Renda Bruta Per Càpita de Torreblanca: Estudi Comparatiu

                                           

1.       Introducció.

Avui presente un estudi diferent a tots els que hem fet fins ara en la Crònica Històrica de Torreblanca.  En parlar d’història freqüentment pensem en una descripció més o menys fonamentada dels fets passats, però la història és molt més que això, la vida en tot moment presenta  múltiples aspectes, per això considere la història una de les matèries més importants per a l’estudi perquè amb ella revisem la política, també la filosofia, les arts, l’economia i tots els diferents aspectes de la vida en cada època de manera sincrònica però també en la seua evolució diacrònica.

També, moltes vegades pensem que la història és el relat dels fets passats, però l’anàlisi històric també es produeix en la contemporaneïtat. La història, a l’igual que totes les ciències socials, estudia també els fets actuals. Per això, en la Crònica Històrica de Torreblanca, presente avui un estudi actual. Anualment, l’Agència Tributària publica les dades de la Renda per Càpita amb un desglossament que arriba  al municipi i, en eixe moment,  solem trobar a la premsa la noticia dels pobles amb la renda més alta i els de la més baixa, comparació en la que Torreblanca mai ix ben parada, i bé que ens ho recorden cada any.  Per això he decidit fer una comparativa entre les distintes poblacions de Castelló, i vore l’evolució de la renda en els darrers anys. Volia saber quina és la valoració real comparada de Torreblanca en relació a la resta de poblacions de Castelló.

Per a començar advertirem que  la renda per càpita és un important indicador econòmic que mesura la relació entre el nivell de renda d’un espai socioeconòmic determinat i la seua població. S’obté dividint el Producte Interior Brut entre el nombre d’habitants.  Però per a donar un imatge completa de la situació de benestar d’una població ha de completar-se amb altres indicadors com, per posar un exemple, l’índex de Gini que ens mostra les diferències socials de la població.

En el treball d’avui ens basarem únicament en la renda bruta mitjana individual. Les dades que utilitzem són les corresponents a la Renda Bruta per Càpita (RPC) entre els anys 2013 al 2019 (últim publicat en el moment de fer l’estudi) que s’han extret de la pàgina web de l’Agència Tributària.

La metodologia que he utilitzat és la de començar amb una mena d’introducció en la que mostre l’evolució de la RPC de Torreblanca des de 2013 fins 2019, després, la compare amb l'evolució anual i de tot el període de l'IPC, continue dividint les poblacions de Castelló en grups que tenen alguna característica comuna amb Torreblanca; entenc que per valorar la situació actual no és suficient vore  l’evolució de la renda de Torreblanca sinó que és necessari també comparar-la amb la d’altres poblacions de característiques similars per la qual cosa he establert espais diferents de comparació, ja que no és significativa la comparació amb la renda mitjana de tota Espanya, ni tampoc la del País Valencià,  ni amb les poblacions de Castelló, ja que els espais són molt diferents en superfície i en població, per la qual cosa els sectors econòmics presenten una diversitat de situacions que no els fan comparables. En cadascun dels espais s'analitza i compara l'evolució de la renda des de 2013 fins 2019, a continuació es compara el creixement acumulat de les poblacions de cada grup i, en trecer lloc a'nalitza la diferència de la RPC de Torreblanca amb la mitjana del grup.

El primer espai estudiat és  el  de les poblacions costaneres, que tenen unes capacitats econòmiques potencials similars. Totes disposen d’una agricultura de regadiu, estan en una situació en la que les comunicacions afavoreixen la indústria i la proximitat al mar els donen oportunitats de cara al turisme, està clar que hi ha qui ha aprofitat cada una d’eixes circumstàncies millor que altres, però això es tracta de valorar també.

Un segon espai el formen les poblacions situades en la nostra comarca, la Plana Alta, que encara que presenten característiques diferents estan situades dins d’un marc territorial comú. La nostra comarca presenta una diversitat de paisatge considerable, a la costa s’afegeix una primera línia d’interior, el que li dona un cert contrast que ens serà també útil a l’hora d’estimar la situació econòmica local.

El tercer espai comparatiu considerat és el que conformen les poblacions de similar nombre d’habitants. Torreblanca presenta en 2019 5.574 habitants i, com només hi ha en Castelló tres poblacions de l’àmbit dels 5.000 habitants (Torreblanca, Borriol i Betxí) he considerat convenient ampliar els marges i considerar les entitats municipals d’entre 4.000 i 7.000 veïns, o siga hem establert el marge en uns 1.500 habitants, tant per dalt com per baix dels 5.500.

Cal dir que en l’estudi de la comarca no es tenen en compte les poblacions de La Serratella, La Torre en Domènech ni Vilanova d’Alcolea, perquè les seues dades no apareixen publicades, ja que només es publiquen les de municipis amb que tenen una població superior als mil habitants.

Al final citem les poblacions de Castelló que tenen na RC més baixa que Torreblanca i acabem amb una recapitulació de les conclusions que hem vist al llarg de tot l'estudi.

 

2.       Evolució de la RPC de Torreblanca.

 

L’any 2019 la RPC del País Valencià va ser de 25.543 €. Aquesta ja estava molt per baix de la mitjana estatal que era de 28.384 euros, per tant, els valencians teníem uns ingressos per càpita quasi un 10 % menor que la mitjana espanyola, pràcticament 3.000 euros anuals de menys.

La RPC de Castelló província era de 25.164 euros, 379 euros menor que la del País Valencià. En quina situació estava Torreblanca? Anem a  vore-ho.

Si mirem l’evolució de la renda bruta per càpita de la població torreblanquina vorem que en 2013 es situava en 15.917 € per persona, quantitat que disminueix en 2014 però que, a partir de 2015 comença un augment, de manera  que la tendència segueix fins el 2019, darrer any del que s’han publicat les dades, en el que es situa en 18.562 € per persona.

Aquestes xifres ens donen un creixement acumulat en el període de 16,6 % que repartit entre els  anys ens dona una mitjana de 2,7 anual, sent el major creixement el de 2017, situat en el 4, 19 %, i el menor, el de 2014 que va presentar un creixement negatiu del  0,73 %.

Aquestes són les dades, però per fer una valoració, hem de saber si el creixement que hem tingut està d’acord amb el de l’economia general o no; per això haurem de fer algunes comparacions.

3.       Comparació amb la variació de l’Índex dels Preus al Consum (IPC)

Els anys reflectits, són anys de crisi, en els que l’economia sofreix un retrocés i l’IPC estatal  mostra tendència a la baixa arribant a valor zero (2015) o també negatiu (2014), cosa per la que amb els mateixos diners, si els preus baixen, pot millorar l’economia familiar. Podem vore que la RPC de Torreblanca es troba sempre per damunt de l’augment del nivell de vida, el que és un dada, en principi, positiva.  

  Seguint la gràfica veiem que, en el pas del 2013 al 2014, l’IPC de l’estat mostra una situació de deflació ja que minva en l’1 per cent i a Torreblanca la RPC fa el mateix baixant el 0,73 %. La major diferència entre l’IPC i la RPC la trobem en 2015 on l’augment de la RPC de Torreblanca està 3,5 punts per dalt  de l’augment de l’IPC que està en  zero. La diferència positiva es manté l’any 2016, en què el creixement de Torreblanca es manté un punt perd dalt del de l’IPC estatal i torna a millorar la diferència en tres punts l’any següent. El 2018 presenta una distància menor, de 9 dècimes, però també positiva, per acabar en 2019 amb una separació d’un poc més d’un punt.

Aquestes dades són positives; en augmentar la renda per damunt dels preus, amb el mateixos diners tenim una major capacitat adquisitiva. Però hem de tindre en compte que estem en un context de crisi i que venim d’un període de deflació, com veiem  que passa en el primer any de la sèrie, en què trobem una davallada de preus de l’1 %. Aquesta situació general que hom pot considerar positiva, en realitat no ho és tant, ja que la baixada de preus és conseqüència de la disminució de la demanda originada per la crisi, el que origina també una pèrdua de llocs de treball i una gran limitació de l’accés al treball general que afecta, sobretot, a la gent jove. 

L’augment de l’IPC durant el període estudiat, considerant des de desembre del 2013 fins desembre de 2019, segons les dades extretes de l’INE, ha estat de 5,3 punts a nivell de l’Estat Espanyol, de 4,7 en relació al País Valencià i de 4,1 en el que toca a Castelló. Per tant, malgrat el que hem dit anteriorment, si la RPC de Torreblanca ha augmentat un 16,6 % ,en el mateix període, és un dada positiva.

4.    Comparació amb les poblacions de la costa de Castelló.

4.1.  Evolució de la RPC.

 En el quadre 1 trobem les dades de l’evolució de la Renda Bruta per Càpita (RPC) de les poblacions de la costa de Castelló des de 2013 fins 2019; està expressada en quantitats absolutes (euros) i en percentatge de variació respecte l’any anterior, també està expressada, cada any, la mitjana de totes les poblacions i la diferència entre aquesta i la de Torreblanca. En la columna de la dreta trobem el percentatge de variació acumulat que ha hagut en tot el període estudiat.

El primer que observem és que Torreblanca és la població de menor renda per càpita de totes les de la costa de Castelló. Es situa per baix dels 16.000 euros bruts per persona en els dos primer anys;  arriben als 16.000 en 2015 i 2016 i als 17.000 en els dos anys següents, superant el 18.000 en 2019. La situació, a la cua d’aquestes poblacions, es manté durant tota la sèrie estudiada.

Benicàssim és la població que es manté sempre en primer lloc i l’única que supera sempre els 30.000 euros, seguida sempre per Castelló. Orpesa es manté en tercera posició, excepte en 2017 que és superada per Almassora i Borriana. Per baix tanca sempre Torreblanca i immediatament sobre ella es situen Alcalà i Cabanes. Cal dir que l’ordre de les poblacions es manté  amb poques variacions en tots els anys estudiats;  presenten una RPC més alta que la mitjana Benicàssim, Castelló, Orpesa, Almassora i Borriana; Vinaròs, Moncofa, Nules i Almenara  es mantenen majoritàriament en una diferència de menys de 1.000€ per baix de la mitjana;  segueixen Benicarló Peñíscola i Xilxes, un poc més despenjats, seguits de Cabanes i  Alcalà de Xivert;  Torreblanca, tanca la llista tots els anys. Cal observar la progressió que ha fet Peníscola en el darrer any en què s’ha situat pràcticament en la mitjana,  en presentar un augment del 12,6 en la seua RPC.

4.2.       Creixement acumulat 2013-2019.

Si el que prenem en cosideració és el percentatge de creixement en tot el període 2013-2019 (gràfica 3), comprovem que el major creixement l’han observat Peníscola (23,4%) i Benicàssim (23,3%). Cal observar que Peníscola presentava un dels menors creiements del grup fins a 2019, l’útim any del que en tenim dades, data en què aconsegueix un augment del 12,6 %, el major del grup i que l’impulsa a la primera posició de les poblacions si comparem l’augment de renda en el període.

Per la cua, els que presenten un creixement menor són Moncofa i Vinaròs, mentre que Torreblanca, en aquest aspecte presenta un creixement 8 dècimes per baix de la mitjana, el 16,6 %. La mitjana del creixement d’aquestes poblacions, situades a la costa, és del 17,39, essent Xilxes la que marca eixa mitjana.

4.3. Comparació de l’evolució de la RPC de Torreblanca amb la mitjana del grup

Com s’ha comportat aquests anys Torreblanca respecte a la mitjana del creixement de les poblacions relacionades? Vegem la gràfica 4.

Observem que en 2013 la diferència que hi ha entre la mitjana de l’RPC de les poblacions de la costa de Castelló i Torreblanca es situa en 4.285 euros de menys; aquesta diferència augmenta en 2014, en 2015 es manté  i a partir del 2016 comença un ascens continuat que arriba a superar, en 2019 els 5.100 euros. Si tenim en compte tot el període estudiat, la diferència entre la RPC de Torreblanca i la RPC mitjana del grup de poblacions de la costa de Castelló, ha augmentat un 20, 24 %, essent els anys 2017 i 2019, els més negatius ja que la diferència augmenta  per damunt del 4 % en cadascun d’aquests  anys; el major augment es produeix en 2019, l’ulitm any, en què la diferència augmenta un 7,81 %.

 En termes absoluts, si ens fixem en la situació a l’inici i al final del període, veiem que la diferència amb la mitjana de les altres poblacions ha passat de 4.285 euros a  5.153, el que representa un augment de 868 euros en la diferència. Deduïm d’aquesta dada que l’evolució econòmica de Torreblanca,  en el període estudiat, ha sigut més negativa que la de la mitjana dels municipis del grup; ha augmentat la diferència de renda per persona. Les poblacions de la costa de Castelló han millorat la seua renda més que Torreblanca que, comparada amb elles s`ha empobrit.

5.    Poblacions de la comarca de la Plana Alta.

5.1.       Comparació de la RPC.

     El segon sector de poblacions que he tingut en compte en l’estudi present és el comarcal. Estudiem la RPC de les poblacions de la Plana Alta, que podem trobar en el mapa adjunt.

Faig l’observació de que en l’estudi no figuren les poblacions de La Serratella, La Torre En Domènech ni Vilanova d’Alcolea; la causa és que no consten individualment les poblacions de menys de 1.000 habitants, les dades de les quals apareixen acumulades, motiu pel qual no les he tingut en consideració.

La Serra d’en Galceran desapareix també de les dades en els dos últims anys de la sèrie per passar a tindre menys de 1.000 habitants en eixe moment.

La primera observació que fem, a partir de les dades del quadre  2, és que, repetint la situació descrita en l’apartat anterior, Benicàssim es situa en el primer lloc i és l’única població que supera, ja des de l’inici en 2013 i fins 2019, els 30.000 euros de RPC; està seguida per Borriol que en 2019 també supera la barrera dels 30.000 €; en tercer lloc està  situat Castelló amb una RPC superior als 28.000 €. Apareix a continuació la primera població no situada en la costa, La Pobla Tornesa, seguida d’Orpesa. Aquestes poblacions mantenen les primeres posicions durant tots els anys de la sèrie reflectida i són les que estan sempre per sobre de la mitjana. Almassora, Vilafamés i Moró es situen, de vegades, per dalt de la mitjana però acaben sent les primeres poblacions amb una RPC per baix de la mitjana, en la Plana Alta.

 

Segueixen les poblacions de La Vall d’Alba, Cabanes, Les Coves i Benlloc, situades sempre per davall de la mitjana i tanquen la posició, el primer any,  Torreblanca i La Serra d’En Galceran que en 2013 són les úniques poblacions que estan per davall dels 16.000 euros. A partir del 2014, la Serra ens supera, i Torreblanca ocuparà la darrera posició fins al final del temps estudiat.

 5.2. Creixement acumulat 2013-2019

Si revisem la gràfica 5, en la que es visualitza el creixement acumulat, en percentatge, de les poblacions de la Plana Alta des del 2013 al 2019, vorem que és Borriol la població que presenta el major creixement, un 24,62 %; seguida per Benicàssim que creix un 23,31 %. A continuació venen la Pobla i Benlloc, que presenten un creixement acumulat proper al 20%, seguides per Les Coves, que amb un  16,86 % tanca la relació de poblacions amb un augment de la RPC superior al creixement de la mitjana que es situa en el 17,2. Immediatament per baix de la mitjana es troben Cabanes, Torreblanca i la Vall d’Alba amb creixements superiors al 16%; seguides per Almassora, Moró i Castelló, que estan en el 15 %; Orpesa, en un 14 i Vilafamés que és la població que menys creix en la Plana Alta, amb un 9,25 %.

5.3. Comparació de l’evolució de la RPC de Torreblanca amb la mitjana del grup

La gràfica 7 defineix la situació de Torreblanca en relació a la mitjana de les poblacions de la comarca de la Plana Alta. Torreblanca presenta en l’any 2013 una diferència de més de 4.500 euros de menys per habitant, que augmenta en 70 euros més en 2014, data en què, com podem vore la línia es fa més vertical, el que vol dir que la diferència encara augmenta més ràpidament, arribant l’any 2016 a ser de 5.376 euros, estabilitzant-se l’any següent per tornar a tindre un fort increment en 2018 que seguirà en 2019, any en què la diferència es situa a la porta dels 6.000 euros de menys per persona.

En la sèrie d’anys estudiada veiem que comencem per davall de tots, recordem que Torreblanca és la població d’aquest grup que presenta una RPC menors de totes, però que, a més, incrementa, any rere any, la diferència negativa que augmenta ses de l’iniici del periode estudiat més del 30 %.

6. Comparació amb les poblacions de Castelló de més de 4.000 i menys de 7.000 habitants.

6.1. Comparació de la RPC.

En el següent pas hem marcat un grup de poblacions en funció de la quantitat d’habitants, que consten  en les taules de l’Agència Tributària en 2019, últim any estudiat.

Com la població de Torreblanca que hi consta és de 5.574 habitants, hem fet un apartat amb les poblacions de similar població. Vist que en els 5.000 habitants només hi ha tres poblacions (Betxí. Borriol i Torreblanca) he decidit ampliar el marge per tal que la comparació siga més significativa i he tingut en compte aquelles que en tenen més de 4.000 i menys de 7.000, o siga des de 1.500 per baix dels habitants de Torreblanca a 1.500 per dalt; les tenim expressades en el quadre 3.

En aquest quadre comparatiu de l’evolució de la Renda Bruta per Càpita només ens apareixen dues poblacions noves, que no estan estudiades en els apartats anteriors: Les Alqueries i Betxí, les altres ja han estat reflectides en els anteriors grups i, com les dues presenten una renda superior a la de Torreblanca, nosaltres tornem a ocupar la cua de la classificació.

 Borriol és la que presenta una major RPC en tot el període i l’única que supera els 30.000 euros al final del període, seguida per Les Alqueries que, en els dos últims anys supera els 23.000; a continuació trobem que Almenara, Moncofa i Betxí es situen per sobre dels 22.000 euros; Alcalà es mostra per baix dels 20.000 i Torreblanca, una vegada més tanca la sèrie, sense arribar als 19.000

6.2. Percentatge de creixement de la RPC.

En quant al creixement percentual cal fer notar que Borriol és la població que, amb un 24,6 %, més creixement ha tingut. Destaquen a continuació el municipi de Les Alqueries, i el de Betxí, que presenten un creixement percentual superior als 20 punts; Almenara, amb un creixement de 19 punts, es situa pràcticament en la mitjana i ja a una major distància es  situen Alcalà i Torreblanca, amb un creixement similar del 16 %. Tanca Moncofa que és la població que menys ha creixcut d’aquest grup.

 

6.3. Creixement acumulat 2013-2019.

Com es pot vore en les dades del quadre 3 i en la gràfica 8 la diferència entre la RPC de Torreblanca ha creixcut de manera contínua des de 2013 (3.265 €) fins 2016 en què arriba al màxim de 4.307 euros de menys. Aquest any és el que presenta un augment percentual major de tota la sèrie; un 12 %.  L’any 2017 disminueix molt sensiblement, però a partir de 2018 torna a augmentar per acabar, en 2019 a presentar una diferència de 4.250 euros de menys que la mitjana. La diferència, sempre negativa, augmenta més d’un 30 per cent en tot el període.

7.       Poblacions amb RPC menor al de Torreblanca.

En totes les séries estudiades hem vist que Torreblanca ocupa l’última posició en RPC. Però no s’han estudiat totes les poblacions de Castelló, sinó aquelles que coincideixen amb característiques nostres: costa, comarca i quantitat d’habitants.

Com no es fa la comparació amb totes les poblacions, pensem que també pot ser aclaridor de la nostra situació econòmica buscar quines poblacions de Castelló tenen una RPC menor que la nostra. Són les següents que consten al quadre 4.

Com podem vore en 2013 i 2014 hi ha 4 poblacions de Castelló amb una RPC menor que la de Torreblanca; són Vilafranca, La Serra d’En Galceran, Rossell i Traiguera. En 2015 ja n’hi queden solament 3 perquè la Serra d’en Galceran ens supera i a partir  de 2016 només queden amb una RPC menor que Torreblanca, Vilafranca i Traiguera. He d’aclarir que Rossell desapareix de les dades de la Agència Tributària per disminuir la seua població a menys de 1.000 habitants.

Tinguem en compte que d’aquests quatre municipis, dos (Rossell i La Serra) han patit un progressiu despoblament, durant el període estudiat,  que els ha fet baixar dels 1.000 habitants,  Traiguera en té 1.367 i només Vilafranca supera els 2.000.

Són totes elles poblacions situades a l’interior, amb comunicacions deficients i dependents d’una agricultura tradicional de secà. Cal diferenciar Vilafranca on l’existència d’una indústria tèxtil dona treball a una quantitat important de la comarca, però que presenta un llarga problemàtica que ha amenaçat diverses vegades la seua supervivència i ha precisat de subvencions i ajudes oficials per a continuar endavant. Cal considerar que les comarques d’Els Ports i Maestrat, on estan situades aquestes poblacions,  presenten una continuada pèrdua de població. Els Ports és la comarca de menor densitat de població del PV, i  juntament amb el Maestrat, va estar declarada zona desafavorida i d’agricultura de muntanya.

8.       Sintesi.

Recapitulant tot el que hem anat veient al llarg de l’estudi direm que:

·      Torreblanca té en 2013 una RPC de 15.917 euros i arriba al final de la série, en 2019, a  18.562 euros el que dona un creixement del 16,6 % en tot el període, aquestes dades equivalen a una mitjana del  2,76 anual.

·         En el mateix període l’augment de la RPC de Torreblanca es situa per dalt del creixement de l’IPC estatal;  si en Castelló l’IPC augmenta un 4,1 %,  la RPC de Torreblanca ha augmentat un 16,6  % en el mateix període, el que és un dada positiva.

·         Respecte a les poblacions de la costa de Castelló

o   Comparant la RPC de les poblacions de la costa de Castelló, Torreblanca té la renda més baixa de totes i, malgrat el creixement que hem assenyalat, la diferència amb la mitjana de les poblacions d’aquest capítol, al llarg de tot el període, ha anat augmentant; inicialment era de -4.285 € i al final ha passat a ser de -5.153 €,  per tant la diferència ha augmentat en 868 euros negatius. O siga que ha augmentat la bretxa existent entre la RPC del nostre poble i la mitjana de la resta de poblacions.

·         Respecte a les poblacions  de la comarca de la Plana Alta

o   En relació a la resta de poblacions de la Plana Alta en començar el període estudiat som la penúltima població per davant de la Serra d’en Galceran, a la que superem per 453 euros, i per darrera de Benlloc que presenta 327 euros més que Torreblanca. A partir de 2014, la Serra ens supera en RPC, i passem a ocupar el darrer lloc fins la resta del període.

o   Comparant l’evolució de la RPC de Torreblanca i la mitjana de les poblacions de la nostra comarca, veiem que a l’inici és de 4.557 € de menys i, al final, la quantitat ha augmentat fins 5.943 €; o siga que la diferència negativa ha augmentat en 1.386 €. Una vegada més l’estudi reflexa que les poblacions de la  comarca de la Plana Alta han creixcut econòmicament més que Torreblanca.

·         Respecte el conjunt de poblacions que tenen entre 4.000 i 7.000 habitants

o   Torreblanca torna a presentar la RPC més baixa de totes. La diferència entre l'RPC de Torreblanca i la  mitjana d’aquestes poblacions augmenta en el període un 30 % passant de -3.265 a -4.250 €, o siga que augmenta en 985 euros la diferència negativa en les quantitats de la renda per persona.

·         Respecte a totes les poblacions que consten a l’estudi.

o   Les úniques poblacions de Castelló que presenten una renda més baixa que Torreblanca al final del període són Vilafranca i Traiguera.  En 2013 estaven per darrera nostre també la Serra d’en Galceran i Rossell, però La Serra, els anys 2014, 2015, 2016 i 2017, ens supera i, a partir de 2018, desapareix de la relació de l’Agència Tributària perquè  passa a tindre menys de 1.000 habitants. El mateix li passarà a Rossell a partir de 2016.

o   Les poblacions que presenten una RPC més alta de totes les estudiades són Benicàssim (38.293 €) i Borriol (30.182), les úniques que superen els 30.000 euros per cap; en tercer lloc es situa Castelló amb 28.143 € per persona.

o   Les poblacions que han tingut un creixement percentual major, en el període estudiat són Borriol (24,62 %), Peníscola (23,5 %) i Benicàssim (23,3 %). Les Alqueries i Betxí presenten també un creixement per sobre del 20 %. El creixement percentual de Torreblanca entre 2013 i 2019  ha estat del 16,61 %, mentre que la mitjana del creixement en conjunt de totes les poblacions estudiades és del 17,17 %. Veiem que si, de partida, Torreblanca ja estava situada en els últims llocs atenent la RPC, al créixer per davall de la mitjana, comparativament amb les resta de poblacions, es va empobrint.

o   A part de Benicàssim, líder en RPC de Castelló,  Orpesa (lloc 5), Castelló (lloc 3) i Peníscola (lloc 10) són les úniques poblacions de costa que estan per sobre de la mitjana, el que ens obri les portes a una interessant pregunta: és més rendible el perfil turístic o el industrial? D’entrada, podem afirmar que Orpesa i Peníscola sí que tenen una clara orientació turística predominant, també Benicàssim, però cal valorar la possible influència que Castelló, la capital provincial,  té en aquest municipi, tant per la procedència de la població com per l’accés al treball. També cal dir que Peníscola s’ha situat sobre la mitjana precisament l’últim any, en el que ha tingut un creixement espectacular del 12,6 %, que quasi triplica el creixement mitjà de les poblacions del grup de la costa, però que fins eixe moment, presentava una situació no tant bona. Òbviament Castelló està en la costa i té un sector turístic important, però també és un nucli industrial molt important i té uns sector comercial ample, el que modifica el seu perfil econòmic.

o   Acabaré afirmant que Torreblanca presenta una situació econòmica, si ens basem en l'RPC, molt preocupant; iniciem el període en una situació crítica ja, i anem empitjorant de manera continuada,  ja que la millora que presenta és molt menor que la de pràcticament la totalitat de les poblacions de Castelló. 

                                                                                            Torrenostra, abril del 2021

Manuel Vidal i Salvador

Per a Paco Carda.

Aquesta xicoteta relació històrica està motivada per una pregunta que em va fer l’amic Paco Carda. Després de llegir l’article sobre el músic torreblanquí, Joan Crisòstom Ripollés, em va preguntar qui era, en la meua opinió, el personatge històric més important que Torreblanca havia donat;  jo vaig contestar que dit així no es podia afirmar, en el sentit de que la importància és molt relativa, i caldria primer acotar el significat que li donem, amb quin objectiu la resseguim. Pense que qualsevol de les humils persones que van efectuar la primera repoblació, que van construir les primeres cases, que van posar en producció les terres, es poden considerar les més importants, sense el seu treball Torreblanca no existiria. Però si per importants considerem aquells que han tingut major projecció social podríem mencionar Vidal i Salvador, de qui avui en parlem; Domingo Fabregat, general de l’orde de la Mercé; el gravador Josep Joaquim Fabregat, o el mateix doctor Clarà, per citar-ne alguns. Aleshores, Paco em va contestar que si podria fer un article sobre Vidal i Salvador. Fet i dedicat.

Per a estudiar a Vidal i Salvador he consultat diverses fonts, la primera la Biblioteca Valentina  publicada el 1747 i escrita pel pare Josep Rodríguez, contemporani de Manuel Vidal i Salvador i que conté informacions donades directament per ell mateix; la segona font, cronològicament parlant, és la de Vicente Ximeno, Escritores del Reyno de Valencia escrita en  1749. També he consultat altres publicacions més recents, com les de  dos il·lustres torreblanquins, Francisco Roca Traver, Hijos Ilustres de Torreblanca,  i la Introducción a Manuel Vidal y Salvador d’Eduardo Betoret París, complementades pels estudis més recents d’Evangelina Rodríguez Cuadros, Javier Vellón Lahoz i Pasqual Mas i Usó.

Signatura e Manuel Vidal i Salvador

Sabem que Vidal i Salvador va néixer a Torreblanca  i els seus pares eren, Pedro Vidal Mañes, oriünd d’Alcalà de Xivert i Serafina Salvador Moner, encara que es desconeix la data exacta del seu naixement. Arribats a aquest punt sempre hem de fer notar la desaparició dels arxius de Torreblanca, saquejats i incendiats en la guerra del francés i altres diverses vegades. Però s’ha calculat l’any de naixement  a partir de l’afirmació de que va escriure dues obres, la Alameda de Valencia i El mejor Sol de la Vega, als divuit anys. A partir d’ací s'estableix que probablement va nàixer  en 1635.

El pare Josep Rodríguez és qui ens dona més detalls sobre la seua infància, que segurament coneixia per haver-los sentit del mateix escriptor,  i parla de la seua precocitat per a la poesia afirmant que després de sentir com el mestre havia recitat uns versos del poeta romà, Virgili, Manuel, que per l’edat  ni els estudis podia saber “les dimensions de les síl·labes”, es va inspirar de tal manera que va començar a escriure versos imitant els que el mestre havia llegit, sent també  capaç de repetir de memòria tot allò que llegia o escoltava.

Va cursar els seus estudis a la Universitat de València on es va graduar com a Batxiller en Arts el 30 de març de 1680 i va obtindre el títol de Mestre en Arts el 28 d’abril del mateix any. En la mateixa universitat es graduarà en Lleis, aconseguint també el doctorat, 5 anys després.

Durant la seua estada a València va ser substitut de la càtedra de Filosofia i la Prima de Lleis, en la seua universitat; va aprendre grec, a més d’exercir com advocat. València, a l’igual que tota la perifèria de la península, presentava una  situació econòmica pròspera que contrastava amb la decadència econòmica castellana del període final dels Àustries; Manuel es situaria en una còmoda situació econòmica.

Portada de "La Alameda de Valencia"

En aquest temps ja va escriure algunes obres dramàtiques  entre les que destaca La Alameda de Valencia. Totes les obres escrites per Manuel en aquest moment tenen un marcat sentit localista; El Sol Robado està referida a Torreblanca; La Estrella del mejor puerto  a Benicarló; El mejor sol de la Vega; a la Virgen de la Vega, d’Alcalà de la Selva. Pel que sembla, El fuego de las riquezas o la Destrucción de Sagunto va ser escrita posteriorment, ja en l’època de Madrid.

Recordem que estem durant el regnat del darrer dels Àustries, Carles II l’Encantat, l’últim rei de la dinastia. La monarquia estava en una profunda crisi econòmica, ja des de Felip II havien entrat diverses vegades en fallida, però la cort seguia fent recer a artistes i aquesta circumstància va atraure una certa quantitat d’intel·lectuals, entre ells alguns  valencians com Francisco Figuerola, Alejandro Arboreda,Antonio Folch de Cardona, José Ortí Molés i el nostre Manuel Vidal i Salvador.

Josep Pérez descriu l’atracció de la cort en Vidal i Salvador dient que “desitjós de vore la Cort, va partir cap a Madrid, i en poc de temps, va adquirir molt honorable nom, de gran jurisconsult i de gran poeta”.

A la cort va guanyar el favor de Maria Lluïsa d’Orleans, la primera esposa de Carles II i neboda del rei Lluís XIV de França, aconseguint que es representaren algunes obres seues en els teatres de Madrid.  Roca Traver ens cita que en l’any 1688 va representar a la Cort 18 comèdies. En aquest mateix any en va escriure unes altres dedicades a la cort reial,  obres que van agradar molt, de manera que la reina li va encarregar que escriguera una obra per l'aniversari del rei Carles II. Aquesta obra seria representada per la mateixa reina i dames de la cort. Es va representar dues vegades, una al Retiro i una altra al mateix Palau. El fet de que Vidal i Salvador actués de consueta o apuntador va obrir les enveges d’altres persones de dins la cort que van intentar d’impedir-ho. Segons el pare Josep Rodríguez les causes del malestar ocasionat es trobaven en què Vidal i Salvador no era natural de la Corona de Castella i que ja hi havia un cavaller assenyalat d’ofici per a aquesta funció.

Manuel, que tenia el favor de la reina, va obtindre la seua defensa argumentant les característiques de la seua veu,  a la que ja s’havien acostumat en els assajos, i que ell les havia preparat per a les entrades i eixides a escena, ja que no eren professionals.

La reina, Maria Lluïsa, aprofitant el vast coneixement de les llengües que tenia Manuel que parlava francés, anglés, italià i llatí, va motivar els seu nomenament d’Oficial de la Secretaria del Consell d’Estat i Traductor de Llengües (els consells es poden considerar com els antecedents dels actuals ministeris) en la negociació d’Itàlia, en la d’Espanya i en la del nord. Posteriorment seria ascendit a Secretari del Consell d’Estat, encara que no va poder començar el seu treball  degut a la imprevista mort de la reina, Maria Lluïsa.

No obstant el que hem relatat, Vidal i Salvador  no va gosar d’una vida còmoda econòmicament parlant, de fet és ell mateix qui relaciona el que se li deu: l’assignació de la reina pels serveis prestats, que no se li havia pagat i que consistia en 2.000 ducats i 1.000  ducats més del sou de traductor de llengües, el que es una mostra més de la decadència de la cort final de la nissaga dels Àustries. Degut a aquests impagaments Manuel ha de demanar crèdits per a sobreviure i va arribar a haver d’abandonar la seua vivenda per no poder pagar el lloguer, anant a viure als habitatges del col·legi de Nostra Senyora del Refugi.

El 6 de setembre de 1698, Manuel, degut a la seua mala salut decideix atorgar a la seua esposa, Josepa de Fuentes, els poders per a redactar testament. També va deixar una memòria signada en la que nomenava hereu al fill que estava en camí, i que naixeria en desembre,  després de la mort de son pare, que va succeir el 20 de novembre de 1698. Manuel va ser soterrat l’endemà en l’església parroquial de Sant Martí.

He trobat la següent inscripció, en l’apartat d’escriptors, del llibre Parroquias madrileñas de San Martín y San Pedro El Real.  Algunos Personajes de su Archivo:

Vidal Salazar, Manuel: Oficial de Estado i traductor de lenguas de dicha secretaría, natural de Torreblanca, en Valencia, casado con Josefa de Fuentes,  tuvieron un hijo llamado Manuel, que nació el 23 de diciembre de 1698 (24 Baut. Fol.277).

Aquest llibre relaciona els personatges que consten als registres de la parròquia i, òbviament, el segon cognom és erroni i no hi ha cap dubte de què es refereix a Manuel Vidal i Salvador, el nostre escriptor; les dades es treuen de la inscripció del seu fill,  en el llibre de batejos de la parròquia.

Pasqual Mas i Usó i Javier Vellón Lahoz, per una part i Roca Traver, per una altra,  han estudiat i relacionat la seua producció literària.

Roca relaciona entre la producció de Vidal i Salvador, 24 obres dramàtiques, de les que 4 són autos sacramentals i 9 comèdies, a més de 9 altres obres  en les que hi ha poemes diversos, alguns escrits en francés, epigrames traduïts del grec i altres obres com Grandezas de la lengua valenciana...

A part de conéixer la seua vida i obra, per a les persones que vivim a Torreblanca, la figura de Manuel Vidal i Salvador ha de tindre una consideració molt més gran per la seua obra dramàtica en vers, El Sol Robado de un Ciego y el Panal en el León. Aquesta obra va ser representada per primera vegada davant l’església parroquial, l’any 1976, 400 aniversari de la carta pobla i, per segona vegada en 1998, en  el actes de la celebració del 600 aniversari del robatori de la Custòdia, aquesta vegada al patí de les escoles.

El Sol Robado, per als torreblanquins i torreblanquines,  és més que una simple obra de teatre és l’obra on es crea el que podem considerar la llegenda fundacional del nostre poble, el robatori i la recuperació de la custòdia que portem a l’escut heràldic i que hem assolit com a imatge  representativa de Torreblanca. Vidal i Salvador no fa una obra històrica sinó que basant-se en un fet real, crea uns personatges que ens representen com a poble i esdevenen protagonistes del nostre passat. Però això és objecte d’un altre estudi.

JOAN CRISÒSTOM RIPOLLÉS, UN GRAN MÚSIC BARROC TORREBLANQUÍ

Torreblanca després de sofrir el barreig -allò que es coneix com el robatori de la custòdia i que va ser una incursió, una ràtzia, feta per pirates procedents de Bugia- va quedar pràcticament despoblada. En 1576 va tindre una segona repoblació, després de la qual el poble pareix que va  assolir una vitalitat econòmica important i que va progressar molt, de manera que els dos segles posteriors, el XVII i XVIII, donaran importants personatges històrics del món de la cultura, com Manuel Vidal i Salvador o el conegut gravador Fabregat, i també en el religiós, com el pare Domingo Fabregat. Però avui en parlarem d’un altre pràcticament desconegut un músic torreblanquí de l'època barroca, important pel càrrec que va assolir,  Mestre de Capella de la catedral de Tarragona, i encara més pel llegat que ens va deixar, ja que, a més de les seues composicions,  va recopilar una important quantitat d’obres corals religioses que, gràcies a ell, avui podem encara vore.

Recordatori d'una actuació de l'any 1724, dirigida per
Joan Crisòstom Ripollés

En la confecció d’aquest article seguirem els estudis publicats per Josep Mª Gregori i Cifre, qui ens cita que Joan Crisòstom Ripollés és un important músic que, com hem dit, va nàixer a Torreblanca en el segle XVII. Es coneix que va nàixer a Torreblanca per la inscripció que consta a  L’Arxiu de Música de la Catedral de Tarragona, Llibre del Tauler 1746, f. 123-124, la qual diu: «M° Ripollès / als 18 de dic. se ha enterrat al / fossar de la Seu lo cadàver de Joan Chrisóstomo Mtro. de Capella / fill de Torreblanca del Regna / de València...»

La data exacta del seu naixement no s’ha trobat degut a que els arxius de Torreblanca, corresponents a aquest període van ser cremats, però, malgrat l’absència de la documentació que ens indique el seu natalici, Josep Mª Gregori dedueix que podria haver naixcut en 1678, data que calcula a partir de la seua participació en les oposicions convocades al Magisteri de Capella de la Seu de Tortosa que va tindre lloc l’any 1708, en la documentació de la qual parla de què era l’únic que tenia 30 anys. Personalment interprete que la frase no vol dir que tenia 30 anys, sinó que complia la condició de tindre 30 anys complits, pel que l’afirmació correcta seria, amb aquesta interpretació, que la data de naixement no podia ser posterior a 1678.

Publicació actual d'obres del músic
torreblanquí

Seguint l’argumentació de Gregori, direm que la seua formació musical podia haver tingut lloc en Tortosa o en la mateixa Capella de Música de la Catedral de Tarragona, de fet la primera notícia que es troba d’ell és el nomenament de cantor contralt primer d’aquesta institució, el 23 de maig de 1699, encara que aquest autor considera possible que formara part de la Capella amb anterioritat. Joan Crisòstom ocuparia aquest lloc durant 8 anys.

Durant aquest temps ja va recollir 74 obres de autors dels segles XVII i primers anys del XVIII que formen el llibre de música que porta el seu nom, de l’any 1704, manuscrit que es troba a   la Biblioteca Jagiellonska de la Universitat de Cracòvia.

Rafael Mitjana, en la Historia de la Música Española diu al respecte ".. artista delicat i intel·ligent, cantor contralt de la Catedral de Tarragona en 1704. Aquest darrer s’havia dignat reunir un gran nombre d’obres dels seus més il·lustres contemporanis i predecessors que ell ha salvat de l’oblit perquè un dels seus manuscrits recopilats, trobat a Alemanya, ha fet conèixer als estudiosos estrangers l’art musical espanyol del segle XVII, el període menys conegut de la seua història."

Josep Mª Gregori, també ens cita la referència que li fa Francesc Civil i que concreta el lloc d'Alemanya on està el manuscrit: "...en Maburgo, Alemania, existe un manuscrito debido a la inteligente iniciativa de un beneficiado contralto de la Catedral de Tarragona, en 1704, Crisóstomo Ripollès”.

L’any 1708, la catedral de Tortosa va convocar oposicions per a cobrir la plaça de Mestre de Capella d’aquesta seu, a la que es va presentar Joan Crisòstom Ripollés. El 9 de març es donen els resultats en els que consta que graduen en primer lloc a Felipe Vicente, Crisostomo Ripollès,  Pablo Llinàs i Francisco Ordeig, expressant literalment que “los quatre opositors graduats primo loco son peritíssims”, però el càrrec no s’adjudicava només per les seues qualitats com a músics, demanaven també experiència i l’edat adequada per poder rebre la ordenació sacerdotal, que reclamava la comensalia annexa al magisteri, o siga 30 anys complits. Ningú entre els quatre primers classificats tenia cap experiència com a Mestre de Capella i l’únic que havia complit els 30 anys era Joan Crisòstom.

Els membres del tribunal van obrir una important discussió;  hi havia qui volia que es nomenés  Felip Vicent per haver quedat el primer, però no es va acceptar i van acabar sense donar el càrrec de Mestre de Capella a cap dels que es van presentar a l’oposició. Sorprenentment es va fer el nomenament a favor d’un dels examinadors, Josep Escorigüela, qui era ja Mestre de Capella de la Seu de Tarragona, de la mateixa de que ja formava part el nostre Joan Crisòstom, com a contralt primer.

Fragment d'una de les obres de Joan Crisòstom Ripollés
digitalitzada per l'IFMuC

Escorigüela, aleshores, va deixar vacant la plaça de Mestre de Capella de Tarragona i Joan Crisòstom Ripollés, que havia perdut la plaça de Tortosa, va accedir a la de Tarragona, substituint Escorigüela, càrrec que ocuparia durant 38 anys.

Poques notícies es trobem d’aquest temps degut a que el fons documental d’aquesta època també va desaparèixer cremat, però es sap que va formar part de diversos tribunals d’oposicions i que va dirigir la Capella en una actuació feta en Barcelona l’any 1743.

Joan Crisòstom Ripollés va ser soterrat el 18 de desembre de 1746 al fossar de la Seu de Tarragona.

Es conserven 33 obres seues totes elles de caràcter litúrgic o religiós digitalitzades per l’inventari de fons musicals de Catalunya, l’IFMuC (https://ifmuc.uab.cat/) localitzades en el Fons de la Catedral de Tarragona.