Disputa de Torreblanca amb el cabildo de Tortosa pels nomenaments derivats del Decret de Nova Planta.

Aquest article es un resum del que va publicar D. Paco Roca Traver, l’any 2000. Don Paco va ser la persona que millor va estudiar la història de Torreblanca i fa poc ens va deixar, per això crec que val la pena donar a conéixer el seu legat cultural.

En l’anterior article vam explicar que després de la derrota d’Almansa, que va marcar l’inici de la victòria del Borbó Felip V en la guerra de Successió, es va iniciar una reforma de l’administració en la que s’imposava el castellà com a llengua única oficial i s’importava el sistema judicial castellà i també les institucions castellanes, el que faria desaparèixer el sistema administratiu valencià basat en els furs.

Mapa del del bisbat de Tortosa . Hem ampliat la situació de Torreblanca i junt al

 seu nom, podem vore escrita la  llegenda "St Francesch" en referència a l'antiga ermita

del Calvari

Com vam comentar en l’anterior article, l’organització municipal va ser molt reformada; els jurats, els racionals i els justícies van ser substituïts per corregidors, alcalde major i regidors amb funcions molt diferents.

Torreblanca, segons consta en els textos estudiats, tenia aleshores un centenar d’habitants i, per tant no havia de tenir corregidor, figura reservada a les capitals de partit. El problema es situa en el nomenament d’alcalde major pel cabildo tortosí i la defensa dels drets forals feta pels representants de Torreblanca.

La Nova Planta mantenia en els llocs de senyoriu, com era el cas de Torreblanca, que depenia del bisbe de Tortosa, una situació especial en la que els senyors continuaven nomenant les autoritats locals i la justícia, mentre que en les altres localitats els nomenaments es feien per l’Audiència.

Felip V nomena, per ocupar la mitra de Tortosa, Bartolomé Camacho y Madueño, nascut de família noble en Montoro, Còrdova, el 1693.  No prendria possessió del Bisbat  fins 1719 i seria ratificat en data de 4 de març de 1720. Seria bisbe en Tortosa fins 1757, data en què va morir, essent soterrat en la catedral d’aquesta ciutat.

Abans de la ratificació, estant encara vacant la mitra, el Cabildo, en data 26 de gener de 1720, nomena  Jayme Zaragoza alcalde major per a “ohir y librar sentencias y determinar todas calquier causas, assí civiles como criminales, comensadas o por comensar, que an venido o vinieren ante nosotros o del dicho Cabildo, en grado de Apelacion, o en otros cualquier grados, via o forma que de derecho lugar aya; y la sentencia o sentencias que en los dichos pleytos y causas dieredes y pronunciaredes la lleveis y hagais llevar a pura y debida execucion... ; y assimesmo podais conoscer y conoscais, en primera instancia, en todas las causas, cosas y casos que se ofrecieran para la buena gobernación de Torreblanca y su termino.

Zaragoza prestarà jurament del càrrec  per mitjà del seu procurador, Jayme Borrull, en data de 20 de febrer.

El bisbe es trobarà el conflicte obert només ocupar la seu tortosina; si el 4 de març de 1720 es ratificat, el 8 de març, l’escrivà de la vila, Gaspar Molner, comunica als Alcaldes Ordinaris, Joseph Bonclarós i Joseph Salvador; als Regidors, Manuel Fabregat i Pedro Ebrí i a Francisco Molner, escrivà, síndic i procurador general, el despatx del nomenament d’Alcalde Major en la persona de Jayme Zaragoza, fet pel cabildo de Tortosa. Els representants municipals fan constar que es donen per notificats al temps que expressen la protesta de que “tots els drets queden il·lesos” i “no siguen perjudicats a la dita Vila”. Hi havia dos testimonis que eren Joseph Bustos i Joseph Albella, veïns de la localitat.

Insisteix Jayme Zaragoza en demanar si el reconeixen com Alcalde Major i li contesten que precisaven el parèixer del seu assessor i, mentre, l’accepten solament “en quant siga de dret i en allò que no siga perjudicial als drets de la Vila i possessió en que s’haja d’exercir la jurisdicció en allò civil i criminal pels Alcaldes Ordinaris, protestant novament que tots els drets de la Vila, del Comú i particulars queden salvs i il·lesos..

Gaspar Molner, l’escrivà, en data de 3 d’abril explica que Jayme Zaragoza, Alcalde Major, es va

Façana de la catedral de Tortosa, centre del bisbat.

presentar en la sala capitular de l’ajuntament per a que se li lliurassen les resolucions capitulars des del dia en que va acabar l’escrivà anterior, de nom Joseph Jerónimo Sales, fins el moment. El regidor primer contesta que necessitaven temps per prendre l’acord. Zaragoza mostra una ordre del cabildo de Tortosa i se li contesta que volien primer fer una consulta amb l’assessor, en primer lloc perquè no sabien si tenien l’obligació de fer-ho o no, i també perquè havien decidit recórrer a la Reial Audiència el nomenament d’Alcalde Major ja que dubtaven que a Torreblanca li correspongués tindre’n. En aquest moment es va produir un fort enfrontament amb paraules elevades de to i la rèplica de Zaragoza va ser exigir allò demandat al moment, imposar una multa  de 50 lliures  a l‘alcalde ordinari i de 25 al síndic, a més d’ordenar fer-los presos.

Vist com havia evolucionat la situació, l’ajuntament dona poders al lletrat Francisco Alfonso per presentar un plet a la Reial Audiència per la qüestió de les competències  de jurisdicció. La demanda es basa en què Torreblanca és una baronia del bisbat i la seua obligació, en funció del que estableix la Nova Planta, era presentar una llista de veïns i el bisbe, d’entre ells, hauria d'elegir el oficial; a més de la llista tenia la facultat de nomenar també un batlle, sense cap mena de jurisdicció ordinària. El lletrat es manifesta contrari a la possibilitat de que el bisbat nomene un alcalde major; no poden admetre a Zaragoza per aquest càrrec i lamenta que Zaragoza vullga exercir com a tal.

Segueix l’argument explicant que els barons només tenen la jurisdicció que els reis els van donar, i en tot allò que no consta explícitament han de remetre’s al costum.

La demanda acaba demanat la immediata llibertat per a l’alcalde i procurador de la vila, que  s’impedisca tota ingerència de Zaragoza i que s’abstenga d’utilitzar les funcions d’alcalde major

La Reial Audiència mana immediatament que s’alliberen els dos presos, mentre que Jayme Zaragoza  el 23 d’abril de 1720, dóna poders a Francisco Giner, escrivà públic i procurador de la Reial Audiència, per a que el represente en el plet, en el qual Giner rebutja les peticions de la vila, defén el nomenament d’alcalde major, fet pel cabildo, i la plena jurisdicció civil i criminal que li competeix, expressant que el seu nomenament “només depén de l’amo i baró” i no precisa cap aprovació; justifica els empresonaments pel menyspreament fet a la persona de l’alcalde major i “l’ambició en mantenir la direcció i govern” de la vila. Francisco Giner reconeix que se li ha proporcionat les “ordinacions fetes per la present Vila de Torreblanca i el Bisbe de Tortosa, Baró i Senyor de la present Vila, sobre el govern i regiment de dita present Vila”, ordinacions acceptades des de poc abans de que el bisbe atorgara la carta pobla.

Segons Roca, a part de l’alliberament dels presos, no es coneix el resultat de la sentència, però pareix que, almenys d’inici no es faria efectiu ja que Zaragoza defèn que se li han “usurpat” les funcions amb els testimonis de José Bustos (mestre de la vila) i José Betoret (estudiant) que afirmen que el lloc de l’alcalde major, en l’església,  l’ocupe Bonclarós, l’alcalde ordinari.

Les relacions de Torreblanca amb el nou bisbe de Tortosa seguiran sent conflictives ja que tornaran a pleitejar davant la Reial Audiència, ara pel motiu del nomenament de la resta de càrrecs municipals.

L’Ajuntament de Torreblanca fa una proposta de persones per a que el bisbe els trie d’entre ells. Gaspar Molner, fa constar en acta l’absència de l’alcalde major en la reunió de l’ajuntament que aprova la relació de veïns que s’ha de passar al bisbe per a que, d’entre ells, elegisca els càrrecs i que són els següents:

Per a alcaldes ordinaris	Francisco Persiva	Sebastian Fabregat
Id en segon ordre	Joseph Mañez, major	Visente Fabregat
Per a regidors	Visente Betorest, el major	Sebastian Betoret
Id en segon ordre	Joseph Castellet	Juan Bautista Sostrot
Per a procuradors generals	Bautista Persiva	Pedro Pauls
Per a alcaldes de la germandat	Miguel Ripoll, el menor	Francisco Cherta, el menor
Per Asequieros	Bartolomé Çaragoza	Bautista Cherta, el menor

El bisbe no accepta ningú de la relació i el Procurador Francisco Alfonso trasllada la resolució a l’Audiència ressaltant que aquesta pràctica “s’ha observat des de la introducció en el Regne de les Lleis de Castella, subrogada en lloc de la insaculació, pràctica que en temps de Furs s’observava".

La insaculació era un sistema d’elecció de càrrecs municipal en el que es posaven les persones que complien les condicions per a exercir aquesta funció dins d’una bossa o sac, d’on, el dia de l’elecció es treia, a sort, el nom de les persones que ostentarien aquesta distinció. Era el sistema foral, habitual en el País Valencià i també al Principat i a les Illes; pareix ser que la primera ciutat a aplicar-lo va ser Xàtiva el 1427 i va perdurar fins que va ser eliminat per la Nova Planta, amb l’entrada dels Borbons.

Gravat de Nostra Senyora de la Font de la Salut amb una llegenda que ens diu:
El Illmo. Señor Obispo/ de Tortosa D. Bartholomè Camacho concede 40 días
de indulgencia a quien rezare una/ Ave Maria"

Segueix el procurador lamentant que D. Ignacio Sales –Tinent Corregidor de Peníscola i Capità agregat de la Plana ”.proclama, blasona y dize que el Obispo no ha de elegir a ninguno de los que esta Villa le propusiera ... antes hará lo que  complaza a Jayme Zaragoza, actual Alcalde Mayor de la Villa”. Acusen Zaragoza i Sales, de ser els inductors  de la conducta del bisbat per a “poder estos obrar con espotriques y en daño de los intereses y derechos del Comun, assi en los Abastos como en otros negocios de maior importancia”. A continuació insisteix en què el bisbe no pot triar ningú fora dels proposats per la Vila i demana que se respecten el dret i privilegis que Torreblanca té.

No obstant el bisbe, en 15 de desembre de 1729,  contesta a l’ajuntament demanant que feren una altra proposta diferent de la tramitada i passe a mans d’Ignacio Sales per a que li la trameta. Ara ja no ho signa el Cabildo, sinó Bartolomé, bisbe de Tortosa.

Ara sí que la Reial Audiència dona finalment la raó a Torreblanca perquè el bisbe no contesta quan aquesta li demana que explique “els motius que ha tingut per no admetre la proposta” feta per la vila per al que li dóna 15 dies, passats els quals dicta sentència en favor de la nostra població.

Aquest episodi que comença el 1720 i no acabarà fins 9 anys després és una mostra dels desajustos socials que originaria el pas obligat del règim foral al de Nova Planta. En un moment de canvi radical de l’ordenament jurídic sempre hi ha qui intenta augmentar el seu poder interpretant al seu favor eixa nova ordenació i és el que trobem clar en aquest cas. El bisbat intenta augmentar els seus privilegis en contra de la població de Torreblanca que, atenta al fet es protegeix. En primer lloc, si el bisbat, interpreta que pot nomenar lliurement un alcalde major, personalment no tinc gens clar que una població que diu tindre un centenar d’habitants, haja de tindre o puga tindre un alcalde major, no disposem de la sentència, però el fet de que seguisca apareixent en els fets posteriors dóna a entendre que almenys de fet va seguir ostentant el càrrec, encara que no tenim tant clar que tinguera el reconeixement municipal ja que el mateix Zaragoza es queixa de que li han usurpat les funcions i altres ocupen el seu lloc preferent en els oficis religiosos.

En el segon dels conflictes, el derivat del rebuig per part del Bisbe Bartolomé de totes les persones proposades per als càrrecs municipals per l’ajuntament, com aquest sistema ja és nou i derivat de la Nova Planta la Reial Audiència resoldrà clarament a favor del municipi, ja que el bisbe no presenta cap justificació al respecte.

A part del conflicte entre institucions, bisbat i ajuntament, també es mostra un segon conflicte social els dels grups d’interessos municipals, Zaragoza sembla constituir-me en representant del baró en la localitat, mentre els demés actors es refugien en els interessos del Comú i en el costum per rebutjar-lo.  A més, el comentari que fan els components de la corporació municipal en  relació al danys que poden produir en els “interessos i drets del comú” però “també en Abastos como en otros negocios de maior importancia”  ens situa davant d’uns hipotètics interessos econòmics derivats de l’activitat política.

La Nova Planta: modificacions en el municipi.

L’any passat, el 25 d’abril, tal dia com avui, vam dedicar un article a la batalla d’Almansa i el Decret de Nova Planta (http://cronicatorreblanca.blogspot.com.es/2017/04/quan-el-mal-ve-dalmansa-tots-alcanca_25.html), pel qual el primer rei Borbó que hem tingut, ens va desproveir dels nostres furs, privilegis, usos i costums castigats per rebels i en “justo derecho de justicia”. Una sentència atribuïda al duc de Brerwick deixa clar els motius i la finalitat de les mesures imposades: “Este Reyno ha sido rebelde a S.M. y ha sido conquistado, haviendo cometido contra S.M. una grande alevosia y assí no tiene más privilegios ni fueros que aquellos que S.M. quisiere conceder en adelante”. També ho va deixar clar Felip V quan afirma “el deseo de reducir todos mis reinos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y tribunales, gobernándose igualmente por la leyes de Castilla.”

Batalla d'Almansa de Ricardo Balaca

A conseqüència de la Nova Planta es van modificar totes les institucions valencianes i van ser imposades  les castellanes; vam passar d’una monarquia pactista, on el poder reial era en certa manera controlat per les institucions forals, a una monarquia absolutista sense cap control sobre les seues accions; una monarquia, a més, unificadora i centralista que, des del primer moment, només buscava el control i sotmetiment de tot el nostre regne. La Nova Planta, destrueix el regne de València en abolir l’ordenament jurídic valencià i l’homologa al regne d’Espanya imposant les institucions castellanes. L’Administració passa a utilitzar el castellà com a única llengua que també s’imposa en els documents municipals.

Un dels òrgans més afectats va ser el municipi; van desaparèixer els jurats, els racionals i els justícies, que van ser substituïts per corregidors, alcalde major i regidors amb funcions molt diferents. Aquests canvis no van ser efectuats sense problemes i en Torreblanca van originar un conflicte de competències entre la localitat i el bisbat de Tortosa, senyor de la localitat.

He considerat que , per entendre millor el problema, cal explicar quins són els canvis que els borbons introdueixen en l’organització municipal i, per tant, dediquem avui l’article a explicar-los i ajornem el problema local per a la següent entrada al blog.

A conseqüència de considerar-nos un país conquistat s’imposa una administració militaritzada, i es crea una nova demarcació territorial, el corregiment, al front de la qual posa la figura del corregidor, càrrec importat de Castella, que no existia al regne de València anteriorment i que es convertiria en una figura clau. El corregidor seria nomenat entre els alts oficials de l’exèrcit i assumiria, de fet, funcions de governador militar. Les seues obligacions consistien en aplicar en el seu corregiment les instruccions de la monarquia i controlar els òrgans de govern municipals. Molt majoritàriament procedien de Castella i van generar múltiples problemes i abusos; elegits entre l’estament militar, en realitat donaven mostra d’un menyspreament de la vida civil que els portava a actuar de manera arbitrària freqüentment. En els casos en que algú es decidia a fer un memorial en contra, van actuar ràpidament contra els denunciants.

Felip V

Tambe s’introdueix un nou càrrec nomenat Alcalde Major, que era una persona experta en lleis, que estava en les ciutats capçaleres del corregiment i en algunes altres; actuava com a jutge en substitució del corregidor al temps que es situava al front de la gestió econòmica i administrativa del municipi. És precisament el nomenament d’un Alcalde Major per a Torreblanca, fet pel cabildo de Tortosa, el que originarà el conflicte a que hem fet referència i que contarem en la propera entrada al blog.

I el tercer càrrec municipal era el dels regidors, en quantitat que depenia del tamany del municipi i que eren nomenats per la Audiència o, en cas de ser municipis de senyoriu, eren designats pel senyor.

Els canvis imposats en  l’administració municipal són molt importants, el corregidor és un militar que representa la monarquia en el corregiment i que no representa els habitants del regne, contràriament al que feien les institucions forals que representaven el municipi davant el poder del rei i constituïen un control del mateix. L’Alcalde Major, que és considerat un element de modernitat en el sentit que és un tècnic, un jurista, està baix el propi corregidor, actua en consonància amb ell.  Els regidors passen a ser també designats amb la conformitat del propi poder  reial o senyorial.

El municipi perdrà les atribucions que tenia, pensem que a València els jurats tenien funcions sobre els abastament de la ciutat, principalment en relació al blat i la carn, podien castigar les infraccions, inclús podien armar galeres en defensa de la ciutat i del comerç, tenien funcions sobre la ordenació dels gremis, sobre els preus, sobre les pastures. Ara el municipi perd totes aquestes funcions i passa a ser un simple administrador al servei de la monarquia i del senyor.

Els càrrecs seran sempre nomenats entre els fidels al poder, i  en aparèixer dificultats econòmiques els càrrecs municipals es posarien en venda, en conseqüència era una inversió que calia recuperar i produiria abusos. Els regidors seran vitalicis i, en molts casos es passarien de pares a fills ja que el nomenament es produïa en funció de la fidelitat i no de la capacitat.

El canvi és molt important, la Nova Planta, ens situa baix el poder incontrolat i absolut de la monarquia; els alts càrrecs són de fora, procedents de Castella i venen a imposar-se sobre un país conquistat, al marge de la repressió posterior a la derrrota de la guerra de Successió i de l’incendi, com a venjança, de ciutats com Xàtiva o Vila-real, és la imposició d’un model social i polític molt distint del que teníem els valencians el ue marcarà la diferència entre el règim foral i la Nova Planta.

El què ens diu una pedra.

Si passeu pel carrer Bonaire, i aneu cap al Calvari, quasi en la mateixa replaceta, troben una façana, la del número 12, curiosa. Està modificada, avui la porta té forma d’arc, en un altre temps era arquitravada, però s‘ha conservat una pedra que segeix estant aproximadament en el mateix lloc en què estava abans de la modificació. En aquesta pedra podem vore una inscripció. Segurament us heu fet dues preguntes en veure-la: què diu? I perquè està ahí?  Anem a explicar-ho.

El 30 d’agost de 1576, fra Joan Izquierdo, bisbe de Tortosa i, per  tant, senyor de Torreblanca, va concedir carta de població (la segona) a les persones que habitaven el nostre poble.  Perquè feia falta una segona carta de població?

Torreblanca, com segurament ja sabeu, l’any 1397, va patir un barreig, una incursió de corsaris africans que és coneguda pel robatori d’una arqueta de sagrari amb les hòsties ja consagrades. Però a més de les formes es van emportar, en tenim constància documental, 108 captius. Calculem que Torreblanca tenia en aquell moment un màxim de 160 habitants,  dels quals alguns degueren morir en l’assalt i altres van  fugir per salvar-se, amb la qual cosa el poble va quedar pràcticament deshabitat. La xifra d’habitants la calculem a partir de la  relació del morabatí, impost que es pagava en tota la Corona d’Aragó i en el que la relació de persones que hi consta era de 40 fochs, o siga llars, que és comptablitzen a 3 o 4 persones per cadascun. Amb posterioritat al barreig de 1397, deixa de constar ningú de Torreblanca en la relació del morabatí, el que vol dir que pràcticament el poble va quedar deshabitat, i si hi vivia algú no se li cobrava l’impost degut a la difícil situació en què degueren quedar.

Dos segles després, la situació havia canviat i Torreblanca atreia persones per a conrear les seues terres i el bisbe de Tortosa, propietari feudal del nostre poble va decidir que era moment de promocionar més la seua població i establir les condicions en que s’havia de poblar. Les cartes pobles defineixen els drets i les obligacions que adquireixen els pobladors; en elles estaven relacionades les persones a les que se’ls feia la donació; en la proporcionada a Torreblanca el 1576 consten els següents noms:

Guillem Agramunt, presbíter.	Bartolomé Cardona	Agustí Monzó,
Tomàs Anglés	Francesc Cardona	Vicent Paúls.
Joan Balaguer	Joan Cardona	Antoni Pitarch
Antoni Ballester	Miquel Ciffre	Gabriel Pitarch
Gabriel Ballester	Pedro Fabregat el major	Joan Pitarch
Vicent Ballester	Pedro Fabregat el menor	Joan Pitarch (un altre)
Antoni Ballester de Bertomeu	Joan Folch	Miguel Pitarch
Gabriel Ballester, tender	Marimon d’en Francesch	Antoni Salvador
Joan Ballester	Onofre Gil presbiter	Joan Salvador
Joan Ballester de mossén Gabriel	Pere Linyerola	Joan Salvador (un altre)
Miguel Ballester	Gabriel Marzà	Batiste Saragossà
Vicent Ballester	Joan Matxí	Joan Valls
Juan Buan	Gabriel Molner

Es fa constar també que la donació es fa també “a tots els demés pobladors, presents i futurs, i a quants volgueren poblar el dit lloc i el seu terme i als vostres successors...”. Però no anem avui a parlar de les condicions de la repoblació, ho farem un altre dia; avui parlarem de la pedra del carrer Bonaire.

La primera pregunta que ens feiem era la de què diu la inscripció que hi ha en aquesta pedra; diu exactament:

“FEUME ANTONI ERO
Y FEUME FER BATISTE
SARAGOSSA 1579”.

O siga que un tal Antoni Ero la va construir, però el propietari que la va manar fer es deia Batiste Saragossà. No sabem res del constructor, però sabem que Batiste Saragossà era un dels repobladros de Torreblanca de 1576; el podeu trobar en la relació que hem transcrit abans.

La segona pregunta que ens fèiem era la de perquè està aquesta inscripció sobre la porta? La contestació la trobem en el text de la carta pobla:

“Pero volem que esigueu obligats a construir i edificar cadascun de vosaltres una casa dins dels murs del dit lloc, i a residir en ella dins de sis anys a comptar  des del dia d’avui”.

O siga que el bisbe tenia la voluntat de poblar definitivament Torreblanca i imposava la construcció d’una vivenda com a forma de fixació de les persones que hi vingueren; s’entenia que una vegada feta la seua casa ja no se n’aniria a cap altre lloc.

Per tant, entenem que Batiste Saragossà, vol deixar constància del compliment de l’obligació que tenia de construir-se la casa dins del període que havien pactat en la carta de població; la tenia acabada en 1579, abans del 30 d’agost de 1582 en què finalitzava el termini i ho fa patent en una escriptura lítica que ha perdurat fins avui.

Nova documentació sobre la representació heràldica de Torreblanca

En aquest mateix blog vaig fer una entrada el 21 de juliol de l’any passat titulada Evolució de l’heràldica de Torreblanca ( http://cronicatorreblanca.blogspot.com.es/2017/07/evolucio-de-lheraldica-de-torreblanca.html ) en la que explicava que teníem constància de la utilització de la torre flanquejada per dos lleons rampants des del segle XIX i aportava les imatges d'un segell municipal que encara existeix en l’Ajuntament. Ara puc afegir un document nou que he trobat en l’Arxiu Històric Nacional, el qual confirma la data que vaig donar situant exactament en l’any 1876 el moment més antic en què trobem l'evidència documental d'aquesta utilització.

Primer segell que consta  a
l'esquerra de la nota

El document consisteix en un escrit de l’Ajuntament de Torreblanca en el que hi ha dos segells; el primer amb la inscripció ALCALDIA CONSTITAL (Abreviatura de constitucional) – TORREBLANCA i el segon que diu AYUNTº CONSTL DE TORREBLANCA; tot dos amb forma elíptica i amb les inscripcions rodejant la imatge. La forma de la  torre és idèntica a la que utilitzem avui en dia, amb un lleó rampant a cada costat.

No és cap sorpresa, perquè ja havíem afirmat que en eixa època s’utilitzava, però ens dóna una major fonamentació ja què l’escrit és una nota signada per l’Alcalde del moment, Domingo Fabregat, amb la que es justifica precisament l’ús d’eixa imatge heràldica. El text és el següent:

Nota:

Segon segell,
 situat a la dreta de l'escrit.

El origen de estos sellos segun tradicion, procede de cuando el Moro robó la Custodia de esta parroquia y fue recuperada en una batalla que tuvieron con los Cristianos, en la cual un Leon se apoderó del que la llevava destrozandolo en el reto; por cuyo motivo figuran los dos leones al lado de la Torre de la parroquia, y es en la forma en que aparecen en ambos sellos de la Cabezera

Torreblanca, 7 Octubre 1876      

El Alcalde    

Domingo Fabregat   

     Sobre el text hi ha una anotació amb lletra diferent que diu:

Partº  Judl (Partido Judicial) de Castellón de la Plana.
Torreblanca

Document íntegre

És un document senzill, que corrobora el que ja havíem afirmat i que sabíem perquè constaven en altres escrits datats  a partir de 189. El que fa aquest nou document és introduir una prova irrefutable de què s’utilitzava ja en l’ajuntament en 1876 i jo afegiria que, amb tota seguretat, abans,  ja que la nota municipal justifica el que ja s’està usant, i no diu que era una imatge assumida recentment.

El document és de l’any 1876, tres anys després de la declaració cantonal de Torreblanca a la que ja vam dedicar un altre article del blog (https://cronicatorreblanca.blogspot.com.es/2016/11/la-declaracio-del-canto-federal.html), i ens situa en el moment de la restauració  borbònica que va començar amb el pronunciament del General Martínez Campos en Sagunt el 29 de desembre 1874 que va acabar amb la Primera República. 1876 és l’any en que Alfons XII acaba amb les darreres resistències i consolida el retorn dels borbons a Espanya.

És en aquest context en el que l’ajuntament de Torreblanca justifica la utilització de la torre i els lleons rampants com a imatge heràldica de municipi.

La Sentència d’Albalat

Vaja per endavant que aquest article està fet estudiant la documentació que, molt amablement, em va proporcionar el Doctor Roca Traver, més conegut en Torreblanca com don Paco. Ell em va donar els textos originals transcrits i parcialment traduïts, jo l’he revisat, acabat la traducció del llatí i interpretat en aquest article. Faig constar el meu agraïment a don Paco per la confiança i, més encara, pels anys de treball que ha dedicat a treure a la llum les dades històriques de Torreblanca, el nostre estimat poble.

Fragment inicial de l'acta del judici

El 31 de gener de 1260 Jaume I dicta sentencia en relació a la disputa per la propietat del Pla d’Albalat que tenia lloc entre Bernat, bisbe de Tortosa i el noble Ferran Pérez de Pina, és a dir una sentència que afectava els límits del terme d’Orpesa i el de la Tinença de Miravet, en la que estava inclosa Torreblanca.

El primer que cal ressaltar serà la dificultat en trobar una solució al conflicte, degut, en la meua interpretació, a la pròpia indefinició de les fronteres territorials que si apareixen documentalment ho fan d’una manera molt imprecisa, i també per la importància de les dues personalitats que s’enfronten en aquest judici, el que exigirà la participació del propi rei en la sentència definitiva.

Qui eren els contendents?

Per una part, el bisbe de Tortosa, citat en els documents estudiats pel seu nom llatí, Bernardus. És Bernat d’Olivella, bisbe de Tortosa des de l’any 1254 fins 1272 en que va ser nomenat arquebisbe de Tarragona.

Per l’altra part, Ferran Pérez de Pina, senyor d’Orpesa, feu que havia rebut de Jaume I en 1259, procedent de l’ordre de l’Hospital, a qui l’havia donat inicialment el rei de manera prèvia a la seua conquesta feta l’any 1233, tal com consta a la documentació del judici.

Per situar-nos millor en el context del judici donaré unes poques dades sobre els protagonistes.

Sepulcre de Bernat d'Olivella en la
catedral de Tarragona.

Bernat d’Olivella va succeir al front de la diòcesi tortosina, Ponç de Torrella, el mateix que va rebre la Tinença de Miravet (recordem que contenia els poblats de Miravet, Albalat i Sufera a més de les actuals poblacions de Benlloch, Cabanes i Torreblanca) de Jaume I, com a recompensa per la seua col·laboració en la conquesta de València; Ponç va ser el primer senyor feudal de Torreblanca i qui li donaria la primera carta de població (vore https://cronicatorreblanca.blogspot.com.es/2016/09/els-primers-pobladors.html).

El bisbe Bernat era home de confiança del rei Jaume I qui el va nomenar Lloctinent reial a Aragó i

Catalunya i ho serà també del seu successor Pere el Gran que el nomenaria privat seu.

Ferran Pérez de Pina apareix en l’Itinerari de Jaume I El Conqueridor, de Miret, múltiples vegades signant com a testimoni de donacions en Mallorca, Borriana, Terol, València i altres llocs, el que fa suposar que era una persona molt propera a Jaume I. També el trobem en la Historia General del Reino de Mallorca escrita pels cronistes Juan Dameto, Vicente Mut y Gerónimo Alemany,  on consta com un dels primers cavallers a entrar en la ciutat de Mallorca en el moment de la seua conquesta i es cita com a propietari d'una alqueria a Sineu, possible donació de Jaume I. Però on el trobem més abundosament és al Llibre dels Feits, on es cita com el quart en entrar a Mallorca, que era cap dels guaites en la conquesta de Morella i és la persona a qui el rei li encomana la responsabilitat de dir-li a Blasc d’Alagó que no hi entre fins la seua arribada; apareix en la conquesta de Borriana i en la de València. En l’edició feta de Les Quatre Grans Cròniques, de Ferran Soldevila, apareix una nota (333) en la que explica que formava part de la mainada reial (companyia d’armes al servei directe del rei), que va estar present en la conquesta de Mallorca,  en els setges de Morella i Borriana i també es troba en el Puig de Santa Maria, on Jaume I es va instal·lar per a la conquesta de la ciutat de València. En la Década Primera se’l cita dient que és qui dirigeix la defensa de Peníscola davant l’atac de galeres tunisianes, efectuat mentre es produïa el setge de València.

Per tant ens trobem en un conflicte entre dues persones importants, ambdues properes al rei, fet que condicionarà i dilatarà la solució més enllà d’allò que pogueren provar amb documents i testimonis, el que farà que finalitze en mans del propi rei que serà qui dicte sentencia.

El procurador de Bernat d’Olivella és Arnau del Pla clergue cabildo de Tortosa i el procurador de Pérez de Pina és Joan d’Exea. Cadascun dels contendents presenten un jurisperit; el bisbe proposa a Guillem de Verdú i el cavaller nomena a Juan de Ainso; a més es nomena un àrbitre acceptat de comú per les dues parts en la persona d’Eiximen de Foces, lloctinent general del regne.

Aquest Eiximen de Foces era un important cavaller aragonés que també havia participat en la conquesta de València i havia rebut en donació l’alqueria de Tales, que tindria fins 1242 i que va repoblar amb persones vingudes de Terol. En 1258 és nomenat procurador general del regne de València, càrrec que tenia en el moment del judici.

En començar el judici es fa contar que nombrosos testimonis aportats per les dues parts han fet declaració, però en no haver acord, han de posar la qüestió en les mans d’Eiximen de Foces per tal de que “per dret, per laude o composició” es definira i s’observés “perpètuament” baix pena de mil auris (monedes d’or).

Davant Eiximen de Foces, comença la seua exposició Arnau del Pla, el procurador del querellant,  el Bisbe Bernat, expressant els límits de Miravet segons consten a la donació feta per Jaume I a Ponç, bisbe de Tortosa, defenent que dins d’aquest límits està el Pla d’Albalat i que havien pres possessió d’ell tant Ponç com Bernat, passant a exposar la queixa de que Ferran Pérez de Pina “pertorba, inquieta i prohibeix al bisbe” poblar-lo i “posseir-lo pacíficament” i demana que se li prohibisca a Pérez de Pina fer aquestes accions. Demana també que s’establisquen els límits entre Orpesa i Miravet segons la donació reial i s’adjudique el Pla d’Albalat a l’església de Tortosa imposant al senyor d’Orpesa “silenci perpetu”.

El procurador de Pérez de Pina, Joan d’Exea, comença també dient que com que el seu representat “haja posseït, havia posseït i quasi posseeix” (es pot interpretar aquest quasi com una mostra de respecte envers la sentència que encara no havia estat pronunciada) el Pla d’Albalat que segons ell està dins el terme d’Orpesa, per donació del propi rei amb “dret a les rendes dels mateixos”, que ja els anteriors propietaris, l’ordre de l’Hospital, el posseïen i li l’havien transferit a ell per manament del propi rei afegint que ja en temps dels sarraïns aquest territori pertanyia als dominis d’Orpesa. Segueix fent exactament idèntica queixa que Arnau del Pla i demana que el bisbe no inquiete ni pertorbe Pina ni els homes, colons i pastors per ells col·locats en aquest lloc. També demana que s’adscriguen als dominis d’Orpesa i s’impose al bisbe Bernat “silenci perpetu”, una indemnització de 3.000 morabatins i 300 més per les despeses originades en el judici.

Acabades les exposicions es fa constar que es reben els testimonis i es fan les proves pertinents, i s’assigna el dia per a presentar la sentència.

Monument a Jaume I situat a Castelló

Però l’àrbitre, Eiximen de Foces, no resol la qüestió que va passar a mans del propi rei Jaume I.

Es requereix que els litigants feren el jurament de calumnia. El bisbe contesta immediatament que n’està disposat,  però per no retardar la causa es fa constar que encara que Ferran no ho fa no se’l requereix i se li donen 6 dies per que el prestés.

El jurament de calumnia els prestaven les dues parts abans de començar el judici declarant que no procedirien amb malícia; per ell es comprometien a no vexar el contrari, no calumniar-lo, ni molestar-lo amb peticions infundades, dilacions malicioses ni imputacions criminals. Contenia 5 punts: primer, que el litigant considerava tindre justícia o bona causa; segon, que diria la veritat; tercer, que no subornaria jutge ni escrivà; quart, que no es valdria de proves falses i cinqué, que no demanaria terminis maliciosos per perjudicar el contrari.

Després que el prelat de Tortosa prestés  el jurament, dit també sagrament, de calumnia, el propi rei fa recapitulació de la causa ressaltant que Pérez de Pina ha presentat “solament” 12 testimonis i la carta de donació reial però en la que no estaven ben especificats els límits, també diu que el document aportat de l’època sarraïna no demostra la pertinença del Pla d’Albalat a Orpesa. Respecte a la petició eclesiàstica fa constar que havia presentat 40 testimonis i el document de donació fet per ell mateix on estaven especificats el límits de Miravet recordant que la donació de Miravet és 12 anys anterior a la d’Orpesa; recorda també una sentència anterior entre el bisbat de Tortosa i els Hospitalaris en la que s’establia la divisió del Pla, i a més que feia constar que “si els Hospitalaris poblaren cristians en Orpesa, tingués el mateix bisbe la meitat en tots els rèdits, i si els Hospitalaris havien transferit en un altre domini el castell d’Orpesa,  el bisbe tindria tot el dret que els Hospitalaris tingueren en el dit Pla”.  Fan constar la incompareixença de Ferran Pérez i del seu Procurador a la lectura de la sentència però que, donada la presència del querellant, el bisbe Bernat, la pronuncia igualment i diu així: “el dit Pla d’Albalat siga del terme de Miravet, perquè ha estat provat pels testimonis i pel document de donació fet per nos al bisbe i Església tortosina del castell de Miravet, en la mesura que el mateix Pla d’Albalat  està comprés dins els límits continguts”

En aquest darrer document apareix com a procurador de Ferran Pérez un tal Pere Ferran que substitueix a Joan d’Exea, sense esmentar cap motiu per aquesta substitució.

La sentència es va dictar a l’església de Santa Maria de Xàtiva a dos de calendes de febrer ( 31 de gener) de mil dos-cents seixanta.

Signa  el document el propi Jaume I amb l’advocació “Per la gràcia de deu, rei d’Aragó, Mallorca i Valencia, comte de Barcelona i Urgell i senyor de Montpeller”.

Signatures dels documents, en primer lloc la de Jaume I

Signa també l’escrivent reial Pere de Capellades, qui era membre “de la cúria et familia domini Jacobi bone memorie regís Aragonum”. Pere de Capellades apareix com a escrivà del rei en Jaume signant documents entre 1254 i 1262, amb la fórmula "signum Petri de Capellatis qui mandato domini regis pro domino Guillelmo (de Montcada), dei gratia episcopo llerdensi, cancellario suo, hoc scribi"; la mateixa que utilitza en la sentència que estudiem.

Estan presents com a testimonis el senyor Rebollet, S. Martí de Oblitis, P. Haveto, G. De Bell-Lloch, R. Castellà, B. De Claramonte i altres als que intentarem identificar i donar dades en un posterior article.

Conclourem dient, com ja referíem al principi que va ser una molt difícil sentència, per a la que no va servir ni l’acceptació d’un jurisperit confirmat per les dues parts (Eiximen de Foces) que no es va pronunciar i és el propi rei que dicta sentència en la ciutat de Xàtiva, sentencia que degué ser encara recorreguda ja que dos anys després en trobem una altra sobre el  mateix plet. Però això serà tema d’un altre article.

Evolució de l’heràldica de Torreblanca.

L’estudi dels escuts, la seua formació i la seua interpretació és el que fa l’heràldica, una ciència auxiliar de la història. Les representacions heràldiques de Torreblanca,  han anat canviant i evolucionant fins l’any 2006 en que es va aconseguir el reconeixement oficial del nostre escut per resolució del 26 de maig del Conseller de Justícia, Interior i Administracions Públiques, després d’haver obtingut informe favorable del Consell Tècnic d'Heràldica i Vexil·lologia que és l'òrgan consultiu competent en matèria d'administració local,  en el que fa a l’heràldica, vexil·lologia (ciència que estudia les banderes) i distincions, al que correspon emetre dictamen o informe, en els procediments d'adopció rehabilitació o modificació d'escuts, banderes, estandarts, emblemes, tractaments i honors de les entitats locals.

Avui farem un repàs a les successives representacions heràldiques de Torreblanca.

Escut del segle XVI es Sant Francesc

La més antiga la trobem en l’ermita de Sant Francesc, en la clau central del cor sobre la porta d’entrada actual. Com podem vore té una forma rodona per adaptar-se  a l’estructura de la clau. Intentant fer una descripció més o menys tècnica del mateix direm que sobre un camp d’argent (blanc) una torre merletada també d’argent, franquejada per dos arbres amb el tronc marró i les fulles de sinople (verd). La torre està assentada  sobre una base d’argent  perfilada amb marró. La torre presenta una porta de sable (negre) amb forma d’arc amb les dovelles perfilades de marró; presenta també en la part superior dues finestres de sable (negre). El merlets són de celeste. Tot el que hem dit està presentat en relleu i sobre ells en la part superior de la torre apareixen pintades tres creus marrons i un pinacle amb una creu centrada en l’interior també marró.

Aquesta representació la datem a les darreries del segle XVI, donat que és el moment en el que es produeix la reforma de l’ermita en la que es farà el cor, tot això es du a terme després de la concessió de la segona carta pobla en 1576.

Escut de Vinaròs amb
 referència a la Vinya d'Alòs

Escut dels Cardona,
sobre camp de gules 3 cards d'or

Respecte als dos arbres que flanquegen la torre cal apuntar dues interpretacions: la primera és la tradicional que les identifica com palmeres i ho justifica per l’abundància d’aquestes al nostre terme i per què, segurament, en l’edat mitjana seria encara més abundant tenint en compte el període de dominació musulmana i la nombrosa presència d’aquest arbre en la seua cultura. Però considere molt interessant la teoria exposada per Agustí Barceló; per a ell és el que es diu un escut parlant; identifica els arbres com albers, també anomenat arbre blanc, o blanc a soles, de manera que el conjunt de les càrregues (elements) de l’escut juxtaposades formarien fonèticament el nom de la població:  Torre + blanc = Torreblanca, de manera similar a l’escut de la casa de Cardona l’element principal del qual és un card que no té altra relació amb els Cardona que la fonètica, o el de Vinaròs que representa la

Vinya d’Alòs, mitjançant la representació d’un cep referint-se a la vinya, i un ala per la similitud fonètica amb Alòs.

Imatge situada en el creuer
de l'església de Sant Bartomeu
Segle XVIII

Segell municipal el segle XX amb la
representació de la torre els lleons
però sense la custòdia

La segona representació figurativa del nom de Torreblanca la trobem en dates de finals dels segle XVII o inicis del XVIII i és en l’església de Sant Bartomeu. No parlem d’un escut pròpiament dit,
sinó una representació figurativa en escaiola situada en el creuer de l’església. La imatge central segueix sent la torre, però perd protagonisme en situar, amb major tamany, dos lleons rampants que substitueixen els dos arbres, i sobre la torre una custòdia. Aquesta és la primera referència, en quant a la representació heràldica,  al fet del barreig de Torreblanca i el robatori de la custòdia succeït en 1397 i també a la miraculosa recuperació per un lleó que la va arrabassar als musulmans per fer-la arribar als cristians.  És normal que no apareguen els lleons en les representacions anteriors perquè malgrat que la incursió pirata patida pels torreblanquins es produeix en el segle XIV no és fins el segle XVII quan apareix aquesta llegenda creada pel gremi de blanquers de València, pareix ser que per a justificar la seua posició preferent en la processó del Corpus de València.

Aquesta mateixa imatge s’utilitza com a símbol corporatiu del municipi ja que la trobem en la documentació municipal utilitzada com a segell a partir del segle XIX, encara que segurament s’utilitzés abans però no ens queda documentació anterior a l’arxiu de l’ajuntament de Torreblanca.

Seria al voltant de 1976, en l’àmbit de la celebració de 400 aniversari de la segona carta pobla de Torreblanca, quan es decideix crear l’escut de Torreblanca i es decideix optar per un camper (base interior de l’escut que donarà la forma del mateix) francés (quadrilong presentant la part inferior de punta aplanada i traçada en arc conopial), possiblement en referència a l’origen de l’actual dinastia que ocupa la corona espanyola. L’escut que van proposar era partit, en la part superior sobre camp d’atzur la torre d’argent amb dos lleons rampants d’or, en la part inferir quatre barres de gules (roig) sobre camp d’or,  aquestes barres tenen el seu origen en el compte de Barcelona Guifre el Pilós i van ser usats pels comtes de Barcelona des del segle XIV, passant després a representar-se identificant tots els dominis de la seua nissaga incloent, lògicament, el Regne de València.

Previ a 1997, com una actuació més dins dels actes de celebració del 600 aniversari del barreig de Torreblanca i el robatori de la custòdia, es proposa la homologació de l’escut municipal i es presenta al Consell Tècnic d’Heràldica i Vexil·lologia qui fa informe contrari:

·         Per incomplir el Decret 116/1994, de 21 de juny, del Govern Valencià, pel qual es regulen els símbols, tractaments i honors de les entitats locals de la Comunitat Valenciana.

·         Perquè la seua forma ha de ser quadrilonga  de punta redona, a no ser que es justifique convenientment.

·         Perquè s’ha d’utilitzar per timbre la corona reial  oberta, d’acord amb la tradició valenciana.

·         Perquè està injustificada la presència de les quatre barres,

Personalment considere sense cap justificació també la utilització del fons d’atzur de la part superior que possiblement estaria proposada a per un posicionament polític dins la polèmica de la utilització del blau o no en la senyera valenciana.

En conseqüència es procedeix a proposar un nou blasó per tal de poder-lo homologar

Per a obtenir la homologació s’han de tindre en compte per una part les normes de l’heràldica i per un altre la correspondència històrica de les càrregues (representacions) interiors.

Cal explicar perquè no ens correspon portar les quatre barres: ja hem dit que són originàries dels comtes de Barcelona i usades pels seus descendents, a València són introduïdes per Jaume I, en el moment de la fundació del mateix regne. Però en quant a les ciutats, considerant que les quatre barres són indicatives del domini reial, les poden portar aquelles que en formen part d'aquest domini directe del rei, però no les demés. Torreblanca no va ser mai domini reial; Jaume I va fer-ne donació al bisbe de Tortosa per l’ajuda donada en la conquesta d’aquestes terres, en document previ a la mateixa; per tant des del primer moment va passar a ser domini del bisbe de Tortosa i el color representatiu del bisbat és el gules (roig). També es decideix eliminar el blau per al que no es troba cap base històrica.

I el resultat és l’escut que avui tenim que definirem:

Escut quadrilong de punta redona. Truncat.

En camp de gules, una torre d’argent maçonada en sable, acostada  de dos lleons rampants d’or. La torre està carregada d’una custodia d’or amb viril d’argent.

Per timbre corona reial oberta.