigüela, aleshores, va deixar vacant la plaça de Mestre de Capella de Tarragona i Joan Crisòstom Ripollés, que havia perdut la plaça de Tortosa, va accedir a la de Tarragona, substituint Escorigüela, càrrec que ocuparia durant 38 anys.

Poques notícies es trobem d’aquest temps degut a que el fons documental d’aquesta època també va desaparèixer cremat, però es sap que va formar part de diversos tribunals d’oposicions i que va dirigir la Capella en una actuació feta en Barcelona l’any 1743.

Joan Crisòstom Ripollés va ser soterrat el 18 de desembre de 1746 al fossar de la Seu de Tarragona.

Es conserven 33 obres seues totes elles de caràcter litúrgic o religiós digitalitzades per l’inventari de fons musicals de Catalunya, l’IFMuC (https://ifmuc.uab.cat/) localitzades en el Fons de la Catedral de Tarragona.

ENRIC SOLER I GODES I LA SEUA RELACIÓ AMB TORREBLANCA.

Avui presentarem unes dades biogràfiques per a conéixer qui és Enric Soler i Godes ; podem preguntar-nos perquè ell, si aquest blog està dedicat a reculls històrics i personatges que tenen o han tingut alguna relació amb Torreblanca Doncs, perquè aquesta relació existeix almenys per dues parts, que també contarem.

Enric Soler i Godes

Soler i Godes és un dels castellonencs que va signar les normes de Castelló, l’any 1932.  Recordem que aquestes normes van significar la homologació ortogràfica de la nostra llengua i que van ser acceptades tant pels catalans com mallorquins. Van ser signades en l’edifici del carrer Cavallers on està situat l’actual museu d’etnologia, en la casa Matutano. Es va distingir com mestre impulsant la renovació pedagògica al temps que era periodista, poeta, dibuixant, convençut valencianista i divulgador de costums i tradicions valencianes, un autèntic humanista.

Enric va nàixer  el 3 de març de 1903 en una família benestant de Castelló; la mare era mestra i el pare tenia una impremta i una llibreria. Va estudiar magisteri a Tarragona i, en acabar la carrera va obtenir el seu primer destí a Lugo, des d’on va poder tornar a la seua terra, a l’escola d’Ortells, una pedania de Morella. Però seria a l’escola de Moró, on va ser destinat a finals de 1930, on començaria a desenvolupar la gran tasca pedagògica que va fer. En aquest moment la república obria un nou marc per a l’educació en el que  la lluita contra l’analfabetisme era una prioritat: 27.000 noves escoles (entre elles l’antiga de Torreblanca ja desapareguda), la dotació de les biblioteques escolars, i un ambient favorable a la renovació pedagògica amb la utilització del valencià com a llengua vehicular de l’ensenyament,  impulsaven els professionals inquiets i innovadors com Enric.

És en aquest ambient quan assistiria a l’Escola d’Estiu de Barcelona; seria Carles Salvador qui li proposaria anar amb una beca a on es trobaria amb Francesc Boix Senmartí, mestre de Castellfort, que va obtenir una altra beca.

Francesc Boix és la primera relació que trobem d'Enric Soler amb Torreblanca; va casar-se en Torreblanca amb Rosa Tena i va tenir dues filles, una d’elles, Francisca Boix, que encara viu a Torreblanca on ha estat durant molts anys mestra de pàrvuls. No parlarem avui d’ell,  ens reservem per a dedicar-li una altra entrada exclusiva del blog.

L’estada a aquesta escola d’estiu va ser importantíssima per a Soler i Godes; ell mateix afirma que “va voltar la meua vida com un calcetí”. Allí va conéixer personalment Pompeu Fabra i Carles Salvador i es posaria en contacte amb les teories pedagògiques de Piaget, Pestalozzi, Decroly i Freinet; aquest darrer es convertiria en la base fonamental del seu treball docent posterior; a Moró va crear la revista escolar Sembra escrita per l’alumnat en aplicació d’aquestes teories que impulsaven la creativitat i l’expressió verbal dels alumnes.

Aquest mateix any de 1932, en desembre, apareix en companyia de Carles Salvador signant les  Normes de Castelló. Aquestes normes eren una adaptació feta per Lluís Revest, de les ja aprovades per Institut d’Estudis Catalans i representaven la unificació ortogràfica de la nostra llengua comuna amb catalans i mallorquins.

Placa commemorativa de la signatura de les Normes de
Castelló, situada al Museu Etnològic,
al carrer dels Cavallers de Castelló.

En 1933 participarà en la I Colònia Escolar Valencianista, junt amb Carles Salvador, Francesc Boix i Antoni Porcar. Aquesta colònia estava organitzada per la Societat Castellonenca de Cultura i hi van participar 24 xiquets de Castelló.

Carles Salvador donava classes de Llenguatge, Boix feia classes pràctiques d’història natural, Porcar explica història de l’art Valencià mentre que Soler donava història del País Valencià.

La colònia va tindre lloc a l’ermitori de Sant Pau, a Albocàsser i segons diu Soler i Godes:

La colònia, organitzada per Carles Salvador, rodà com una seda. No va haver ni el més petit conflicte, ni entre els mateixos xiquets; la tasca i el lleure, els jocs i les excursions complien de sobre les hores del dia. Dels xiquets férem tres grups per als tres mestres que allí estàvem, les classes no eren memoristes, el nostre quefer consistia en converses referides al País Valencià.

Després de la guerra Civil serà represaliat per les seues idees; encara que no ens consta afiliació política les seues simpaties estaven situades al voltant del Partit Valencianista d’Esquerra i els Radicals-Socialistes de Marcel·lí Domingo. Denunciat perquè “no se le vio cumplir ninguno de sus deberes religiosos”, per ser “republicano izquierdista muy destacado”, “afiliado a la FETE-UGT”. També va ser denunciat perquè en l’escola “mostraba poco celo”, quan hem vist que era un actiu mestre que usava mètodes renovadors en l’ensenyament.

En conseqüència va ser separat de l’escola per dos anys, suspés d’ocupació i sou; després va ser desplaçat forçosament 5 anys fora de Castelló, havent d’anar a l’escola de Gajano en Santander. No tornaria al País Valencià fins 1945.

En quant a les obres literàries, la seua primera va ser escrita en 1933; és l’obra poètica I el cel és blau , a la que seguiria en 1952 Bestioles; en prosa va publicar Valencians a Mèxic, Valencians pintats per ells mateixos, la biografia de Carles Sarthou Carreres, i moltes altres.

Enric Soler i Godes va tindre una bona relació amb Don Paco Roca, historiador prolífic i Cronista Local de Torreblanca que ens ha deixat

He de dir que em vaig sentir molt afalagat quan Pepa, la seva viuda, em va dir de part de Don Paco que em deixava una xicoteta part dels seus llibres i papers que tenia a Torrenostra i entre ells vaig descobrir que havia demanat i aconseguit que un dels poetes valencians més brillants del segle XX, Enric Soler i Godes, dedicara un himne al nostre poble i , com podeu imaginar-vos és per a mi una satisfacció el poder treure a la lluma aquesta obra inèdita que aquest il.lustre poeta castellonenc va dedicar al nostre poble.

Carta autògrafa de Soler i Godes remitint-li l'himea Torreblanca que ell li havia demanat

HIMNE A TORREBLANCA

A Francesc Roca i Traver, coralment

Torreblanca té sa història

el lleó de la Custòdia

és nostre emblema immortal.

En Alger desembarcarem

i del moro rescatarem

la vida espiritual

Torreblanca!

Noble i franca!

Poble de mar i de terra,

Poble que no vol la guerra

sembrant la pau i l’amor.

Guanyem el pa cada dia

i el partim amb alegria

com mostra de germanor

Torreblanca!

Noble i franca!

Gent que estima i que no oblida,

que del treball fa sa vida

i de la terra un tresor.

Que mentres labora, canta

i cridem amb arrogància

som poble treballador.

Torreblanca!

Noble i franca!

Cristians vells que s’arroglaren

per la Fe que mos deixaren

els nostres avantpassats.

Nostra llar sempre està oberta

al foraster que s’acosta

o al germà necessitat.

Torreblanca!

Noble i franca!

Passen la vida i els anys,

il·lusions i desenganys

ens fan més forts cada dia.

Torreblanca és nostra llar,

i tots junts volem cantar

al poble que ens donà vida.

Torreblanca! Torreblanca!

Noble i franca!

Noble i franca!

Arribat a aquest punt només em queda observar que Torreblanca té un deute amb Enric Soler i Godes pel poema dedicat al nostre poble, però també en té un altre, encara més gran, amb el Doctor Roca Traver, del que podem dir que haver aconseguit que Soler i Godes  ens dedique aquest himne és un regal més que ha fet al nostre poble, en aquest moment, un regal pòstum. Esperem que es tinga en compte.

9 d’octubre; Inici del Regne de València.

La nostra comunitat ha assumit el dia 9 d’octubre per a celebrar la diada dels valencians, el dia nacional del País Valencià. El motiu és de sobra conegut per tots; és la data en què Jaume I va fer la seua entrada victoriosa a la ciutat de València i aquesta és considera la data del naixement del regne de València. En realitat la formació del regne és molt més que l’entrada a la ciutat, l’organització del regne es farà progressivament. La victòria militar i l’ocupació de la ciutat de València significarà d’entrada el canvi de poder dels sarraïns a Jaume I i els seus cavallers, després començarà el repartiment de les propietats entre els nobles que van participar en el setge i conquesta de la ciutat,  i posteriorment, progressivament, s’aniran creant les institucions d’un regne nou.

Jaume I enla batalla d'El Puig ajudat per Sant Jordi.

És interessant vore aquest procés però avui ens aturarem en la conquesta; perquè i com Jaume I la du a terme.

La conquesta de les terres ocupades pels àrabs és un projecte que es té durant segles i que presenta avanços i retrocessos segons les forces de cadascú. De fet, les terres de Castelló ja en època del Cid van ser ocupades en part pels aragonesos. Les donacions de poblacions i castells encara no conquistats als nobles ja es fan en temps de Ramon Berenguer IV, que concedeix, en 1146, a Guillem Ramon de Moncada el castell de Peníscola i en 1149 promet el castell d’Orpesa a l’Orde dels Hospitalaris. Posteriorment Alfons II ocupa la zona de Tortosa i l’Alt Túria arribant també a Múrcia el que va motivar la signatura del tractat de Cazorla amb Alfons VIII de Castella pel qual es van repartir les zones d’expansió de la península.

Seria amb Jaume I quan es procediria a la conquesta definitiva del regne taifa de València motivada per la seua feblesa que contrastava amb la força creixent de la noblesa i la corona aragonesa.

També influirien en la decisió del rei els conflictes de la corona amb la noblesa. Jaume I va tindre que fer front,  el  1225,  a l’abandonament del setge de Peníscola  per part de la noblesa aragonesa.   Eren els mateixos nobles que ara veien l’oportunitat d’assolir noves terres davant la situació de divisió del regne musulmà de València causada per l’enfrontament intern entre Abu Zayd i Zayan.

Blasc d'Alagó i Hug de Fullalquer davant Jaume I

Abu Zayd havia estat pressionat per dos costats, per una part els mateixos musulmans que havien originat una revolta antialmohade i per una altra el rei Jaume I de qui va acceptar ser-ne tributari. Aquesta situació va originar també descontents i la rebel·lió de Zayan que va fer que Abu Zayd se retirés a Sogorb.

Aquesta circumstància era considerada per la noblesa aragonesa com una magnífica ocasió per apoderar-se de les terres sarraïnes, situació perillosa per a Jaume I que havia d’evitar l’augment de poder de la noblesa i ho faria assumint i liderant personalment el projecte de conquesta.

Pareix que es va planificar en l’anomenada reunió d’Alcanyís entre el mateix Jaume I, Blasc d’Alagó i el mestre de l’orde de l’Hospital, Hug de Fullalquer, el 1233.

Es pensa que la conquesta de Morella per Blasc d’Alagó, va precipitar l’inici de la campanya; Jaume I en conéixer l’assetjament de Morella per Blasc d’Alagó, va iniciar la campanya pel Maestrat conquerint Ares. Després va exigir a Blasc d’Alagó que li lliurara Morella, a canvi de Culla i les Coves de Vinromà.

Seguiria la campanya aquest mateix anys amb Borriana com primer objectiu. Aquesta seria conquistada el 16 de juliol. A inicis de 1234 es rendiria  Peníscola i als pocs dies ho farien també Xivert i Cervera que es donarien al Templaris i Hospitalaris, respectivament.

Castell de Xivert

Pel que toca a Torreblanca hem de recordar que la població no existia, però sí que vam localitzar el topònim àrab de Lupriqât que estaria situat en lloc proper a l’actual localitat (Vore articles http://cronicatorreblanca.blogspot.com/2016/09/luppricatum-es-torreblanca-primera-part.html  i  http://cronicatorreblanca.blogspot.com/2016/10/lupricatum-es-torreblanca-conclusio.html ). No tenim constància de cap fet rellevant en relació a la conquesta que afecte Lupriqât, però hem de suposar que, dominats els castells de Xivert i Orpesa, la població pràcticament desapareixeria ja que no en tenim altres notícies que les dels alobrecatins que consten al llibre de repartiment de València, les propietats dels quals van ser concedides als nous pobladors de la capital.

Ocupades les terres de Castelló l’objectiu seria València, en les Corts de Monzó de 1236; davant tots els bisbes de Catalunya, els mestres dels ordes militars i els nobles i consells de les ciutats més importants de Catalunya i Aragó, es parla d’una croada per a conquerir el regne de València.

Les tropes dels nobles aragonesos i catalans s’establiran en El Puig, des d’on, amb el rei en Jaume, plantejarien l’assetjament de València. En eixe temps es conquisten Almenara, Uxó, Nules, Bétera i Paterna i, després de cinc mesos d’assetjament, Zayan ha de lliurar València, firmant la capitulació el 28 de setembre de 1238.  

Penó de la Conquesta

La tradició conta que la senyal de capitulació va ser l’anomenat Penó de la Conquesta que els musulmans van hissar en la torre d'Alí-Bufat que després s’anomenaria del Temple,

La capitulació permetia que tots els musulmans que ho volgueren podien anar-se’n, mentre que els que es quedaren haurien de fer-ho posant-se d’acord amb els nous propietaris.

Segons la Crònica, 50.000 musulmans van anar-se’n de la ciutat i poblacions properes també afectades per la capitulació;  tots ells viatjarien escoltats per a defendre’ls de robatoris. El darrer en abandonar València va ser Zayan, el 8 d’octubre.

L’endemà, el 9 d’octubre, Jaume I fa l’entrada oficial en la ciutat de València, donant per feta la seua conquesta, malgrat que l’ofensiva de Jaume I seguiria cap al sud.

Disputa de Torreblanca amb el cabildo de Tortosa pels nomenaments derivats del Decret de Nova Planta.

Aquest article es un resum del que va publicar D. Paco Roca Traver, l’any 2000. Don Paco va ser la persona que millor va estudiar la història de Torreblanca i fa poc ens va deixar, per això crec que val la pena donar a conéixer el seu legat cultural.

En l’anterior article vam explicar que després de la derrota d’Almansa, que va marcar l’inici de la victòria del Borbó Felip V en la guerra de Successió, es va iniciar una reforma de l’administració en la que s’imposava el castellà com a llengua única oficial i s’importava el sistema judicial castellà i també les institucions castellanes, el que faria desaparèixer el sistema administratiu valencià basat en els furs.

Mapa del del bisbat de Tortosa . Hem ampliat la situació de Torreblanca i junt al

 seu nom, podem vore escrita la  llegenda "St Francesch" en referència a l'antiga ermita

del Calvari

Com vam comentar en l’anterior article, l’organització municipal va ser molt reformada; els jurats, els racionals i els justícies van ser substituïts per corregidors, alcalde major i regidors amb funcions molt diferents.

Torreblanca, segons consta en els textos estudiats, tenia aleshores un centenar d’habitants i, per tant no havia de tenir corregidor, figura reservada a les capitals de partit. El problema es situa en el nomenament d’alcalde major pel cabildo tortosí i la defensa dels drets forals feta pels representants de Torreblanca.

La Nova Planta mantenia en els llocs de senyoriu, com era el cas de Torreblanca, que depenia del bisbe de Tortosa, una situació especial en la que els senyors continuaven nomenant les autoritats locals i la justícia, mentre que en les altres localitats els nomenaments es feien per l’Audiència.

Felip V nomena, per ocupar la mitra de Tortosa, Bartolomé Camacho y Madueño, nascut de família noble en Montoro, Còrdova, el 1693.  No prendria possessió del Bisbat  fins 1719 i seria ratificat en data de 4 de març de 1720. Seria bisbe en Tortosa fins 1757, data en què va morir, essent soterrat en la catedral d’aquesta ciutat.

Abans de la ratificació, estant encara vacant la mitra, el Cabildo, en data 26 de gener de 1720, nomena  Jayme Zaragoza alcalde major per a “ohir y librar sentencias y determinar todas calquier causas, assí civiles como criminales, comensadas o por comensar, que an venido o vinieren ante nosotros o del dicho Cabildo, en grado de Apelacion, o en otros cualquier grados, via o forma que de derecho lugar aya; y la sentencia o sentencias que en los dichos pleytos y causas dieredes y pronunciaredes la lleveis y hagais llevar a pura y debida execucion... ; y assimesmo podais conoscer y conoscais, en primera instancia, en todas las causas, cosas y casos que se ofrecieran para la buena gobernación de Torreblanca y su termino.

Zaragoza prestarà jurament del càrrec  per mitjà del seu procurador, Jayme Borrull, en data de 20 de febrer.

El bisbe es trobarà el conflicte obert només ocupar la seu tortosina; si el 4 de març de 1720 es ratificat, el 8 de març, l’escrivà de la vila, Gaspar Molner, comunica als Alcaldes Ordinaris, Joseph Bonclarós i Joseph Salvador; als Regidors, Manuel Fabregat i Pedro Ebrí i a Francisco Molner, escrivà, síndic i procurador general, el despatx del nomenament d’Alcalde Major en la persona de Jayme Zaragoza, fet pel cabildo de Tortosa. Els representants municipals fan constar que es donen per notificats al temps que expressen la protesta de que “tots els drets queden il·lesos” i “no siguen perjudicats a la dita Vila”. Hi havia dos testimonis que eren Joseph Bustos i Joseph Albella, veïns de la localitat.

Insisteix Jayme Zaragoza en demanar si el reconeixen com Alcalde Major i li contesten que precisaven el parèixer del seu assessor i, mentre, l’accepten solament “en quant siga de dret i en allò que no siga perjudicial als drets de la Vila i possessió en que s’haja d’exercir la jurisdicció en allò civil i criminal pels Alcaldes Ordinaris, protestant novament que tots els drets de la Vila, del Comú i particulars queden salvs i il·lesos..

Gaspar Molner, l’escrivà, en data de 3 d’abril explica que Jayme Zaragoza, Alcalde Major, es va

Façana de la catedral de Tortosa, centre del bisbat.

presentar en la sala capitular de l’ajuntament per a que se li lliurassen les resolucions capitulars des del dia en que va acabar l’escrivà anterior, de nom Joseph Jerónimo Sales, fins el moment. El regidor primer contesta que necessitaven temps per prendre l’acord. Zaragoza mostra una ordre del cabildo de Tortosa i se li contesta que volien primer fer una consulta amb l’assessor, en primer lloc perquè no sabien si tenien l’obligació de fer-ho o no, i també perquè havien decidit recórrer a la Reial Audiència el nomenament d’Alcalde Major ja que dubtaven que a Torreblanca li correspongués tindre’n. En aquest moment es va produir un fort enfrontament amb paraules elevades de to i la rèplica de Zaragoza va ser exigir allò demandat al moment, imposar una multa  de 50 lliures  a l‘alcalde ordinari i de 25 al síndic, a més d’ordenar fer-los presos.

Vist com havia evolucionat la situació, l’ajuntament dona poders al lletrat Francisco Alfonso per presentar un plet a la Reial Audiència per la qüestió de les competències  de jurisdicció. La demanda es basa en què Torreblanca és una baronia del bisbat i la seua obligació, en funció del que estableix la Nova Planta, era presentar una llista de veïns i el bisbe, d’entre ells, hauria d'elegir el oficial; a més de la llista tenia la facultat de nomenar també un batlle, sense cap mena de jurisdicció ordinària. El lletrat es manifesta contrari a la possibilitat de que el bisbat nomene un alcalde major; no poden admetre a Zaragoza per aquest càrrec i lamenta que Zaragoza vullga exercir com a tal.

Segueix l’argument explicant que els barons només tenen la jurisdicció que els reis els van donar, i en tot allò que no consta explícitament han de remetre’s al costum.

La demanda acaba demanat la immediata llibertat per a l’alcalde i procurador de la vila, que  s’impedisca tota ingerència de Zaragoza i que s’abstenga d’utilitzar les funcions d’alcalde major

La Reial Audiència mana immediatament que s’alliberen els dos presos, mentre que Jayme Zaragoza  el 23 d’abril de 1720, dóna poders a Francisco Giner, escrivà públic i procurador de la Reial Audiència, per a que el represente en el plet, en el qual Giner rebutja les peticions de la vila, defén el nomenament d’alcalde major, fet pel cabildo, i la plena jurisdicció civil i criminal que li competeix, expressant que el seu nomenament “només depén de l’amo i baró” i no precisa cap aprovació; justifica els empresonaments pel menyspreament fet a la persona de l’alcalde major i “l’ambició en mantenir la direcció i govern” de la vila. Francisco Giner reconeix que se li ha proporcionat les “ordinacions fetes per la present Vila de Torreblanca i el Bisbe de Tortosa, Baró i Senyor de la present Vila, sobre el govern i regiment de dita present Vila”, ordinacions acceptades des de poc abans de que el bisbe atorgara la carta pobla.

Segons Roca, a part de l’alliberament dels presos, no es coneix el resultat de la sentència, però pareix que, almenys d’inici no es faria efectiu ja que Zaragoza defèn que se li han “usurpat” les funcions amb els testimonis de José Bustos (mestre de la vila) i José Betoret (estudiant) que afirmen que el lloc de l’alcalde major, en l’església,  l’ocupe Bonclarós, l’alcalde ordinari.

Les relacions de Torreblanca amb el nou bisbe de Tortosa seguiran sent conflictives ja que tornaran a pleitejar davant la Reial Audiència, ara pel motiu del nomenament de la resta de càrrecs municipals.

L’Ajuntament de Torreblanca fa una proposta de persones per a que el bisbe els trie d’entre ells. Gaspar Molner, fa constar en acta l’absència de l’alcalde major en la reunió de l’ajuntament que aprova la relació de veïns que s’ha de passar al bisbe per a que, d’entre ells, elegisca els càrrecs i que són els següents:

Per a alcaldes ordinaris	Francisco Persiva	Sebastian Fabregat
Id en segon ordre	Joseph Mañez, major	Visente Fabregat
Per a regidors	Visente Betorest, el major	Sebastian Betoret
Id en segon ordre	Joseph Castellet	Juan Bautista Sostrot
Per a procuradors generals	Bautista Persiva	Pedro Pauls
Per a alcaldes de la germandat	Miguel Ripoll, el menor	Francisco Cherta, el menor
Per Asequieros	Bartolomé Çaragoza	Bautista Cherta, el menor

El bisbe no accepta ningú de la relació i el Procurador Francisco Alfonso trasllada la resolució a l’Audiència ressaltant que aquesta pràctica “s’ha observat des de la introducció en el Regne de les Lleis de Castella, subrogada en lloc de la insaculació, pràctica que en temps de Furs s’observava".

La insaculació era un sistema d’elecció de càrrecs municipal en el que es posaven les persones que complien les condicions per a exercir aquesta funció dins d’una bossa o sac, d’on, el dia de l’elecció es treia, a sort, el nom de les persones que ostentarien aquesta distinció. Era el sistema foral, habitual en el País Valencià i també al Principat i a les Illes; pareix ser que la primera ciutat a aplicar-lo va ser Xàtiva el 1427 i va perdurar fins que va ser eliminat per la Nova Planta, amb l’entrada dels Borbons.

Gravat de Nostra Senyora de la Font de la Salut amb una llegenda que ens diu:
El Illmo. Señor Obispo/ de Tortosa D. Bartholomè Camacho concede 40 días
de indulgencia a quien rezare una/ Ave Maria"

Segueix el procurador lamentant que D. Ignacio Sales –Tinent Corregidor de Peníscola i Capità agregat de la Plana ”.proclama, blasona y dize que el Obispo no ha de elegir a ninguno de los que esta Villa le propusiera ... antes hará lo que  complaza a Jayme Zaragoza, actual Alcalde Mayor de la Villa”. Acusen Zaragoza i Sales, de ser els inductors  de la conducta del bisbat per a “poder estos obrar con espotriques y en daño de los intereses y derechos del Comun, assi en los Abastos como en otros negocios de maior importancia”. A continuació insisteix en què el bisbe no pot triar ningú fora dels proposats per la Vila i demana que se respecten el dret i privilegis que Torreblanca té.

No obstant el bisbe, en 15 de desembre de 1729,  contesta a l’ajuntament demanant que feren una altra proposta diferent de la tramitada i passe a mans d’Ignacio Sales per a que li la trameta. Ara ja no ho signa el Cabildo, sinó Bartolomé, bisbe de Tortosa.

Ara sí que la Reial Audiència dona finalment la raó a Torreblanca perquè el bisbe no contesta quan aquesta li demana que explique “els motius que ha tingut per no admetre la proposta” feta per la vila per al que li dóna 15 dies, passats els quals dicta sentència en favor de la nostra població.

Aquest episodi que comença el 1720 i no acabarà fins 9 anys després és una mostra dels desajustos socials que originaria el pas obligat del règim foral al de Nova Planta. En un moment de canvi radical de l’ordenament jurídic sempre hi ha qui intenta augmentar el seu poder interpretant al seu favor eixa nova ordenació i és el que trobem clar en aquest cas. El bisbat intenta augmentar els seus privilegis en contra de la població de Torreblanca que, atenta al fet es protegeix. En primer lloc, si el bisbat, interpreta que pot nomenar lliurement un alcalde major, personalment no tinc gens clar que una població que diu tindre un centenar d’habitants, haja de tindre o puga tindre un alcalde major, no disposem de la sentència, però el fet de que seguisca apareixent en els fets posteriors dóna a entendre que almenys de fet va seguir ostentant el càrrec, encara que no tenim tant clar que tinguera el reconeixement municipal ja que el mateix Zaragoza es queixa de que li han usurpat les funcions i altres ocupen el seu lloc preferent en els oficis religiosos.

En el segon dels conflictes, el derivat del rebuig per part del Bisbe Bartolomé de totes les persones proposades per als càrrecs municipals per l’ajuntament, com aquest sistema ja és nou i derivat de la Nova Planta la Reial Audiència resoldrà clarament a favor del municipi, ja que el bisbe no presenta cap justificació al respecte.

A part del conflicte entre institucions, bisbat i ajuntament, també es mostra un segon conflicte social els dels grups d’interessos municipals, Zaragoza sembla constituir-me en representant del baró en la localitat, mentre els demés actors es refugien en els interessos del Comú i en el costum per rebutjar-lo.  A més, el comentari que fan els components de la corporació municipal en  relació al danys que poden produir en els “interessos i drets del comú” però “també en Abastos como en otros negocios de maior importancia”  ens situa davant d’uns hipotètics interessos econòmics derivats de l’activitat política.